Els darrers mallorquins vestits a l’ampla

A principi del segle XX, el fotògraf Guillem Bestard retratà a Pollença els darrers pagesos amb indumentària tradicional, considerada ja un anacronisme des del segle XIX. Avui, diverses associacions reivindiquen aquesta roba ancestral, que durant el ‘boom’ turístic fou víctima de la folklorització

6 min
Grup d’homes vestits a l’ampla a la plaça Vella de Pollença a principi del segle XX.
21/11/2026 - 16:41 h
  • CAST
  • ENG
  • DE

PalmaD es del 1963, al mercat de l’Olivar de Palma hi ha una escultura de marbre titulada El darrer vestit a l’ampla, que inicialment s’ubicà a la intersecció entre les Avingudes i el carrer d’Aragó. L’obra és de l’artista Tomàs Vila i l’esculpí el 1951 en homenatge a la darrera generació de mallorquins que dugueren vestimenta tradicional. Fou una de les imatges icòniques que explotà el boom turístic en les representacions folklòriques i que, tanmateix, no s’ajustava a la realitat històrica. Ho assegura Miquel Matas, membre de l’agrupació de música i dansa tradicional Aires d’Andratx i coautor del llibre Avior. El nostre patrimoni tèxtil (2022), juntament amb Macià Tomàs i Juan Cruz. “Els calçons amb bufes, popularment coneguts com a baldragues o calçons a l’ampla, permetien als pagesos anar vestits a la manera anomenada a l’ampla. Varen ser molt efímers, només duraren una trentena d’anys, del 1830 fins devers el 1860. Després s’imposaren altres tendències internacionals que agradaren més a les noves generacions. Als pobles de la serra de Tramuntana, la gent gran dugué calçons amb bufes fins a principi del segle XX, com reflecteixen algunes fotos del pollencí Guillem Bestard. En canvi, al Pla i al Llevant, varen desaparèixer molt abans”.

A final del segle XIX, l’arxiduc Lluís Salvador confirmà a Die Balearen que la vestimenta tradicional ja era una relíquia del passat. El 1918, en un discurs a Barcelona, l’insigne poeta pollencí Miquel Costa i Llobera feia la següent apreciació: “Enmig de la present uniformació cosmopolita, Pollença és l’únic poble mallorquí on encara es poden veure pagesos vestits a l’ampla amb ufanosa indumentària d’altre temps”. L’agost del 1926, el musicòleg palmesà Baltasar Samper completava la radiografia: “Aquest matí hem anat a fotografiar les brodadores de Ca na Maria Bel, que ja ens esperaven vestides de ‘pagesa’, tal com havíem convingut. Aquests vestits ja rarament es veuen, car arreu les dones han adoptat els que anomenen ‘de ciutadana’, és a dir, a la moda corrent”. “A principi del segle XX –recorda Matas– el fotògraf sineuer Josep Pons Frau ja s’encarregà de retratar escenes postisses de la ruralia. A alguns dels figurants els feia vestir amb una roba tradicional que ja no empraven”.

Faldes i rebosillos

“A partir del segle XIX –continua l’investigador– les dones de la burgesia i de la noblesa començaren a vestir-se seguint les modes europees. Fou llavors que s’encunyà el concepte de ‘vestit de pagès’ per referir-se a la indumentària de la pagesia”. En el cas de les dones, les faldes eren la peça estrella tant en les classes benestants com en les populars. “Canviaren segons les èpoques. A mitjan segle XIX, els dies de festa podien dur davall de la falda principal fins a set faldilletes per estufar-la. Abans, a l’hivern, feia més fred que ara i s’anaven afegint capes per encalentir-se. I a l’estiu, amb la calor, se’n llevaven”. La roba d’un temps no molestava tant, perquè estava feta amb teixits naturals (cotons, fils, draps, sedes i llanes), que eren més gruixuts per al vestuari del camp. “Peces com faldes o guardapits es rentaven molt poc o gens. En lloc de fer bugades, hi havia altres tècniques com deixar-les al sol o al serè [a l’aire lliure durant la nit]. Avui, en canvi, posam rentadores cada dos per tres”.

Visita del president de la República Niceto Alcalá-Zamora a Pollença el 1932.

Un altre element característic de la indumentària femenina era el rebosillo. “En contra del que la gent creu –apunta Matas–, no té cap connotació masclista, com sí que tenien els mantells que el cristianisme exigí a les dones per entrar a una església. És l’evolució d’una peça medieval coneguda com a toca. Inicialment era llarga, però a principi del segle XIX ja s’anà reduint fins que, quan es posaren de moda les arracades que fomentaren la vanitat estètica, passà a ser un volantet petit rere les orelles. A la dècada dels 20 del segle XX ja havia desaparegut quasi del tot”. Rebosillo deriva del verb castellà rebozar, ja que era un element que ‘tapava’ el cap. Tenia una funció doble. “Les dones en duien per raons higièniques, però també per una qüestió de comoditat, perquè, a l’hora de fer feina, els conservava les trunyelles que es feien en una època en què estaven obligades a dur els cabells llargs. Els dies de festa exhibien rebosillos brodats i fets amb teixits de més bona qualitat. Igualment, es posaven totes les joies com a ostentació de la riquesa familiar”.

