Salut

Cada cop hi ha més nois que pateixen trastorns de la conducta alimentària

Durant molt de temps els investigadors s’han centrat en el diagnòstic i el tractament de les noies, però les coses estan canviant

Matt Richtel/The New York Times
7 min
Cada cop hi ha més nois amb anorèxia

Durant decennis s’ha pensat que els trastorns de la conducta alimentària afectaven majoritàriament, si no exclusivament, les noies i les dones. De fet, fins al 2013, es va considerar la pèrdua de la menstruació com un símptoma oficial de l’anorèxia nerviosa. Al llarg de l'última dècada, però, els experts sanitaris han anat prenent consciència del fet que els nois i els homes també pateixen trastorns de la conducta alimentària i han adquirit una millor comprensió de les diferències que presenta la malaltia en aquest grup. Un nombre reduït però cada cop més nombrós de científics i metges s’ha dedicat a identificar el problema, avaluar-ne l’abast i desenvolupar tractaments per abordar-lo.

Recentment, dos d’aquests experts han conversat amb el New York Times sobre els efectes de la malaltia en els nois adolescents, els símptomes i els comportaments als quals els pares haurien de parar atenció i els tractaments existents. Jason Nagata és pediatra a la Universitat de Califòrnia (campus de San Francisco) i expert en trastorns de la conducta alimentària, a més d’editor gerent del Journal of Eating Disorders i editor del llibre Eating Disorders in Boys and Men. Sarah Smith és psiquiatra infantil i d’adolescents a la Universitat de Toronto (Canadà) i està especialitzada en trastorns de la conducta alimentària. Va ser l’autora principal d’un estudi publicat al desembre a JAMA Open Network en què va revelar increments dràstics en la taxa d’hospitalització de nois amb trastorns alimentaris.

S’ha condensat i editat la conversa per tal d’aportar-hi una millor claredat.

La comprensió mèdica i científica dels trastorns de la conducta alimentària està canviant i ampliant-se. Què ha passat?

Dra. Smith: Històricament, la concepció dels trastorns de l’alimentació s’ha basat majoritàriament en l’anorèxia, que s’ha retratat com una malaltia de dones adolescents que volen aprimar-se per motius estètics.

Dr. Nagata: Cada cop hi ha més consciència, especialment des de fa uns deu anys, que hi ha persones insatisfetes amb la seva imatge corporal que no intenten perdre pes. Hi ha homes i nois que miren de ser més corpulents i musculosos. De fet, una tercera part dels adolescents dels Estats Units declaren que estan intentant guanyar volum i musculatura. Una part d’ells podria desenvolupar trastorns alimentaris o dismòrfia muscular, la qual cosa pot comportar un gran malestar psicològic i complicacions de la salut física.

Què és la dismòrfia muscular?

Dr. Nagata: També coneguda com a vigorèxia o anorèxia inversa, és un trastorn pel qual la persona creu que el seu cos és massa escanyolit o massa poc musculós, malgrat que, objectivament, els altres la podrien considerar una persona atlètica o que està en bona forma.

Dra. Smith: Es pot donar perquè volen estar més en forma per a l’hoquei, o perquè volen tenir més múscul o tenir-lo més definit des del punt de vista de l’aparença. La motivació que els empeny a adoptar aquests comportaments pot no coincidir amb una voluntat d’estar més prims, però, tot i això, observem conductes molt similars. Constatem una activitat física obsessiva. Veiem que es deixen de consumir certs tipus d’aliments. Veiem un exercici de privació dietètica molt marcat. Després hi ha els que s’ennueguen o vomiten i hi agafen por, o que sempre han estat molt selectius amb el menjar i presenten una caiguda de la seva corba de creixement. Com que les criatures i els adolescents estan creixent i es desenvolupen tan ràpidament, aquests canvis poden provocar complicacions mèdiques greus.

Aquestes complicacions poden desembocar en un estat d’inanició. Què vol dir això?

Dra. Smith: És un desajust entre les necessitats d’energia o nutricionals d’una persona i el que ingereix.

Dr. Nagata: Quan el cos consumeix constantment més energia de la que ingereix, es pot donar un estat d’inanició en què els òrgans vitals comencen a apagar-se perquè no tenen prou energia per sostenir-los. I em fa l’efecte que no hi ha prou consciència que la inanició es pot produir en persones que fan massa exercici sense procurar-se prou nutrients.

Així doncs, es podria dir que hi ha una connexió entre el fet de ser nois i la pràctica de l’esport?

Dr. Nagata: Sí, totalment. Crec que els nois que són esportistes tenen un risc més alt de patir trastorns alimentaris, perquè, fins a un cert punt, aquests comportaments estan normalitzats en l’esport competitiu.

Dra. Smith: De fet, parlant de la relació entre l’exercici excessiu, una alimentació insuficient i les conseqüències físiques entre els esportistes amb trastorns de la conducta alimentària, existeix un terme que s’anomena “tríada de la dona esportista”.

Quins són els components d’aquesta tríada de la dona?

Dra. Smith: Pèrdua de pes, canvis en la densitat òssia i amenorrea, que és la manca de menstruació. És un exemple més del biaix de gènere i de com s’abordava aquesta malaltia.

