La salinització i la pressió humana amenacen l’Albufera

L’incendi d’aquest setembre castiga encara més el Parc Natural, on les aus i plantes d’aigua dolça ja estaven amenaçades abans del foc

La sobreexplotació dels aqüífers a l’Albufera de Mallorca afavoreix que l’aigua salada es filtri des de la mar i vagi guanyant terreny a l’aigua dolça. L’increment de la pressió humana és el principal motiu de la disminució de l’aigua dolça, necessària per a l’ecosistema del Parc Natural. La salinització, que augmenta des de fa anys, ja amenaçava l’Albufera, però ara s’hi afegeix l’incendi que a finals de setembre hi va cremar 438 hectàrees. Tot i que principalment va afectar canyís, una vegetació que s’hauria de recuperar ràpidament, és un obstacle més per a un ecosistema protegit que ja patia dificultats.

Segons dades de l’Ibestat, la població dels quatre municipis que envolten l’Albufera de Mallorca ha augmentat considerablement els darrers anys. De l’any 1998 al 2019, sa Pobla ha passat de 10.064 habitants a 13.475; Muro, de 6.028 a 7.085; Santa Margalida, de 7.107 a 12.485, i Alcúdia, de 10.581 a 20.241, de manera que ha doblat pràcticament el nombre de residents. A més del nombre d’habitants, s’ha incrementat el nombre de turistes que visiten cada any l’illa. Aquests augments es tradueixen en més extraccions d’aigua per abastir població i hotels. Per exemple, l’Albufera ja no rep les aportacions de la font de Son Sant Joan -una de les principals proveïdores d’aigua dolça-, perquè ara un grup de motobombes elèctriques fan arribar aquesta aigua a gran part de la planta hotelera de la badia d’Alcúdia.

Quan l’aigua dolça perd pes, entra en joc la salada. Les dades de salinització facilitades per la direcció del Parc Natural de l’Albufera corresponen a tres zones diferents de l’àrea protegida: es Colombars, canal d’en Pujol i es Cibollar. El director del Parc Natural, Maties Rebassa, apunta que les dades de salinitat canvien molt en funció del lloc concret i moment de l’any en què s’analitza l’aigua. Per exemple, a l’hivern l’Albufera rep més aportacions d’aigua dolça i a l’estiu, en canvi, se n’extreu més. A diferents punts de la zona del Colombar, l’any 2000 es registraren xifres d’entre 10 i 17 grams de sal per litre d’aigua. El 2019, les xifres de salinitat es mogueren entre els 13 i 43 g/l. Al canal d’en Pujol el 2000, entre 2,5 i 2,7 g/l, i el 2019, entre 2,9 i 6 g/l. I a la zona del Cibollar, el 2000 s’hi registraren entre 14 i 16 g/l, mentre que el 2019 varen ser d’entre 15 i 40 g/l. La mar Mediterrània té uns nivells de sal d’entre 36 i 39 g/l. En algunes zones de l’Albufera s’ha arribat als 40 o fins i tot 43 g/l.

L’aigua mal depurada contamina els 30 anys de l’Albufera

Impacte sobre l’ecosistema

L’augment d’aigua salada a l’Albufera repercuteix directament sobre el seu ecosistema. Un estudi del Grup d’Ecologia Interdisciplinària, en col·laboració amb el Grup en Nutrició Comunitària i Estrès Oxidatiu de la UIB i del Ciberobn demostra que les plantes d’aigua dolça com el llapó anguilenc, el llapó punxenc i la Zannichellia palustris pateixen significativament davant una major salinitat. Sofreixen un increment d’estrès oxidatiu i dany cel·lular quan estan sotmeses a aigua més salada. L’estudi també va comprovar que on els marcadors d’estrès eren més alts, i per tant hi havia més sal, l’abundància de la planta també era menor, i viceversa; on els marcadors d’estrès eren en nivells baixos, la planta creixia en abundància. Ara, a més, l’incendi ha afectat una gran extensió de canyís, essencial per a la supervivència d’algunes aus. La seva regeneració dependrà directament de la qualitat de l’aigua. Les aus que viuen i emigren a l’Albufera estan sotmeses a la flora que hi creix, i ara mateix moltes espècies nidificants d’aigua dolça corren el risc d’entrar en perill d’extinció o fins i tot de desaparèixer, a mesura que el seu hàbitat continua canviant dràsticament.

Medi Ambient dona per extingit l'incendi de l'Albufera, que ha cremat 438 hectàrees

Maties Rebassa assenyala que les aus són un indicador de l’estat de les zones humides a causa de la seva total dependència de la flora i l’aigua. El Parc Natural de l’Albufera no té dades actuals que es puguin comparar amb les que es recolliren fins al 2012, però Rebassa mateix va fer un estudi en què quedà palesa la tendència decreixent en la presència d’aus d’aigua dolça a l’Albufera. Aus nidificants com el bitó comú han anat abandonant la zona protegida. L’any 1996 se n’hi varen veure 10 parelles, mentre que el 2012 tan sols se’n va albirar una. La fotja comuna i la boscarla mostatxuda també s’han vist afectades. De la primera espècie, l’any 2004 se’n distingiren 250 parelles, enfront de les 100 parelles comptades el 2012. De la segona, el 1999 es registraren més de 3.000 parelles, una xifra que va minvar fins a les 900 parelles el 2012.

Per contra, les aus nidificants d’aigua salada s’han anat establint a l’Albufera. L’any 1996 no hi havia cap parella d’ànnera blanca ni de corriol camanegra. L’any 2012 s’hi registraren 8 parelles de la primera espècie i unes 75 de la segona. Com a bioindicadors que són, les aus responen a l’increment de sal a l’Albufera. Les xifres de grams de sal per litre d’aigua han continuat pujant i, segons assenyala Maties Rebassa, això reafirma les tendències que seguien les aus el 2012. A més d’això, ara espècies com l’hortolà de canyet acusen la falta de canyís que es va cremar en l’incendi. Aquesta au dorm i nidifica dins la planta. El foc també va cremar moltes espècies d’invertebrats que serveixen d’aliment per a les aus.

EDICIÓ PAPER 17/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF