Addiccions a l’adolescència: com detectar-les?
Desvelem alguns senyals d’alarma que haurien de posar-nos en alerta; com a pares i mares podem acompanyar els joves a l’hora de superar l’addicció
Les addiccions més freqüents en adolescents són al cànnabis i l’alcohol. Així ho afirma el metge especialitzat en addicions Xavier Fàbregas. El també director de Mas Ferriol apunta que ambdues solen debutar als 14-15 anys, “tot i que darrerament estem veient casos en què ho fan als 13”. Al principi, assenyala, “solen consumir de manera puntual, però al cap d'un any el consum de cànnabis és diari i el d’alcohol molts cops es tradueix en un consum episòdic en forma de borratxera grupal quan surten de festa”.
Fàbregas també apunta com els últims anys s’han detectat consums mai vistos fins ara de psicofàrmacs i analgèsics de tipus opiaci “en joves per reduir les angoixes de l’adolescència en el context d’una disponibilitat que ha incrementat molt”. Aquest és, per exemple, el cas del Martí [nom fictici per preservar la seva identitat], que actualment té 19 anys i que d'aquí poc farà un any que, podríem dir, va tornar a néixer. Feia un temps que s’havia refugiat en el consum d’ansiolítics derivats de les benzodiazepines, opiacis i oxicodona. La raó? “Em sentia deprimit, em ratllava i això m’ajudava a aïllar-me del món i dels problemes”.
En paraules de l’Elisa [nom fictici], la seva mare, “en Martí de petit era un nen molt feliç”. Era molt mogut i als 6 anys li van diagnosticar TDAH. “A casa era molt absorbent i no sabia jugar sol, si bé és cert que des que es va començar a medicar la intensitat va baixar”, prossegueix. Al cap d’un temps va començar a manifestar certes necessitats en les quals ningú era capaç d’ajudar-lo. “Algunes es derivaven del TDAH, però altres tenien a veure amb un patiment i una angoixa recurrent que deia sentir. El Martí notava que hi havia alguna cosa al seu interior que no funcionava com calia”, recorda la seva mare.
Fàbregas apunta que el factor més important rere aquest tipus d’addiccions “és la mala gestió de les emocions en nois amb un nivell de sensibilitat més gran que la mitjana”. “Per definició –matisa–, tots els adolescents són hipersensibles i, per tant, població de risc, però allò que per a la majoria serà un problema temporal d’abús en un context de noves experiències i la transgressió inevitable per trobar els propis límits, per a uns quants acaba sent un problema que es cronificarà i no sabran gestionar per si mateixos”.
Senyals d’alarma
Cal tenir en compte també que els indicadors que poden fer pensar que estem davant de l’inici d’un problema addictiu molts cops són inespecífics. En molts casos, a més, són conductes pròpies de la crisi existencial de l’adolescència i que, segons Fàbregas, “tot i ser dramàtics i generar gran conflictivitat es resoldran per si mateixos en el moment que el jove adquireixi els nivells d'experiència i maduració necessaris”. Tot i això, Fàbregas suggereix “estar atents, sense obsessionar-nos, si hi ha aïllament del grup habitual d’amics, despeses excessives, controlar les hores que passen davant del mòbil o l'ordinador, la falta de son, les autolesions, l’agressivitat, etc.”
En el cas del Martí, van ser els seus amics els que van alertar els pares que el seu fill consumia de forma habitual quan sortia. El Martí insisteix un cop més que el seu consum “no tenia una motivació lúdica, sinó que servia per aplacar l’ansietat que sentia”. “Quan veia que els depressors no eren suficients, m’informava i augmentava la dosi, o provava altres substàncies”, afegeix. “Nosaltres no vam sospitar res. Sí que vèiem el nostre fill malament, però no pensàvem que consumís res més que cànnabis”, explica l’Elisa. Tot i així, reconeix que la convivència i la comunicació amb el seu fill “no eren gens fàcils”, ni per al pare ni per a ella, que tot i estar separats, han actuat com un veritable equip.
![L'addicció al cànnabis és una de les més habituals entre els adolescents.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
La primera crisi del Martí, arran de la qual va conèixer el doctor Fàbregas, va tenir lloc el juny del 2020, quan els amics van donar-li un ultimàtum: o deixava les pastilles o ells no volien saber res més d’ell. Les va voler deixar de cop, sense ajuda, i això li va provocar una descompensació molt forta. Poc després va tornar-hi, fins que el setembre del 2020, la vigília d’haver de començar a treballar en una empresa, se li va ficar al cap que aquella nit havia de sortir sí o sí. Els pares l'hi van prohibir i això va fer que es passés la nit en vetlla. “L’endemà no va llevar-se del llit, així que el seu pare i jo vam parlar i vam dir-li que ja no podíem més i que fes el favor de marxar de casa”, recorda l’Elisa. “Ell ens va respondre que no l’enteníem, la qual cosa probablement era certa, i es va prendre un grapat de pastilles de cop”, explica.
