La dinàmica de la legislatura del primer Pacte de Progrés a l’Ajuntament de Palma i el context polític espanyol a les eleccions municipals del 1983 va donar la victòria als socialistes per majoria absoluta, obtenint els 14 regidors necessaris per no haver de pactar amb ningú. Mentrestant, la UCD s’enfonsava, pujava AP i UM aconseguia dos regidors. A l’esquerra del PSOE s’enfonsaven el PSM i el PCIB.
La del 1983 va ser una campanya electoral pacífica i va tenir com a nota curiosa les 12 hores del míting que va fer Jaume Santandreu, líder espiritual de la lluita contra la pobresa en aquells anys. L’Ajuntament no havia fet gaire en el camp dels serveis socials, cosa que sí que faria en la legislatura següent, del 83 al 87, amb Joana Gual al capdavant.
Al costat de la majoria socialista, emergí el nou partit d’UM –encara que amb un altre nom– fundat per Jeroni Albertí i que a Palma estava encapçalat per Pedro J. Morey. Com a cap de l’oposició apareixia per primera vegada Joan Fageda, que després de vuit anys seria batle de Ciutat i ho seria durant tres legislatures. També cal ressaltar que dels 27 regidors quatre eren dones, una més que el 79, tres pel PSOE i una per AP. D’aquesta manera, les dones consolidaven l’entrada dins la política local.
El context polític local va canviar radicalment, ja que hi va haver eleccions autonòmiques per primera vegada i es va constituir el nou parlament. D’una manera sorprenent i contra tota lògica cultural, el primer Parlament es va instal·lar a l’edifici de la Llotja, declarat monument nacional el 1931. Una ocupació que no va funcionar massa temps, ja que uns anys més tard s’instal·laria al Círculo Mallorquín. Aquesta tendència a ocupar llocs simbòlics que tenien els nous governs democràtics, com també va passar a molts ajuntaments, mereixeria un capítol a part.
El debat electoral estava marcat, com seria habitual en altres ocasions, per la visió tremendista del sector hoteler, que assegurava que tindríem una temporada turística molt dolenta. La premonició no va ser bona, ja que el 3 de juny, una vegada ja estava format el govern autonòmic conservador, el mateix sector hoteler deia que tenien por que hi hagués overbooking a l’estiu. Calvià ja prenia mesures contra el happy hour. El Big Bang turístic reprenia amb força.
Els resultats de les eleccions autonòmiques foren molt ajustats, ja que Canyelles guanyà Pons per 300 vots. La batalla per formar govern entre Fèlix Pons i Gabriel Canyelles va tombar cap al costat de qui més tard seria el polític més popular de la nova etapa democràtica. Això va ser possible pel pacte entre AP i UM, un pacte que diuen que es va signar a Madrid al despatx de Carlos March, net de Joan March. La història es repetia. El maurisme de principi de segle ressorgia de la mà de Gabriel Canyelles, que era net de Bartomeu Fons, qui fou batle de Palma i diputat i cap del maurisme durant la República (va participar en el pacte amb Joan March per impedir que el front popular guanyàs el febrer del 36). Ara, una altra vegada, els nets respectius pactaven el primer govern de dretes de la CAIB, per impedir que Fèlix Pons fos el president.
Mentrestant, la ciutat continuava amb el seu tarannà provincià i alhora cosmopolita. Venia al port un dels creuers més grans del món, el Queen Elizabeth II, amb tres mil persones entre clients i tripulants. Bruno Kreysky era rebut pel batle Aguiló a l’aeroport, encantat de ser a Mallorca. Tot això passava mentre Margaret Thatcher obtenia una gran victòria, la primera de les moltes que vindrien després. Thatcher trencaria el pacte del sistema de benestar europeu i faria girar el capitalisme cap al neoliberalisme, ideologia que en el futur afectaria de manera intensa ciutats com Palma.
