Magali Prado: “Si vas al dentista, has de poder anar al psicòleg amb la mateixa normalitat”

Palma“Mamà, papà, estudiar Psicologia m’ha servit per saber que vull ser il·lustradora”. Així va anunciar públicament als seus pares, en el discurs de la seva graduació, que volia deixar les ciències per dedicar-se a l’art. Magali Prado té 24 anys, és de Sóller, i compleix tots els requisits del ‘manual per ser un bona jove’: va a teràpia, compagina feina i estudis, comparteix pis i es descriu com una persona en “procés d’aprenentatge”. Sí, és graduada en Psicologia, tot i que insisteix que no ha estat mai la carrera dels seus somnis. “La vaig acabar perquè creia que era el correcte”. Ara treballa en una floristeria, mentre es treu el grau superior en Il·lustració.

Canvi constant. Li fa por quedar encallada, no trobar allò que la faci feliç. “Crec que això també està molt lligat a la inseguretat de no ser suficient, de no ser vàlida”. Per això, cada vegada que ha considerat que no estava en el ‘seu lloc’, ha canviat de rumb. Mentre cursava el grau superior, va descobrir la seva passió: ser tatuadora. “Vaig descarregar-me un curs en línia i em vaig comprar per internet una màquina de tatuar ”. El primer tatuatge que va fer fou en un confinament grupal que feren totes les seves amigues, i es contagiaren alhora. “Sense saber-ne, primer vaig fer proves amb taronges que teníem per casa i després els vaig tatuar un signe de sumar a totes”, conta.

Lema de vida. El seu dogma actual –i el del seu grup d’amigues– és be afraid and do it anyway (tingues por i fes-ho igualment). Va molt lligat a la seva personalitat espontània, tot i que admet que s’ho ha de repetir diàriament a l’hora d’enfrontar nous reptes. “La veritat és que em va costar molt dir a la meva família que volia deixar apartada la psicologia, perquè tenia por que ho veiessin com un fracàs, alhora que volia començar uns estudis vistos com a incerts”, explica. Destaca la pressió autoimposada que sorgí del fet que les seves germanes majors haguessin cursat estudis superiors de ciències pures. “Han seguit una línia molt rígida: carrera, màster, doctorat, postdoctorat, però he de reconèixer em varen donar tot el suport”.

Els seus pilars. Com tothom, necessita un lloc segur, una xarxa de suport on descarregar les pressions del dia a dia. “M’és molt difícil triar una única persona, depèn molt en quin moment em trob i quina classe d’ajuda necessit”. Admet que té “la gran sort” de poder recórrer fàcilment a les seves amigues i família. Això no obstant, quan té un mal moment, no sempre vol companyia. “Una manera de desconnectar per a mi són els podcasts, perquè m’ajuden a evadir-me de la meva rutina”. És una autèntica fan de les dones que fan comèdia i escolta habitualment Estirando el chicle o Dos rubias muy legales.

Autocuidar-se. En una època de revolució envers la salut mental, ella destaca la importància d’anar a teràpia. “Fa dos anys que hi vaig, però realment hauria pogut començar molt abans. Ho vaig fer en un moment en què vaig ‘petar’ i això és l’exemple d’allò que no s’ha de fer”, reconeix. Amb aquest discurs és fàcil saber que considera igual d’important la salut mental que la física: “S’ha de normalitzar: si vas al dentista, també pots anar al psicòleg”.