El Martí va acabar ingressat a l’Hospital Santa Caterina, a Salt. Al cap d’un mes d’estar allà en aïllament, sense mòbil, sense poder fumar, etc., va sortir totalment net i amb una medicació nova. “Allò ens va salvar la vida i nosaltres vam poder tornar a dormir després de molt temps. Per fi estava en bones mans i començàvem a veure la llum”, diu l’Elisa.
Reconèixer el problema
L’Elisa i el seu exmarit van empoderar-se finalment per acompanyar el seu fill en la seva recuperació. Un camí en el qual ara també compten amb el seguiment de Fàbregas, que al principi va haver de destinar força entrevistes per fer que el Martí acabés reconeixent el seu problema. “Sense el reconeixement és impossible aconseguir la col·laboració en el tractament”, subratlla Fàbregas. Cal tenir en compte, a més, que “l’adolescent valora molt que se l’escolti i durant les sessions pot haver-hi discussions molt enriquidores, però alhora han de servir per tocar de peus a terra i passar de la teoria a la pràctica”. En aquest sentit, el Martí reconeix que les seves sessions a Mas Ferriol –al principi més seguides que ara– li van servir “per entendre que les pastilles només el perjudicaven i per convèncer-se que volia deixar-les”.
Quedar-se en el seu entorn habitual també és una eina que funciona molt bé per a la recuperació, sempre que aquesta no requereixi l'ingrés. “El que més m’ha ajudat a recuperar l’ordre ha sigut mantenir-me ocupat i que els meus amics em fessin costat”, apunta el Martí, que des que va sortir de Santa Caterina ha estat treballant uns mesos donant un cop de mà a la masia d’uns amics dels seus pares i en una fàbrica. “Veure’s capaç de treballar el va ajudar molt a tornar a confiar en si mateix i a adonar-se que té capacitats de sobres per fer el que es proposi”, conclou l’Elisa.
Tot i que el covid-19 i els confinaments derivats hagin fet que infants i adolescents passin més temps davant de les pantalles, el psicòleg infantil i juvenil expert en addiccions de l’Hospital Sant Joan de Déu, Josep Lluís Matalí, matisa “que l’abús de la tecnologia té més prevalença que l’addicció”. La majoria, per tant, “no tenen una addicció que es tradueix en un trastorn mental, crònic i recidivant”. A parer seu, cal fer sempre una comparativa amb la situació prèvia: “Si el nostre fill en termes generals funciona, va bé a l’escola, té els seus amics, fa activitats extraescolars, etc., i de cop i volta només vol estar tancat a l’habitació, el crides per sopar i no ve, entres a l’habitació i te’l trobes amb una tensió muscular i una excitació només focalitzada en la pantalla, a la qual es connecta només tornar d'escola, es mostra inquiet i irritable... caldria alarmar-se”, assenyala. “Que dormin menys hores del que tocaria perquè prefereixen estar connectats, cosa que provoca que el nivell acadèmic se'n ressenti, també és un senyal d’alarma”, prossegueix.
Un cop posat tot en context, per a Matalí “cal abordar el problema sabent que molts cops el jove no en tindrà consciència”. En aquest sentit, apunta, és clau “no emetre missatges fiscalitzadors del tipus «et quedaràs tonto», «seràs un desgraciat» o «no aprovaràs res», que només l'allunyen de nosaltres”. També cal buscar “espais tranquils i moments idonis per poder parlar-ne, des de la sinceritat i exposant-los la nostra preocupació amb idees clares”. “Si pares i fills són capaços de connectar i parlar del problema, gestionar-lo plegats i posar-hi límits, donarem peu a trobar la solució”, destaca Matalí. “Si un cop obert el calaix veiem tal desordre que necessitem buscar ajuda, cal fer-ho, perquè potser hi ha un rerefons patològic que ni pares ni fills són capaços de gestionar”, apunta.
Com a prevenció, també és fonamental establir alguns límits perquè la relació amb les noves tecnologies sigui tan sana com sigui possible. En paraules del psicòleg, “el primer que cal fer és parar atenció a la infància: centrem molt el discurs en els adolescents, però el veritable risc radica en tots aquests nanos petits que ja n’estan fent un ús massiu. Disposem de dades que demostren un increment de casos de miopia, obesitat infantil, alteració del ritme son-vigília, etc.” Matalí també cita un ritual força estès, el de dotar-los de mòbil als 12 anys, en començar l’institut. “Aquest mòbil els dona un accés il·limitat a tota una sèrie de continguts i cal educar-los perquè en facin un ús responsable. També s’ha de ser conseqüent amb el que els demanem i saber autoregular l'ús que en fem nosaltres”, insisteix.
L'últim informe Faros suggereix explorar si rere l’abús de les noves tecnologies hi ha algun altre trastorn, la qual cosa se sustenta en el fet que per sobre del 90% dels adolescents que tenen una addicció presenten un trastorn mental, bé internalitzat com l’ansietat i la depressió, bé externalitzat, com els de conducta o els dèficits d’atenció. “Cal fer un diagnòstic diferencial de tots aquests infants per veure què hi ha darrere de l’addicció a les noves tecnologies i no posar l’accent només en les pantalles”, conclou Matalí.
