Desig la calma de les ‘pijes’: el luxe silenciós és el descans i el repòs
Compar les mares de les influencers amb la meva i les del meu voltant, i no hi veig cap coincidència
-
CAST -
ENG
PalmaEm fascina observar la vida de les ‘pijes’. Són el meu narcòtic preferit. Per això, cada matí, amb cafè, en prenc una dosi. Les consumesc sobretot a través dels seus videoblogs, a YouTube. I en tenc un parell de preferides, totes catalanes, de l’upper diagonal preferiblement. Són “pijes que t’ordenen la vida”, que dirien les Amiga Date Cuenta. Les seves vides –ocupades entre anar a comprar a l’Ametller, la classe de barre o de pilates reformer i el tractament d’Indiba– m’aporten la dosi necessària de fantasia per afrontar el meu dia, m’ajuden a enganar-me prou per creure que avui serà igual de fàcil.
L’aspiracionalitat és la clau d’aquests perfils. En un principi, pensada per a les qüestions materials: les marques volien que totes ens hi identificàssim –unes al·lotes normals, com nosaltres– i que, per tant, creguéssim que totes ens podíem permetre un Louis Vuitton. Per això era tan important mostrar-se al natural, en el seu dia a dia: perquè confonguéssim la seva vida amb la nostra i ens diguéssim a nosaltres mateixes: va, jo també m’ho meresc.
El Louis Vuitton, però, era el cavall de Troia. El que no sabíem era que, mentre ens ensenyaven la seva rutina de bellesa desplegaven davant de nosaltres una aspiració encara més subliminar i inaccessible: el seu estil de vida, el luxe silenciós del descans i el repòs. El Louis Vuitton el podràs tenir –després de moltes hores extres o d’un préstec–, però com més t’hi acostis més t’allunyaràs del que elles realment venen: temps i cures per a tu mateixa. N’hi ha que, encara, volen menar un Audi o un Mercedes per desclassar-se, tot ignorant que el que mai podran pagar és un altre cos, quilòmetre zero, amb el llom intacte; ni una cara nova, de vuit hores de son diàries.
Quan observ la vida de les meves ‘pijes’ de confiança, em fix especialment en les seves mares. Sempre que apareixen en escena ho fan com levitant, amb un relax de Diazepam. Els seus moviments són tan lànguids que fan creure que el temps s’hagi aturat. Mai les troben afanyades, enmig d’una tasca; mai les interrompen. Són com un camaleó. Tenen la pau de mil Budes. El semblant, plàcid, satisfet. De vegades apareixen recollint flors i branques del jardí. D’altres, fent el dinar. D’altres, arreglades i llestes per sortir a sopar. Però mai frissen, mai estan preocupades. Com si tot sortís sempre així com esperen.
Compar les mares de les influencers amb la meva i les del meu voltant, i no hi veig cap coincidència. Ma mare sempre passa pena per alguna cosa. Qualsevol contratemps li fa perdre el son. Des de fa un temps, són els seus ulls que cerquen el meu consol. És un nus de neguit. I la meva sogra, per la seva banda, és un polvorí. Fins i tot en estat de repòs té el metabolisme d’un colibrí: és frenètica, s’atropella a ella mateixa quan xerra perquè tots els pensaments se li amunteguen a la boca quan intenten sortir. Cap traspua aquesta calma.
Marc Giró va dir encertadament “les que som pobres, les dones, els marietes, els desgraciadets del planeta hem de fer via a dir les coses perquè potser no hi ha espai”, perquè ens hem avesat a tenir un temps limitat de paraula i d’atenció. I és així. El món no ens espera, ni a les dones ni als marietes, ni a la classe treballadora. La nostra condició de formigues ens obliga a la velocitat, perquè hem d’arribar a tot: al bus, a la segona feina, a fer el sopar. La vida que duim se’ns menja el temps. A diferència de les ‘pijes’, hem de fer més amb menys.
La tranquil·litat és el beix. I l’estrès, l’horror vacui de ca meva. Procur la contenció i la subtilesa, igual que la casa i les emocions de Valor sentimental, de Joachim Trier, però la necessitat s’imposa en forma d’estufa de gas butà. La meva realitat és més aviat estrident: llampant com el fúcsia de la flassadeta del sofà i indiscreta com el reggaeton que sona als altaveus. Què hi farem: no és luxe silenciós, és mediocritat cridanera.
D’això en xerren, molt i molt bé, Lorena G. Maldonado i Juan Evaristo Valls Boix, en el darrer episodi d’Una hora con Lorena. “El luxe és ara la vida lenta”, convida a xerrar-ne la periodista, mentre obre “el crani privilegiat” –com diu ella– de Valls. “La figura espacial que millor encarna l’alienació contemporània no és una presó, sinó una carrera en la qual no podem deixar de córrer”, adverteix el filòsof. “El descans i la vida lenta han esdevingut luxe, privilegi i mercaderia. I és important reclamar això com a un dret per a tothom”, reivindica l’autor de JOMO (Anagrama, 2026).
Això que diu a continuació em fa entendre-ho: “Res interessa més a les classes altes que naturalitzar, invisibilitzar, el seu privilegi i mostrar-lo com a fruit del seu esforç i mèrit, i no del capital heretat. [A les classes altes els interessa] mostrar que aquesta persona mereix ser allà o que la seva situació privilegiada respon a un ordre natural del qual no són culpables ni responsables. Tothom sap reconèixer una bona tela de fil o una cara descansada”, sentencia Valls. I jo assentesc.