Com era Isidor Marí, segons la seva amiga: “Mai no ha estat presumptuós tot i la fama que ha tingut”

PalmaUna persona propera, amb una rialla que enamorava i uns ulls lluents, àvids de coneixement, d’amor i de vida. Ben aviat començà a tocar la guitarra i a interessar-se per la música i les cançons. No hi havia per a ell un altre camí que no fos la música: “Son pare ja era músic, i sa mare nomia Cecília, patrona de la música”. Ho diu, mig seriosament i mig de bromes, Neus Ferrer, que destaca la bondat del personatge que descobrirem avui: “Quan es feia fosc sempre m’acompanyava a casa. Amb el temps vaig descobrir que era perquè estava molt interessat en la meva veïna, na Mercè, amb qui es van arribar a casar”. L’amic de tota la vida de Neus Ferrer és el músic i lingüista eivissenc Isidor Marí (1949).

Ara tenen més de 70 anys, però quan es troben, sembla que el temps no hagi passat. Recorden quan la gelateria Los Valencianos era “el lloc de trobada”, sobretot durant l’estiu, mentre que en l’hivern feien “amunt i avall pel passeig de Vara de Rey”. Isidor i Neus són de Vila, tenen la mateixa edat. Tot i que les famílies eren amigues, el que realment els va unir “van ser les mateixes ganes de fer coses: anar amb bicicleta, fer excursions, passar el dia junts”. “Érem una colla molt unida”, diu Neus.

Isidor tenia un punt de misteri, de jove. “Va ser des de petit una persona molt propera. Hi ha una cosa seva que m’agrada especialment recordar: la manera com reia. Quan li explicaves alguna cosa, et somreia amb tota la cara, i aquella mirada ja et deia moltes coses. Té uns ulls molt expressius. No obstant això, en tot moment semblava que es guardava coses per a ell”, explica Neus. “Record l’Isidor com la persona que sempre tenies al costat: amic incondicional, callat, seriós, però de mirada afalagadora i somriure preciós. Ens hem estimat molt. Mai no ha estat presumptuós malgrat la fama que ha tingut”. Neus recorda els anys seixanta als setanta com un moment “preciós” de les seves vides.

Fou més o menys en aquests moments que amb Joan Moreno –amb qui després, juntament amb Victorí Planells, van ser el mític grup de música UC– començaren aquella feina “increïble” –en paraules de Neus– de recuperar cançons antigues i versos oblidats: “Tenien només quinze o setze anys i ja anaven per les cases pageses cercant tot aquell patrimoni. Més tard ho musicaven. La nostra colla érem els primers que ho sentíem. Anàvem a la platja amb la guitarra. Fórem uns privilegiats!”. Allà on hi havia música –una festa, un concert o gent cantant pel carrer–, ell hi era amb la guitarra. I un moment especial va ser quan va ensenyar Flors de baladre, que va escriure ell, als seus amics: “Vaig plorar de tan preciosa com era. La va dedicar a na Mercè”.

Neus menciona també els anys “hippies autèntics”: “Escoltàvem Bob Marley i Bob Dylan, compartíem espais amb gent d’arreu amb una manera de viure molt diferent. Nosaltres no érem ni conscients del que vivíem. Tot ho fèiem amb bicicleta. Deixàvem la clau a la porta de casa. Fèiem classe de Filosofia a la platja amb una professora d’Albacete que ens va ensenyar a mirar el món d’una altra manera. Era un altre món!”

Quan era estiu, la colla d’amics anava fins a la platja de Ses Figueretes, “en aquella època hi anava la gent del poble caminant o amb bicicleta; avui seria impossible”, diu Neus. També anaven a Talamanca, on en Joan tenia casa. I diu que quan algú del grup d’amics feia els anys, Isidor i Joan es plantaven amb els instruments davall ca seva per cantar-li una cançó. Tots els de la colla volien anar a la universitat, i molts acabaren a Barcelona. “En aquella època, de les deu dones que érem al curs, només quatre vàrem anar a estudiar fora. Per a les dones era molt complicat. Però érem gent lluitadora: per la llengua, per la música, pel folklore eivissenc”. Cinquanta anys després d’aquell món, es troben de tant en tant. “Isidor encara té aquella mirada que acompanya i que et somriu”.