Si ens avorrim junts, vol dir que ens entenem
PalmaEn general, existeixen dos grups de persones: les persones amb qui podem, simplement, estar i les persones amb qui, necessàriament, hem de fer alguna cosa. I, si no, feis un repàs ràpid de les vostres amistats i familiars (o parelles, fins i tot). Les persones amb qui sempre cal fer alguna cosa són aquelles que –intencionalment o no– condicionam a un pla, aquelles que acompanyam sempre d’alguna cosa, fent-les un poc incompletes. No tenc res en contra de l’amiga de sortir a córrer, l’amic d’anar al cinema o el pare o la mare que cerca un passatemps en comú amb els fills per passar temps plegats. Però permeteu-me que dubti que aquestes siguin les persones que ens coneixen veritablement.
Per força, les persones amb qui, simplement, estam, tendeixen a ser aquelles amb qui més temps passam. És una qüestió de probabilitat: arriba un moment en què l’entreteniment, la imaginació o els doblers s’esgoten i la nostra companyia no té cap altra pretensió que compartir el mateix espai-temps. Amb les persones amb qui sent que puc estar –i no haver de fer res pus– la confiança em dona la llicència de deixar de fingir i abandonar les expectatives. M’alliberen de la necessitat de mostrar-me ocupada, ociosa, en alguna cosa més que no sigui estar juntes. Em permet no haver de fer que valgui la pena.
Les persones amb qui sent que no he de fer res, amb qui puc només estar, són les que em fan sentir suficient, total, rodona. Amb elles, firm un pacte que conté una única condició, que és la nostra presència, fent-la solvent per si mateixa. I ens atorgam mútuament la nostra fe cega: carta blanca, que passi el que hagi de passar. Les persones amb qui sé estar són una porta oberta a la improvisació i, alhora, amb qui tenc les relacions més honestes. Ens vivim en cru, sense accessoris, al descobert. Només l’altra persona i jo, i un temps indefinit al davant per omplir amb el que pugui ser. Són les que em fan sentir com si estigués nua i tota sola damunt d’un escenari. I, per això, també són les que més m’esmolen l’enginy –les que m’entrenen per ser millor conversadora, millor entretenidora, millor narradora– i les més generoses –em posen a prova i em descobreixen nous talents dels quals, més tard, gaudiran altres persones.
Les persones amb qui, simplement, em dedic a estar tenen la virtut i la responsabilitat de ser valuoses per si mateixes. Tenen la capacitat de fer el temps més relatiu. Amb elles, les hores tenen un valor independentment de l’ús que li donam; no cal carregar-les per sentir que les hem guanyades; podem no fer res i tenir-ho tot. Són les úniques persones amb qui em concedesc el privilegi d’avorrir-me un altre pic, com quan tots els capvespres eren morts, asseguts al banc de la plaça del Tub, veient la vida i els patinadors passar, amb un iPod a la mà.
Hi ha certa intimitat a avorrir-se amb algú. Jo, abans, volia una casa per avorrir-me amb els meus amics. Habitar una casa més o menys pròpia era la fita darrera de l’adultesa per continuar fent el que ens feia ser joves de veres: explicar-nos la vida estirats al sofà en calcetins. Per això, quan els tenc a casa, m’agrada dilatar el temps en el fet que, simplement, ens dedicam a estar. Jo m’esforç a entretenir-los, en el sentit anglès de la paraula, ‘entertain: to show hospitality to (mostrar hospitalitat)’, encara que ells ho visquin més en el sentit català, ‘entretenir: retenir en un indret (qui va al seu fet)’. Encadèn una cosa amb l’altra, sense botar-me una sola passa del ritual atàvic de tenir convidats: l’aperitiu amb cerveses, xips i envinagrats; el dinar, amb unes copes de vi; les postres, al mateix temps que els cafès; la copa i els còctels de després, que varien en funció l’assortiment de licors que tinguem al moble cambrera, i que sempre van acompanyats de fruits secs i llepolies. La meva principal missió és no donar-los cap oportunitat de partir, veure fins a on som capaços d’entretenir-nos els uns als altres per pur avorriment.
M’agrada aviciar-los, als meus amics. A banda d’una casa per avorrir-me amb ells, jo fantasiejava amb un cotxe per dur-los allà on volguéssim quan ens cansàssim d’estar avorrits. Aquesta era la meva única motivació quan em treia el carnet: tenir un cotxe on cabessin tots i ràdio Bluetooth per triar les nostres cançons segons el mood, segons la destinació: La Oreja de Van Gogh, Rihanna, Plan B. La resta tant m’era. Pensava que no ens feia falta res més que el lliure albir, una casa i un cotxe. I, ara, se’ns arriba a oblidar que ho tenim, tot això. Hem deixat de ser conscients que estam en un dels moments en què més llibertat tindrem a la vida, com si l’important no fos tant el que fer com el simple fet d’estar.
