Doble parella

Vides paral·leles, que compara un personatge grec amb un de romà, no és història estricta sinó biografia. Per a Plutarc, una dita, una facècia o el color d’una pell poden ajudar a entendre millor el caràcter d’una persona que no empolsar-se a les batalles. Soler en selecciona una doble parella en una edició profusament anotada.

Alexandre era fill de Filip de Macedònia. Cobdiciós de mena, es recava de les conquestes de son pare perquè temia que li fessin ombra. Al capçal del llit, la Ilíada i, en ment, Aquil·les. Vist amb els ulls de Plutarc, que ens el traça amb trets ben humans, també conserva aquest halo d’immortalitat. A 20 anys, assumeix el regne. L’oracle l’augura invencible i la seva vida és una marxa militar triomfal fins a assolir l’eternitat perdurable. 

El paral·lel romà és Juli Cèsar. Una ascensió imparable fins a la mort tràgica i coneguda. Enveja Alexandre puix que a la seva edat governava un imperi. Molts poderosos i contrincants en bescantaven, però Cèsar gaudia d’un reconeixement ampli entre el poble. I el desig de poder incommensurable disposa els enemics en contra seva per a una revenja acarnissadament shakespeariana amb aire familiar en temps de les idus de març. Tanmateix, aconseguí el nom i la glòria venerada ja que Plutarc l’emparella amb Alexandre.

Demetri de Poliorcetes, ço és, ‘destructor de ciutats’ –i a fe que l’epítet èpic li escau perfecte— era tan singular i extraordinari que ningú ha estat capaç de reproduir-ne la semblança. Posterior a Alexandre, manté certes concomitàncies també amb aquest. 

Antoni semblantment era bell. Una llegenda el vinculava a Hèracles. Entre Pompeu i Cèsar, s’inclinà pel darrer. De fet, li serví d’excusa l’expulsió del senat d’aquest per encetar la guerra pel desig de poder que els sacia a tots. Fou nomenat comandant de cavalleria, segon en importància. Dista tal volta dels dos primers pel fet que ha transcendit més pels aspectes sentimentals que pels bel·licosos, però Plutarc no n’oblida cap dels dos i incardina a cor què vols ambdues trames. Cleòpatra no era incomparablement atractiva –li fallava el nas–, però posseïa un tracte exquisit. 

En definitiva, un llibre que ens deixa amb ganes de més i que esperem que tingui continuïtat per tornar a llegir les comparatives d’algunes altres de les vint-i-dues vides que conservam: Teseu-Ròmul, Dió-Brutus, Demòstenes-Ciceró...