ManacorMiquel Llull Rosselló (Manacor, 1957). Nat a Can Cornet en una família plenament pagesa que li va inculcar els valors de foravila de ben prest, s’ha fet famós ja de jubilat després d'haver sortit nombroses vegades al programa d’IB3 Uep! Com anam? i per haver estat triat ara pel Mallorca Live Festival (MLF) per ser un dels rostres promocionals de l’esdeveniment més multitudinari i eclèctic de l’estiu illenc.
Què és per a vós foravila?
— És una solució per a la societat que malauradament menyspream, però que és imprescindible. El camp m’ha aportat una manera de viure que poca gent pot aconseguir: tranquil·litat, el fet de no haver de mirar l’hora… el camp no és gens avorrit. Durant l’any, amb les diferents estacions, les feines són molt diferents; però és molt satisfactori haver passat un estiu i saber que has tingut cura del camp i n’has tret els fruits. L’hivern és feixuc, però si has fet feina durant els mesos més profitosos, és molt més bo de passar.
Quines feines heu fet durant la vostra vida i quina us ha agradat més?
— No he sortit mai de l’àmbit del camp. Només vaig tenir una experiència que es podria considerar diferent quan vaig anar a la mili. Allà em van fer cuidar els cavalls sementals del quarter de Manacor, perquè necessitaven algú que tingués tacte amb els animals per mantenir-los, posar-los benes, fer-los nets i passejar-los. Vaig arribar a estimar-los molt, especialment a un anomenat Prince Orneberg. Més enllà d’això, el 1989 vaig començar a fer mercat. Tot va començar perquè, durant una sèrie d’anys, un fill de cosí de la meva dona Bel ens comprava una quarterada de melons cada any. El 89 li va pegar un ictus i ja no va poder conduir ni transportar-los amb tanta facilitat. Em va dir que com que a ell ja el coneixien als mercats de Campos i l’Arenal, ens podríem encarregar nosaltres de dur els melons dins la seva furgoneta i anar a vendre’ls. El primer pic que vam anar a l’Arenal començàrem a muntar les taules i a posar-hi els melons… i en pocs minuts els vam vendre tots. Vaig trobar que no havia anat gaire malament, així que vaig decidir tornar-hi. De llavors ençà, encara que amb algunes interrupcions i amb acompanyants diferents, hi he continuat anant fins aquest passat setembre.
Què enyorau de fer mercat?
— Sobretot poder-hi anar amb el meu net Tomeu. També enyor les distintes persones que he conegut i amb qui he anat a vendre, i la sensació d’espectacle i de feina ben feta que em donava. Som una persona molt fanàtica de la música i, com que mai m’hi he pogut dedicar ni pujar a grans escenaris per cantar, anar a la plaça a vendre era el que més s’hi assemblava. Anava allà per vendre, però també cantava i m’ho passava molt però que molt bé. En general, anar al mercat em brindava una alegria que ja es manifestava quan començàvem a muntar els ferros de les taules on posaríem tots els productes. L’escalfament del dia anterior carregant la furgoneta de les nostres fruites i verdures culminava amb ‘l’actuació’ de l’endemà a les places.
Quina és la cantant o grup que més us agrada?
— Vaig començar cantant per gust quan era ben petit. Amb set o vuit anys vaig veure en directe Manolo Escobar i Antonio Molina. Tenia un llibret amb les lletres d’aquests artistes i me les feien cantar vora el foc davant els meus pares, padrins i veïns. Ja dins els anys 70, quan en tenia tretze i catorze, em vaig aficionar molt a artistes com Nino Bravo, Camilo Sesto, Los Pecos o Karina. Cantava les seves cançons damunt el tractor; la tremolor d’aquella màquina quan llaurava era per a mi la meva pròpia banda mentre jo cantava les lletres. A més, òbviament, m’agraden molt les cançons del camp, com la de llaurar o la de batre i la música popular. Així i tot, l’artista que més m’ha impressionat i que he tingut l’oportunitat de veure és Loquillo. Actualment m’he desubicat de la música, però sí que he de dir que m’agraden molt artistes com Aitana o Chanel.
Com va sorgir la idea de ser la imatge del Mallorca Live Festival?
— Tot va començar perquè amics nostres del programa de televisió Uep! Com anam? van telefonar a la meva dona dient que des del Mallorca Live Festival cercaven pagesos, pescadors, botiguers… que representassin tot allò propi de la nostra cultura, però que tinguessin certa afinitat per la música; i vàrem contestar que ens faria ganes participar-hi. Després em van cridar del festival demanant-me quins artistes conec i què m’agrada cantar. A l’octubre van venir a gravar a Can Cornet i pel desembre es va emetre l’anunci promocional on sortim tant jo com na Bel.
Què creis que us ha aportat ser una de les cares representatives del MLF d’enguany?
— No havia sentit anomenar gaire el festival, però he de dir que si no hagués estat per l’anunci, no sé si n'hauria comprat entrades. Ara que sé de què va, estic molt content de poder assistir-hi i d'haver pogut ajudar-los d’alguna manera.
Com és un dia a la vostra vida?
— Com a jubilat, la vida se’m presenta sense presses, no fris per a res, però sobretot veig que el temps em sobra. Abans desitjava que les setmanes tinguessin més dies, però ara em basten i som feliç amb això. Continu fent feina del camp, encara que no la mateixa que feia abans. Tampoc tenim els mateixos animals o terres que abans… tot s’ha reduït. Així i tot, això em permet descansar més i passar temps amb la meva família.
Quin recordau com el dia més feliç de la vostra vida?
— El dia que em vaig casar va ser molt important, perquè volia formar una família. En l’àmbit de la feina tots han estat dies feliços. Quan mir enrere, la feina, em ve un somriure involuntari. Tot i això, sí que record un dia nefast en què suposadament estava esquitxant les verdures i plantes de l’hivernacle amb un insecticida, sense saber que per culpa de les presses havia tirat herbicida per tot. Tot el que hi havia a l’hivernacle va morir, una collita bastant gran, ja que era el mes de maig.
Quins projectes teniu al cap ara?
— Fa quatre o cinc anys, quan la feina ja havia minvat, em vaig posar a reflexionar sobre aquests 45 anys que he fet únicament de pagès, i de com el món i la vida a Can Cornet han canviat. Vaig pensar que havia de plasmar aquests pensaments en un llibre per explicar tot el procés d’aquests anys i que la gent pugui, entengui i apreciï el món de la pagesia, a més d’incloure moltes de les meves experiències. He intentat reflexionar sobre el futur del camp i reivindicar-ne el valor, perquè no li veig un futur molt prometedor per mor del canvi de mentalitat de les noves generacions i del clima. Tant de bo estigui equivocat. Vaig començar a escriure el llibre l’estiu passat i ara ja està acabat i en procés de correcció, feina de la qual se n’encarrega Felip Munar.
Té títol?
— El llibre es titula La carrera d’un pagès, fent referència a les carreres clàssiques, com la de metge o la de misser, que era el que volia el meu pare que fes; però també a la carrera que està davant les cases de possessió, on sopam i passam el temps. És un doble sentit: la meva carrera no ha estat mai a cap universitat, sempre l’he tinguda davant ca nostra.
Una dita que us agradi
— 'Cuida i cria i tindràs una alegria'.
Una anècdota?
— Fa vint anys em vaig aficionar a tenir abelles i un dia llaurant amb el tractor me’n va venir una. Pensant que era una mosca la vaig fer fora, molestant i provocant-la amb el braç, fins que em va picar enmig del bigot; se’m va inflar fins a quasi la mida del nas.