Dra. Smith, vostè ha dut a terme algunes de les investigacions més actuals sobre els trastorns de la conducta alimentària i, per exemple, ha constatat que afecten de manera molt important els nois.

Dra. Smith: Vaig examinar més d’11.000 hospitalitzacions a Ontario per trastorns alimentaris en infants i adolescents entre els cinci els disset anys, en el període comprès entre el 2002 i el 2019 i vaig constatar que, mentre que en general la taxa d’hospitalització va incrementar-se un 139%, l’increment relatiu més gran es va produir entre la població masculina: en el seu cas, la taxa d’hospitalització va créixer un 416%. Entre les causes més habituals d’hospitalització hi ha indicacions referents, per exemple, a una freqüència cardíaca molt baixa, marcadors anòmals de minerals en sang o idees suïcides.

Fins a quin punt pot ser indicativa del que passa als Estats Units la seva recerca al Canadà?

Dr. Nagata: M’imagino que les tendències són molt semblants. Tenim un estudi recent que es va centrar en nois hospitalitzats per trastorns alimentaris als Estats Units. Vam descobrir que, en comparació amb les noies ingressades, els nois tenen complicacions mèdiques més greus. Els nois presenten estades més prolongades a l’hospital, més anomalies de la freqüència cardíaca i una taxa d’anèmia més alta que la de les noies. Això, en part, podria reflectir que, als nois, se’ls identifica o diagnostica més tard.

Quina creuen que és la causa de l’augment de la incidència dels trastorns de la conducta alimentària i les hospitalitzacions entre els nois?

Dr. Nagata: Hi ha un component genètic, un de biològic, i factors socials i ambientals. En general, un dels canvis més importants ha estat el sorgiment de les xarxes socials, en què els joves no només consumeixen ideals corporals procedents de les xarxes, sinó que també se senten pressionats a produir contingut i exhibir-hi el seu cos. Em fa l’efecte que això ha fet augmentar molt la pressió.

Quan tracten amb nois adolescents que tenen un trastorn de la conducta alimentària, ells s’adonen que el seu comportament és perjudicial per a la salut?

Dra. Smith: En la majoria dels casos, els trastorns alimentaris es caracteritzen per una percepció distorsionada. Els joves no perceben els riscos inherents a les seves conductes. Sovint, venen a la consulta per la preocupació dels seus pares, professors o entrenadors, en un primer moment. He tingut joves connectats a un electrocardiògraf que discuteixen amb mi i em diuen que estan bé, que no estan pas tan prims i que tothom que els envolta en fa un gra massa.

Com a pares, mirem d’encoratjar-los a alimentar-se de manera saludable i fer exercici, i mirem de compensar el fet que passin massa temps davant d’una pantalla. Com podem saber que se’ls n’ha anat la mà amb això de fer exercici?

Dr. Nagata: Les persones que desenvolupen trastorns de la conducta alimentària o dismòrfia muscular poden portar a l’extrem l’exercici i pot ser més una font de preocupació i neguit que no pas de gaudi. Al meu parer, els senyals d’alerta per als pares són que el fill comenci a obsessionar-se o amoïnar-se pel gimnàs i la seva forma física d’una manera que vagi en detriment de la seva vida social, la seva escolaritat i el seu funcionament quotidià. Aquests són casos en què l’exercici excessiu pot passar a inscriure’s en un trastorn.

Què recomanen als pares que es pregunten si el seu fill té un problema?

Dra. Smith: La dificultat amb els trastorns alimentaris és que sabem que, com més temps passi sense tractar-se el problema, pitjors són els resultats. Hi ha una inclinació natural a no actuar de manera intrusiva o a no arriscar-se a empitjorar les coses, però, al meu parer, com abans reaccionin els pares, millor. Els riscos d’una reacció exagerada són menors, en vista dels riscos molt reals dels trastorns de la conducta alimentària. Jo recomanaria que els pares es posin en contacte amb el metge. També crec que, si volen tenir més informació, a Internet hi ha bons recursos.

Dr. Nagata: Sovint, l’atenció primària és el millor punt de partida, perquè poden fer un primer triatge i una primera avaluació, examinar els signes vitals i fer analítiques i, tot seguit, proporcionar un tractament adient i fer les derivacions necessàries. El motiu de derivació més habitual a la nostra clínica especialitzada en trastorns alimentaris és que un metge d’atenció primària observi en una revisió periòdica canvis importants en el pes, signes vitals inestables o certs valors en les analítiques.

Què més voldrien afegir?

Dr. Nagata: Hem de conscienciar sobre els trastorns alimentaris i els problemes d’imatge corporal entre els nois perquè tradicionalment hi ha hagut una manca de consciència i massa pocs diagnòstics i tractaments. També em sembla important assenyalar que els trastorns alimentaris poden afectar persones de qualsevol gènere, raça, orientació sexual, edat i talla.

Dra. Smith: Per acabar amb un toc d’optimisme, si tenen accés a un tractament basat en els coneixements científics com més aviat millor, els afectats se’n poden recuperar. Encara que sigui una malaltia terrible, en aquest viatge, hi ha esperança.

stats