Un home nu salta al buit

Si la setmana passada vaig elogiar un assaig que convida a volar (Els alats d’Elisabet Riera a l’Editorial Males Herbes), avui celebraré un recull poètic que convida a endinsar-se en l’exultació de la blavor. Es tracta d’El capbussador de Ricard Martínez Pinyol publicat a LaBreu Edicions, un volum en què cada composició és un artefacte sonor, peça d’enginy verbal on la paraula no només significa sinó que ressona, reverbera i s’enllaça amb les altres com si teixís una xarxa orgànica. El poeta escriu amb una consciència gairebé escultòrica del llenguatge, treballant l’equilibri entre ritme i emoció, entre el batec intern del vers i la idea que el travessa. La pàgina esdevé un espai viu, petit ecosistema on la tinta no degota inútilment sinó que flueix, i on la música interna del text sosté una arquitectura precisa però no pas rígida. Aquesta voluntat de crear una experiència sonora i física situa el lector dins l’escenari aquàtic dels versos no com a espectador, sinó com a cos que s’hi propulsa en un capfico, que n’escolta els corrents i en percep, grecollatinament, la pressió, sensual i perillosa.

Aquesta obra que ens ocupa també és una indagació, una exploració del prodigiós ventall que s’estén entre el no-res i el miracle de la creació. Amb un estil sintètic, despullat d’ornaments innecessaris, Ricard Martínez Pinyol investiga el moment exacte en què el silenci es transforma en paraula, i la tenebra en una lluor mínima però persistent. Aquesta economia expressiva no empobreix els poemes, els concentra, i cada vers esdevé immersió controlada dins d’una fondària essencial. El capbussador avança així entre la buidor i la revelació, assumint el risc de saltar al buit de la foscúria que brilla, obscuritat fecunda on tot pot començar de nou. Escriure, aquí, és un acte de fe i de vertigen, una aposta per l’aparició sobtada del sentit entre els abismes.

Finalment, el darrer poemari de Ricard Martínez Pinyol es llegeix com un homenatge clar i intens a l’aigua i a la vida marina, però també a allò que creix en silenci dins els éssers que s’atreveixen a anar més enllà de la superfície i s’endinsen en les profunditats, allà on hi ha foscam però també diamants. El corall, imatge central i persistent, simbolitza aquesta construcció lenta i vital de l’ànima, feta de capes, de temps i de resistència. El capbussador és un llibre solar i salat, travessat per records d’infantesa i somnis, en què el joc i la memòria conviuen amb una mirada madura i fonda. Els versos practiquen funambulisme: caminen pel trapezi de l’esperit amb una bellesa fràgil i valenta, mantenint la balança entre la caiguda i el vol. El capbussador ens convida, en darrer terme, a acceptar la immersió, a perdre peu per trobar-nos, i a descobrir que dins cada immensitat hi ha formes íntimes, i particulars, de llum.