Félix Rodríguez de la Fuente, al rescat de Cabrera

Palma“Els mallorquins podem estar ben agraïts a Félix Rodríguez de la Fuente”. Qui ho assegura és l’economista Esteve Bardolet. El 1976, sent vicepresident de Foment de Turisme de Mallorca, va tenir l’oportunitat de conèixer el carismàtic presentador de televisió: “Va venir a Palma a presentar els dos capítols que acabava de rodar a Cabrera per a la seva mítica sèrie de RTVE El hombre y la tierra. Connectàrem de seguida i començàrem a parlar sobre la possibilitat de declarar l’arxipèlag palmesà parc natural”.

Aleshores Cabrera, a tretze quilòmetres i mig del sud de Mallorca, servia d’escenari per a maniobres militars. El 1915, en el marc de la Primera Guerra Mundial, l’exèrcit espanyol l’havia ocupat, i l’any següent ja l’expropià a la família Feliu, que iniciaria un litigi per recuperar les seves possessions –només es pogueren conformar amb prop de 400.000 pessetes de l’època per les seves quasi 1.500 hectàrees. El culpable de tot plegat va ser Joan March. Sir Winston Churchill, aleshores primer lord de l’Almirallat britànic, estava cansat que en Verga utilitzàs aquell raconet de les Balears per subministrar combustible als submarins austrohongaresos. Era una activitat que violava la neutralitat espanyola en el conflicte. Per tallar-la d’arrel, exigí al Govern d’Eduardo Dato que es quedàs Cabrera.

Les Galápagos de la Mediterrània

Els primers entrenaments de l’exèrcit a l’idíl·lic indret es realitzaren el 1973, a les acaballes del franquisme. Llavors, l’acabat de fundar Grup Ornitològic Balear (GOB) ja posà el crit al cel. Ho explica un dels seus històrics portaveus, Miquel Àngel March: “En aquest cas, a diferència del que passaria amb l’illot de la Dragonera (Andratx), no hi havia l’amenaça imminent de la construcció d’una urbanització. Més aviat preocupava la destrucció del paisatge per culpa de la pesca descontrolada i per culpa de les operacions militars, que es feien amb foc real”.

El divulgador de Castella i Lleó també havia constatat in situ el mateix perill durant les seves gravacions. Amb Bardolet de secretari, el 1977, l’any de l’ocupació de la Dragonera, ja es posà al capdavant de la Comissió per a la Conservació de Cabrera. “Tenir –recorda l’economista– una persona tan popular com ell va ser molt important perquè ens fessin més cas des de les altes esferes. Rodríguez de la Fuente fins i tot s’entrevistà amb el capità general de Balears per exigir-li que deixassin de bombardejar els illots”.

El 14 de març de 1980 aquell somni patiria un revés important. L’“amic dels animals”, de 52 anys, moria a Alaska mentre realitzava un dels seus documentals. “Va ser –apunta el seu amic– un cop molt fort. Jo no em vaig veure amb cor de posar-me al capdavant de la Comissió, que acabà desapareixent”. La causa de Cabrera no tornaria a revifar fins al 1985, dos anys després de la creació de l’autonomia amb Gabriel Cañellas, d’AP, de president. El grup PSM-EE presentà una Proposició no de llei al Parlament en què demanava un estudi per determinar l’impacte dels exercicis militars en el que ja es coneixia com les Galápagos de la Mediterrània.

Greenpeace

Al cap d’un any arribaria la internacionalització del conflicte. Va ser mitjançant l’activista del GOB Joan Mayol. El 1973, amb quatre companys més, ja havia guanyat el Premi Ciutat de Palma de Periodisme per uns reportatges publicats al Diario de Mallorca sobre la presència de l’exèrcit a l’arxipèlag palmesà. El juny de 1986 es posà en contacte amb el seu amic Xavier Pastor, el president de Greenpeace a Espanya, que abans havia estat president del GOB. Li demanà ajuda. En un primer moment, però, Pastor no ho veia clar. “Nosaltres –reconeix– ens dedicàvem més a combatre a la Mediterrània els residus nuclears. Tanmateix, en Joan de seguida em va convèncer perquè també intervinguéssim a Cabrera”.

El 8 de juny ja arribava a Mallorca, procedent d’Itàlia, el Sirius, l’emblemàtic vaixell de Greenpeace. A Palma, la campanya s’havia iniciat amb el desplegament al parc de la Mar d’una pancarta enorme. També hi hagué ecologistes que s’encadenaren com a senyal de protesta. Aviat s’aconseguí l’atenció de la premsa nacional i estrangera. Les accions se succeïren una rere l’altra. “Al port vell de Palma –recorda March–, un grup d’activistes ens llançàrem a la mar per impedir que salpassin soldats cap a Cabrera”.

