Pensa, però voldria no fer-ho

Joan Perelló és –i ho podem afirmar amb orgull– un dels poetes més valuosos que tenim a Mallorca en concret i als Països Catalans en general, però els darrers anys també ha sabut demostrar que és un prosista de verb esmolat, de trama eixuta i de primeríssima categoria. La veritat: tant els seus contes com les seves novel·les sempre m’han entusiasmat, tenen gust de ginebra, fan olor de tabac fort i es llegeixen talment literatura clàssica. Per aquest motiu m’alegra una cosa de no dir que Ensiola Editorial torni a apostar per aquest escriptor de call vermell i pedra picada que torna amb un recull de contes que es llegeix com si fos una novel·la i que té un títol preciós, inclement i perfecte: Aire d’intrús.

L’univers narratològic de Joan Perelló està habitat per personatges anònims i sense glòria que sols troben consol en plaers mundans com caminar de matinada o estirar-se damunt l’herba, però que, tanmateix, han acabat devastats per la vida, que sempre és un puta plagi. El seu error ha estat caure en el pecat de la covardia o en una trampa encara pitjor: haver-se estimat més no fer res a la manera de Bartleby. Però, és clar, aquesta inactivitat arrossega cap a conseqüències funestes, no pas perquè protagonitzin grans tragèdies sinó més aviat el contrari, ja que les seves existències resulten ser anodines, mediocres, patètiques, buides. Les seves desventures quotidianes en ambients urbans de certa sordidesa es van descrivint a través de l’encertadíssima tècnica del flux de consciència, que Perelló domina amb mà mestra i d’aquesta manera reflecteix minuciosos detalls psicològics i confirma una curolla pels fets purament fisiològics: molèsties, dolors, mals físics, xacres… Aire d’intrús és, en efecte, un volum que supura alens crepusculars, oprimits per la sensació d’una mort cada cop més propera. No és estrany, doncs, que l’obra estigui dedicada a l’enyorat Guillem Frontera o que dialogui amb els llegats més càustics i esborronadors de Bartomeu Fiol, Josep Maria Llompart i Jaume Pomar, per citar-ne veus afins.

Com en els seus millors versos, Joan Perelló passa gust amb les enumeracions d’elements, perquè tenen la capacitat de condensar el món, i les seves millors pàgines narratives semblen autoretrats hermètics que confirmen les seves passions. Per això les seves criatures de paper mereixedores de compassió gaudeixen escoltant Bach, escrutant atles, bevent cafè, fumant cinematogràficament o desitjant haver estat bons matancers. Ara bé, convé que no confonguem l’autor amb les seves múltiples veus, que aquí es despleguen amb àcides reflexions sobre el món que arrosseguen cap a sentències carregades d’humor negre en què la lògica quotidiana obliga a acceptar la situació: que la majoria de gent viu la seva vida amb un menfotisme que, al final, passa factura.