És més fàcil arribar a Palma des d’Alemanya que des de la Part Forana

PalmaL’autobús fa un gir obert de gairebé 180 graus i, com si m’ho estigués mostrant, m’ofereix la visió panoràmica d’una esplanada enorme plena de munts de terra, ferralla i maquinària. Tot aquest desplegament se’m cola, per sorpresa, dins la mirada perduda en la finestra. Això són les obres de l’aeroport?, em deman, fugissera. M’estimaria més no haver-me fet aquesta pregunta. No en vull conèixer la resposta. Una punxada d’angoixa se’m clava a la boca de l’estómac. Intent mirar cap a un altre costat, però el vehicle continua fent voltes, entre incorporacions i rotondes, i no hi ha cap horitzó a on refugiar-se. Miri on miri, només veig impotència, neguit, feredat: una terminal que –permeteu-m’ho– no termina mai; avions comercials, avions privats, avions cada minut; un exèrcit de taxis ben alineats; trolleys, maletes North Face, gent molt alta.

A la fi, arribam a la nostra destinació, aeroport - sortides. L’escenari continua descrivint-se amb un únic camp semàntic: construcció. Hi ha portes inoperatives, espais tancats provisionalment, palets embolicats, materials indistints, molta pols. Tot indica canvi, reforma. Tot pareix estar immers en un instant previ a la transformació, aquella fracció de temps que dura tan poc i que és tan sobtada que mai no veus venir. Com quan, de cop, un dia et diuen que “hem de xerrar” i “això s’ha acabat”, i t’agradaria saber en quin precís moment les coses varen començar a canviar, i et maleeixes per no haver-ho vist venir. Idò això és el que sent que tenc al davant. El moment abans de la destrucció. Ara entenc per què la major part de les vegades no som capaços de veure-ho. És que fa massa mal, i –realment– si tinguéssim l’oportunitat, crec ens estimaríem més estalviar-nos-ho. Perquè el mal ja està fet i la pitjor tortura és assistir al final, en primera fila i de principi a fi, sense poder fer res per evitar-lo.

Través aquelles portes de vidre que em condueixen a l’infern, i només se m’ocorr resar i encreuar els dits mentre camín per damunt d’aquell trespol, infinit i brillant: “Per favor, que això no ens dugui més gent”. M’aferr a la negació, com si de tant de pensar-ho pogués fer-ho realitat, intentant salvar la poca pau mental que em queda. Quantes vegades no he desitjat creure, per conveniència, que alguna cosa havia de ser una llegenda urbana, fake news, per no fer front a la realitat. Però ara no està funcionant. Aquest truc només serveix quan no tens les proves empíriques al davant. “Aena preveu 36 milions de passatgers per al 2031, dos milions més que l’any passat”, llegesc a una notícia. “Però resulta que per al 2026 se’n varen preveure 30 milions i el 2025 ja hem arribat als 34”, continua.

174 connexions diàries amb Alemanya i jo he d’agafar dos busos per arribar a Palma

Maleesc aquest despropòsit d’obres perquè no aconseguesc de cap manera trobar l’ascensor per anar allà on realment vull anar –que és a arribades– perquè la línia A51, que connecta Llucmajor amb l’aeroport, només té una aturada. La realitat és que no som allà per sortir, no he d’agafar cap avió. He d’agafar un altre autobús, el de l’EMT per arribar fins a Palma, que és la meva destinació final. He hagut de fer tot aquest periple perquè la línia 501, que connecta Llucmajor amb Palma, redueix la seva freqüència a un autobús cada hora els diumenges –en lloc d’un autobús cada mitja hora– quan és temporada baixa (totes sabem que el calendari que realment ens regeix és el turístic, i no el gregorià). I quan he hagut d’agafar el de les 16.45 h resulta que venia tan ple que més de deu persones hem quedat a terra. Com si això no fos l’esperable, tenint en compte que el vehicle arrossega gent des de Manacor, Felanitx i Campos, localitats que sumen una població d’unes 82.000 persones. Però jo què sé, #PutaTib, no?

Per tal de no esperar una hora sencera el bus següent (arriscant-me a no poder-lo agafar tampoc), em decidesc a això: agafar la línia de l’aeroport per fer-hi un transbordament improvisat i empalmar amb l’A1. Com sempre, al meu cap tot sonava molt millor. O això és el que em dic quan a la marquesina de l’EMT veig que el següent autobús ha de passar d’aquí a 30 minuts. No em puc creure que aquesta travessia se m’hagi complicat tant. Mir els turistes com arriben, relaxats i pacients, des de la passarel·la que connecta amb arribades i que ara em sembla una catifa vermella. Colons i colonitzats. Cap a on anam, en un territori on tenim millors infraestructures per connectar-nos amb l’exterior que entre nosaltres mateixos?

Segons les dades disponibles, actualment Palma té 23 connexions directes amb aeroports alemanys, és a dir, que a Mallorca es pot arribar des de 23 punts diferents d’Alemanya sense fer cap escala. Bremen, Karlsruhe, Leipzig: you name it. Això equival a una mitjana d’uns 1.200 vols per setmana (entre anades i tornades), és a dir, uns 174 al dia. Vaja, que és més fàcil arribar a Palma des d’Alemanya que des de pràcticament qualsevol punt de la Part Forana.