El sant que posava reis i llevava papes

PalmaPredicava, feia miracles i va deixar un record tan perdurable a Mallorca que, després del rei En Jaume, és el personatge històric que més apareix a la nostra tradició popular, les rondalles. El valencià sant Vicent Ferrer va ser un veritable influencer de la seva època, prou hàbil com per fer rei d’Aragó el castellà Ferran I o com per deixar tirat l’ostracisme Benet XIII, el papa Luna, tot i els favors que havia rebut d’ell. El recordam quan es compleixen 675 anys del seu naixement, el 23 de gener del 1350, i ho feim amb els estudis de Caterina Valriu i Tomàs Vibot, Vicenç Rosselló, Vito Gómez García i Concepció Bauçà de Mirabò i els relats recollits a l’Aplec de rondaies mallorquines.

Vicent Ferrer era de família benestant de juristes, fill d’un notari, i probablement aquesta circumstància li va permetre accedir a una sòlida formació. El 1368 va ingressar a l’orde dels dominics, molt vinculada al Sant Ofici. Un germà seu, Bonifaci, es va fer frare cartoixà.

Entre el darrer quart del segle XIV i el primer del XV va tenir lloc el Cisma d’Occident, és a dir, el període en què hi va haver dos papes, un a Roma i un altre a Avinyó. Ferrer va prendre clarament partit pel pontífex d’Avinyó, Climent VII, i pel seu llegat, el cardenal aragonès Pere de Luna. El 1380 va publicar un tractat on argumentava que aquell era el papa legítim, sembla que per convèncer el rei Pere el Cerimoniós, qui, com a home pràctic que era, no es decantava ni per un, ni per l’altre. També va ser confessor de la reina Violant, esposa del successor d’aquest, Joan el Caçador.

Pere de Luna es va convertir en papa el 1394 –Benet XIII– i tot d’una va cridar al seu costat aquell brillant predicador i jurista. El va nomenar confessor i mestre de palau. Ara bé, només quatre anys més tard, Ferrer hauria tingut una mena de visió, que li hauria indicat que allò seu no havien de ser els alts càrrecs pontificis, sinó predicar la paraula de Déu per tot Europa. I, efectivament, a això es va dedicar essencialment la resta de la seva vida. Al llarg de gairebé cinc mesos, ho va fer a Mallorca. Miraculosament, l’entenien oients de qualsevol nació, si bé ell sempre emprava la nostra llengua, nomenada indistintament ‘valencià’ o ‘català’ –per a disgust dels ‘blavers’ actuals. O potser no era tan miraculós, sinó que persones d’una llengua romanç entenguessin prou bé una altra llengua.

Ferrer contra Llull

En aquesta mateixa època, el nostre frare va estar a punt de tenir un disgust seriós. Com que va afirmar, a un dels seus sermons, que Judes havia estat perdonat d’haver lliurat a la mort el Bon Jesús, li va ser obert un procés per l’inquisidor Nicolau Eimeric. Aquest Eimeric segur que us sona, ja que una altra de les seves dèries era demostrar la suposada heretgia de Ramon Llull. Ara bé, Ferrer era amic del papa, i aquest va fer cremar l’expedient, amb la qual cosa –amb perdó– li va salvar el cul. Rosselló afegeix que el futur sant després no només es va reconciliar amb Eimeric, sinó que li va donar suport en la seva croada antilul·liana a València.

El 1410 va morir el rei Martí, germà de Joan el Caçador, sense hereus. Era el darrer monarca de la dinastia de Barcelona i uns quants familiars se’n disputaven la successió. Benet XIII va suggerir, sembla que per consell de Vicent, que nou compromissaris, tres d’aragonesos, tres de catalans i tres de valencians –entre els quals Vicent i el seu germà Bonifaci– triassin el nou sobirà. Les Illes, un pic més, no foren tingudes en compte, per molt que demanaren participar-hi. Ferrer era famós per la seva oratòria i amb el seu poder de convicció va aconseguir l’elecció de Ferran I, el candidat castellà, en perjudici del català Jaume d’Urgell, cosa que la historiografia nacionalista catalana mai no li ha perdonat. El 24 de juny del 1412, Ferrer mateix anunciava l’elecció del nou rei, a Casp. D’aquí que aquest episodi sigui conegut com el Compromís de Casp.

Quedava l’assumpte del cisma i tant Ferrer com el nou rei tractaren de convèncer Benet XIII per renunciar-hi, i així acabar amb la divisió entre els catòlics. Però Pere de Luna s’hi va encaparrotar. D’aquí se suposa que ve l’expressió “estar en els seus tretze”, “entossudir-se a mantenir una opinió o propòsit”, segons l’Alcover-Moll. Pel seu ordinal com a pontífex. El 1416 el futur sant li va retirar l’obediència, fet que no el deixa en molt bon lloc, després del que havia fet Benet per ell.

