Supòs que jo als 15 anys també vaig ser una “puta” per algun ‘bro’
Vaig viure, de nou, la misogínia que em vaig haver d’empassar quan encara no sabia ni posar-li nom
PalmaAnar en autobús del TIB és, com ja sabem, un esport de risc. Personalment, la modalitat que més m’agrada és la d’escoltar converses alienes, per les sorpreses inoportunes que sols trobar-te. La darrera amb què vaig ensopegar va ser aquesta setmana. De tornada cap a casa, cansada, vaig caure en la meva pròpia trampa de posar l’orella en les confessions que s’estaven fent un grup d’al·lots adolescents de camí de la revetla d’algun poble del Migjorn. Xerraven d’al·lotes: amigues, conegudes, embolics, ‘follaamigues’, ex... I les seves paraules em varen travessar l’ànima com un bisturí, arribant directament al meu jo adolescent que, sense saber-ho, encara bategava. Una angoixa se’m va instal·lar en forma de nus a l’estómac que, de tant en tant, em pujava fins a la gola, obligant-me a enviar saliva i contenir les ganes de plorar.
Cada frase que deien la començaven o acabaven amb un “bro”, aquest vocatiu que entre les noves generacions ha esdevingut la vareta màgica de la connivència i la complicitat. Com si aconseguissin una impunitat total respecte del que acaben de dir –per greu que sigui–, si abans han dit “bro”. “Aquesta és una puta”, “Quan me la faci, la rebent. Ja veuràs com no s’oblida de jo”, “Diu que l’estic utilitzant, però és que jo vull una follaamiga”, “Veus que té cara de ‘guarra’ i, després, te’n penedeixes d’haver-te enrotllat amb ella”.
Aquestes són només algunes de les frases que vaig aconseguir retenir en el trajecte de poc més de mitja hora que vaig compartir amb ells. Eren tres o quatre, tenien entre 15 i 16 anys, i xerraven tan fort que l’home que tenia al meu costat va haver de deixar de llegir i posar-se auriculars per no sentir-los. M’hauria encantat girar-me i demanar-los quin barem utilitzen per catalogar les al·lotes de putes o ‘guarres’. Que em diguessin què cal fer per rebre alguna d’aquestes qualificacions: haver-los rebutjat, enrotllar-se amb un amic seu, tenir relacions sexuals amb més persones que ells…
Però la conversa continuava. Un dels comentaris que més em va ferir va ser el del jove que volia aconseguir algun lloc per dormir aquell vespre. La seva estratègia consistia a lligar-se a una al·lota: “Em va dir que em podia quedar a dormir a ca seva, o sigui que avui me la faig i ja està”. Tots varen aplaudir, però l’observació d’un dels seus col·legues, que assegurava que havien de demostrar que eren “madurs”, va fer detonar el discurs d’un tercer en discòrdia: “Me la sua el que pensin. Les subnormals són elles, no hem de demostrar res. Jo l’únic que vull és que no em denunciïn”.
Aleshores, em va semblar que era la meva jo dels 15 anys qui escoltava aquell debat. Vaig viure, de nou, la misogínia que em vaig haver d’empassar quan encara no sabia ni posar-li nom. Vaig experimentar com la mirada masculina encara lluita per definir-nos. Vaig empatitzar amb la tremenda cosificació a la qual sotmetien aquelles al·lotes que enumeraven, una darrere l’altra, només per decidir si s’enrotllarien amb elles o no, com si la seva voluntat estigués anul·lada. I, de cop, vaig sentir que era totes elles alhora. Segurament, a 15 anys, vaig ser una “puta” per a algun ‘bro’ com ells. O, al contrari, vaig ser una d’aquelles amb les quals es penedien d’haver-se embolicat.
Vaig recordar les vegades que vaig deixar-me fer per aconseguir validació, i les altres en què em varen fer aprendre massa ràpid a posar límits. També em varen venir al cap les vegades que vàrem haver de consolar una amiga que, no sabíem per què, tornava plorant de passar una estona fugaç amb un al·lot a un pàrquing. Cap de nosaltres sabia interpretar aquelles llàgrimes. Encara les veiem incompatibles amb el fet que hagués marxat contenta i de bon gust amb ell. Ben igual que a la pel·lícula How to have sex, fins al punt que semblaria que la directora, Molly Manning, s’hagués inspirat en una d’aquestes experiències per rodar –en un carrer que recorda intencionadament Magaluf– l’escena en què la protagonista, Tara, torna plorant al seu hotel després d’un vespre de festa.
“La infància acaba amb un petó”, diu Cristina Rivera Garza a El invencible verano de Liliana, el llibre sobre el feminicidi de la seva germana pel qual va guanyar el Pulitzer el 2024. “Aquest esperar, que és la infantesa, finalment arriba a la seva fi amb un petó. Llavis sobre llavis. Dents. Saliva. La respiració entretallada. Els ulls oberts. La infància acaba amb la instauració del secret”, reflexiona sobre el moment en què la seva germana es va iniciar en l’amor romàntic, el mateix que, amb només 20 anys, li va valer la mort. No puc evitar que les seves paraules em ressonin. “La infància acaba amb un petó”. Tant de bo ens puguem alliberar algun dia de tot el patiment que comença amb aquest petó.