Un altre objectiu fou boicotejar les maniobres militars. “A Cabrera –rememora Pastor– posàrem el Sirius davant els vaixells de l’armada per impedir que disparassin als illots. La nostra presència aconseguí paralitzar temporalment aquelles pràctiques”. En paral·lel, Greenpeace i el GOB contactaren amb el govern socialista de Felipe González. “Al ministre de Defensa Narcís Serra –assegura l’antic dirigent de l’entitat internacional–, li demanàrem que aturassin els entrenaments militars. Ell, però, ens deia que no disparaven amb foc real, cosa que era mentida”.

Jacques Cousteau

Pastor també coincidiria a Palma amb el famós oceanògraf francès Jacques Cousteau: “Vingué a participar en un simposi científic al Poble Espanyol. No es va involucrar personalment en la campanya, però digué que havíem arribat massa tard per protegir Cabrera”. Aquella lluita ha estat estudiada a fons per l’historiador Gabriel Mayol, autor de la tesi doctoral Les mobilitzacions ciutadanes a Mallorca durant l’etapa autonòmica (1983-2013) en defensa del territori, els drets socials, la cultura i l’autogovern. “La primera victòria –assegura– arribà la tardor de 1987. El Ministeri de Defensa anuncià que, després de catorze anys, les maniobres militars ja no es realitzarien a Cabrera, sinó a Albacete. No descartava, però, tornar-les a fer a casa nostra”.

El GOB, amb tot, no suspengué la manifestació que tenia convocada a Palma per dia 5 de novembre. “L’entitat ecologista –continua Mayol– denunciava que el Ministeri ocultava des de feia un any i mig un informe del CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques) que recomanava declarar Cabrera parc natural per acabar amb les maniobres”. La manifestació fou tot un èxit. Congregà prop de 5.000 persones (3.000 segons fonts policials). S’hi pogueren sentir crits com “Militars paràsits socials”. No es recordava una mobilització tan multitudinària d’ençà de la primera que es convocà en defensa de la natura a les Balears: la de la Dragonera el 3 de febrer de 1979. 

Tsunami polític

El 1988, al cap d’un any, el Parlament balear aprovava per unanimitat una llei que instava el Congrés dels Diputats, presidit pel mallorquí Félix Pons, a declarar l’arxipèlag parc nacional. En els mesos següents, el PSOE illenc visqué una crisi amb diversos militants que abandonaren la formació. “No estaven d’acord –diu Mayol– amb l’actitud del PSOE estatal amb relació a Cabrera. Els ecologistes ja alertaven que Narcís Serra defensava la presència militar i pressionava perquè l’arxipèlag no fos declarat parc nacional”.

El 16 de març de 1989 el GOB convocà una nova manifestació. “Amb unes eleccions generals a la cantonada –apunta l’historiador– el PSOE temia que la marxa pogués convertir-se en un clam contra el govern central i que PSM-EE capitalitzàs el seu desgast”. Es tornà a batre un rècord d’assistència, de prop de 8.000 persones. La victòria definitiva arribaria dos anys més tard. El 29 d’abril de 1991 el Congrés dels Diputats aprovava la creació del Parc Marítim Terrestre de Cabrera. Era el primer que es declarava a tot l’Estat. Hi votaren a favor el PSOE, CIU, PNV i CDS i s’hi abstingueren PP i IU.

Joan Mayol, que aleshores havia passat de ser militant del GOB a diputat de PSM-EE, fou un dels polítics illencs que un any abans havia anat a Madrid a defensar el projecte. “S’acabà –ressalta– modificant. Es rebaixaren les condicions de pesca i es va mantenir la presència de militars a Cabrera, malgrat que se’n vetaren les maniobres. Així l’Estat s’assegurava que la família Feliu no podria recuperar legalment la titularitat de l’arxipèlag”. Aquella fita històrica tindria un epíleg curiós. El recorda l’historiador Gabriel Mayol: “Quatre clubs nàutics s’hi mobilitzaren en contra. Consideraven que la protecció de Cabrera era excessiva i que perjudicaria greument la indústria turística. Fins aleshores els vaixells hi podien fondejar sense cap control. Inclús demanaren sense èxit al rei Joan Carles que hi intercedís”.

El 2009, al cap de devuit anys, el Govern balear aconseguí fer-se amb la gestió del Parc Nacional. I el 2019 arribaria una nova victòria: a instàncies l’entitat conservacionista Oceana, el Consell de Ministres aprovava multiplicar per deu la seva extensió marítima, en total, 90.800 hectàrees. D’aquesta manera, el paradís de la biodiversitat balear es convertiria en l’àrea marina protegida més gran de la Mediterrània occidental. Llàstima que el seu mentor el 1977, Félix Rodríguez de la Fuente, no estigués a temps de veure’l. “És ben hora –conclou Joan Mayol– que Mallorca li faci l’homenatge que es mereix”.