Com era Antoni Vidal Ferrando, segons la seva filla: “Si juga el Barça, per ell tot queda a un segon pla”

PalmaÉs sabut que va ser amic dels escriptors Blai Bonet, Bernat Vidal i Tomàs i Jaume Pomar; també del matrimoni que formaven Maria Antònia Oliver i Jaume Fuster –aquest darrer, per cert, li ensenyà les primeres nocions d’informàtica. Va néixer l’any 1945 a Santanyí, terra d’escriptors. I el protagonista d’aquestes línies no n’és una excepció: Antoni Vidal Ferrando, poeta, narrador i historiador. Conta la seva història la filla gran de l’escriptor, Antònia. Té un altre fill, Andreu.

Sa mare era brodadora i son pare, mariner. Era fill únic i, com que son pare passava llargues temporades embarcat, es va criar envoltat de dones: sa mare, les ties i la resta de la família. Potser és el fet d’haver-se criat amb tantes dones, diu la filla, que li ha “atorgat una sensibilitat molt especial, molt marcada també per les emocions que es vivien a casa”. I diu que el poeta, encara ara, recorda especialment “l’enyorança que sentia la padrina quan el padrí mariner era fora”.

Dels primers records que té Antònia de son pare, i dels més vius, era quan li contava històries amb una tereseta: Esclaramunda. De més gran, la seva imatge és una altra: la d’un home que “sempre estudiava o llegia, tancat al despatx”. També el posat: amb bigoti, ulleres de pasta i un tupè –tot i que, quan Antònia va néixer, “ja començava a clarejar!”. Vidal Ferrando ha estat mestre: “Va estudiar Magisteri i, quan jo ja havia nascut –l’any 1973–, encara va cursar Història. Sempre ha tingut una passió enorme per aprendre”. El poeta sentia, segons la filla, “autèntica vocació per la seva feina de mestre”. De fet, els dos fills varen ser alumnes seus. “Com a mestre era molt semblant al que ha estat sempre com a pare: una persona recta, amb principis molt clars, amb sentit moral, empatia i afecte. No era gens autoritari, però sí exigent”.

Més enllà d’aprendre i ensenyar, i evidentment l’ofici d’escriure, Antoni Vidal Ferrando ha tingut durant tota la vida altres aficions, com ara la pesca, el ball de saló, el futbol i la ràdio. “Sempre li ha agradat molt pescar. En família, passàrem alguns estius a la Colònia de Sant Jordi i hi tenia un llaüt. Hi passava moltes hores. La resta de la família ens marejàvem tots damunt la barca. Però fèiem qualque sopar al llaüt les nits de lluna i era molt guapo”.

Una altra gran afició del poeta és el ball de saló, que va aprendre amb una tia seva, Marina. “El va passejar molt quan era petit. Encara avui, si al local social hi ha ball, no se’l perd”. I tampoc no es perd cap partit del Barça: “És molt futboler. De jove anava a veure jugar el Ses Salines i el Santanyí, però si juga el Barça, tot passa a un segon pla”, conta Antònia.

Un record ben nítid que té Antònia és que a casa l’escriptor sempre tenia encesa la ràdio: “Anava pertot amb un transistor: se l’enduia al despatx, al bany quan es dutxava i fins i tot al llit. De fet, vàrem tardar bastant a tenir un televisor en color”, diu. A part de les notícies, escoltava emissores que posaven música, i diu que li agraden especialment “els boleros i la salsa, encara que també escolta música clàssica i en té una col·lecció important”.

Com a fet impactant, recorda que el dia del cop d’estat del 23-F, l’any 1982, Vidal Ferrando no va amollar el transistor: “Nosaltres érem amb ma mare a cals padrins i ens va telefonar perquè tornàssim immediatament a casa. No sabia ben bé què passava, però intuïa que era una situació molt greu i es va espantar molt”, narra la filla.

L’amor és el gran motor vital de l’escriptor. Mai no deixa escapar l’oportunitat d’alabar Rosa, la dona de qui es va enamorar quan la va veure passejant per Santanyí, on el pare d’ella, que era guàrdia civil, es va retirar. “Ha estat sempre un home molt enamorat”, diu Antònia. Des de fa uns anys, però, li han robat el cor les seves netes. “Ha gaudit molt, i encara ara, de fer de padrí. Són la seva vida”.