Enmig d’aquests dos afers és quan el valencià va dur a terme les seves predicacions a Mallorca, des de l’1 de setembre del 1413 fins al 22 de gener del 1414, és a dir, gairebé cinc mesos. Va pronunciar sermons a pràcticament totes les viles de Mallorca i se suposa que va obrar un bon grapat de miracles. Rosselló calcula que els seus recorreguts per l’illa sumen més de 500 quilòmetres, cosa que té mèrit tenint en compte que aleshores tenia 63 anys, una edat més que avançada per a l’època.

En tot cas, allò es va assemblar més a la gira d’una estrella del rock dels nostres dies que a la simple visita d’un predicador. Ferrer viatjava acompanyat d’un seguici, conegut com la seva “família”, inclosos dones, un frare que prenia nota de les seves paraules i un organista, segons conta Rosselló. Els regidors de Pollença passaven pena d’haver d’allotjar dos o tres dies tanta de gent, que estimaven en unes cent cinquanta persones, xifra sens dubte exagerada.

Sovint les esglésies resultaven petites per a tant de públic com el volia sentir, així que s’habilitaren espais a l’aire lliure amb els corresponents escenaris provisionals i les consegüents despeses. Al desaparegut convent de Sant Domingo, a Ciutat, es va haver d’enderrocar una paret de l’hort per ampliar-hi l’aforament. Consta que, per a l’acompanyament musical, es llogaren els orgues d’un tal Cristòfol Colom. Un avi del futur almirall? Suggeridor, però poc probable.

Apedregat a sa Pobla

Les intervencions del futur sant eren acompanyades de tota una posada en escena. No tan sols era un orador excepcional, sinó que acompanyava els discursos, assenyalen Valriu i Vibot, de “recursos vocals i gestuals: reiteracions, crits, onomatopeies, gesticulacions i fins i tot llàgrimes”. El públic també participava en aquella mena de catarsi propiciada pel valencià, amb processons de flagel·lants, en les quals sembla que participaven fins i tot infants.

Només tres dies després d’arribar Ferrer a Mallorca ja s’hauria produït el primer prodigi, en fer caure una bona ploguda quan s’estava patint una forta sequera. Tot el mes de setembre el va passar a Ciutat, al convent de Sant Domingo, on ara hi ha el Parlament i el palau March. La primera visita a la Part Forana hauria estat a Valldemossa, i no per casualitat, sinó perquè Benet XIII havia estat un destacat benefactor de la Cartoixa i el seu germà Bonifaci també hi estava molt lligat.

Els sermons de Ferrer, nítidament antisemites –cosa habitual a l’època–, provocaren una nova onada d’hostilitat contra els jueus. De fet, només uns anys més tard, el 1435, es produiria la definitiva conversió de tots ells al cristianisme. A Pollença, el dimoni hauria tractat de llevar-li l’atenció de l’audiència, adoptant la veu planyívola d’un nin.

L’Aplec de rondaies mallorquines d’Antoni Maria Alcover recull catorze episodis protagonitzats per Ferrer durant la seva estada a Mallorca, la qual cosa fa d’ell el personatge més present a la tradició oral illenca, només per darrere del rei En Jaume. Una de les més conegudes és aquella en què el sant va a comprar vi i demana al taverner que l’hi aboqui als hàbits, fent amb ells una botxa. La meitat cau en terra, perquè és aigua bruta, amb la qual cosa el taverner “va romandre més empegueït que el rei porc i es conta que no n’hi posà pus, d’aigua dins el vi”. També s’enfrontà amb el bruixot Simonet, molt en la línia de la seva lluita contra els heretges, i va establir com havia de ser el rebosillo de les dones per tapar ben tapat el coll, no fos cosa que aixecàs pensaments pecaminosos.

Se suposa que tothom quedava embadalit amb els sermons de Vicent. Però a sa Pobla no va ser així, sinó que, com diu Alcover, “trobaren que ho feia massa gros” i que “els pitjava massa el cèrcol”, així que el varen apedregar. Ell els va maleir que mai tindrien pedreres al seu terme, i que haurien d’anar fora per aconseguir pedres per a les seves cases. I, certament, a sa Pobla no n’hi ha, de pedreres. Tants de miracles feia que el prior de Sant Domingo li ho va prohibir, perquè allò era un no viure, de gent que passava pel convent. Així que, quan es va trobar un picapedrer que queia d’una teulada, el va deixar suspès a l’aire, mentre anava a demanar permís al prior per salvar-lo.

El darrer sermó el va fer a la Seu, el mateix dia de la seva partida. Va morir a la llunyana Bretanya, en el curs de les seves prèdiques, el 1419. Encara hauria fet miracles a Mallorca després de partir: uns cabells seus tallats, guardats per un frare, haurien expulsat un dimoni del cos d’una dona.