En aquells temps la roba íntima femenina no existia. “Els homes –ressalta l’investigador– anaven amb uns simples calçons blancs. Les dones, en canvi, no duien bragues. Vestien amb una camisa llarga fins a davall dels genolls, que també duien per anar a dormir. Això els permetia orinar dretes fins a principi del segle XX, que va ser quan les més senyorívoles canviaren la camisa llarga per una mena de calçonets”. Les dones tampoc no duien sostenidors, sinó cotilla, una faixa coneguda en castellà com a corsé. “La duien davall d’una camisa molt ajustada i amb vares anomenada gipó. Amb els gipons podien anar escotades, però es tapaven amb un mantó o amb el mateix rebosillo si era llarg”. Els sostenidors es començaren a generalitzar als EUA després de la Primera Guerra Mundial. Fou arran de la incorporació massiva de la dona a les fàbriques, la qual cosa exigí peces de roba molt més còmodes.

En temps antics, l’ideal de bellesa femenina també era ben diferent. “Va ser la modista francesa Coco Chanel –assenyala Matas– qui el 1923, en tornar d’unes vacances en creuer pel Mediterrani, popularitzà l’obsessió d’estar bronzejat. Abans, però, la moda era lluir la pell blanca, perquè era símbol de la classe alta que no treballava de sol a sol. Així, per no tornar morenes i per protegir-se també de les esgarrinxades, les dones es tapaven les mans i els braços amb unes peces conegudes com a manegots. També duien capells o mocadors al cap”.

Amb capells i sense sabates

Els homes duien igualment el cap tapat. “Sempre –diu l’estudiós– anaven emmocadorats, tant els dies de feina com els de festa. També podien dur una barretina o un capell, que varià d’estil d’acord amb el moment històric i segons si es tractava d’un nucli rural o industrial. Responia no només a qüestions estètiques, sinó també higièniques (prevenia del contagi de polls i altres insectes) i pràctiques, ja que els permetia dur els cabells arreplegats. Temps enrere els homes també els duien llargs, fins damunt les espatles, sense arribar, però, a exhibir una cabellera llarga com les dones. Els joves els començaren a dur curts a mitjan segle XIX a partir de les teories higienistes i altres modes europees”. Com element indispensable per fer feina, els pagesos duien faixa. “Ben estreta a l’esquena, servia per evitar dislocacions”.

Roba que duien els homes.
Roba de les dones.

La pagesia antiga també ens l’hem d’imaginar sense sabates. “Tothom anava descalç –insisteix Matas. Llavors les sabates eren un article de luxe reservat només per anar a missa els diumenges o per a cites solemnes com un casament. Dins d’una família pobra, els membres feien torns per dur-les. Molta de gent tampoc no es podia permetre dur espardenyes. A principi del segle XX, a Puigpunyent –d’on som jo–, encara hi havia dones que anaven a collir olives sense cap protecció als peus. Devia fer molt de mal. A partir dels anys 30, quan la ciutadania ja no anava vestida de pagesa, fou quan es popularitzaren les sabates de sola alta, les famoses porqueres”.

Folklorització

Matas forma part d’un equip d’investigació que, des d’Aires d’Andratx, munta desfilades de vestimenta tradicional en un espectacle titulat Un segle de roba. El mateix fan altres agrupacions de música i dansa tradicional com Aires Sollerics. Recentment, un dels seus membres, Joan Carles Simó, acaba de publicar la primera enciclopèdia temàtica: Fil a l’agulla. Vocabulari d’indumentària mallorquina (El Gall Editor). “Algunes de les peces de roba que exhibim –diu el portaveu de l’entitat andritxola– són de les nostres padrines, que les han conservat per una qüestió de valor sentimental. D’altres són de col·leccionistes”. Enmig d’aquest furor per l’avior, també hi ha costurers com Mateu Abdón Martorell que reprodueixen amb exactitud els vestits mallorquins del segle XIX. I a les xarxes socials, Joan Adrover Vila en fa divulgació des del perfil @alampla.

Matas recorda la folklorització que, durant el boom turístic, patí la vestimenta tradicional en mans de la Secció Femenina de la Falange, que gestionava Coros y Danzas. “Per a les exhibicions de ball de bot, es popularitzà un estàndard de vestimenta que no complia cap rigor històric, mesclant peces d’un segle amb un altre, la qual cosa s’ha allargat fins als nostres dies. A la dècada dels 60 només hi havia unes quantes dones majors que anassin vestides de pageses, totes de color negre, amb el mocador pel cap i amb mantó. Les dones sempre foren més reticents a les tendències urbanes i, per tant, més fidels a la tradició que els homes, que a partir del segle XIX ja es posaren levita, guardapits i calçons amb pinces”. Avui, el vestit de pagès és un element característic de festes patronals com el Firó de Sóller i la Beata de Valldemossa i Santa Margalida. “Els darrers anys –recalca l’investigador– les organitzacions que hi ha al darrere es preocupen molt per mantenir la puresa d’una indumentària que s’havia malbaratat. Reivindiquen anar ben vestits a l’antiga com una forma d’identitat. No volen que els seus costums formin part d’una festa de disfresses”.

Gonelles en extinció

La indumentària tradicional de Menorca s’assembla a la de Mallorca, però es començà a abandonar un segle abans, al XVIII. Va ser a causa de les dominacions angleses i franceses, que introduïren a l’illa les modes europees. La vestimenta típica de les Pitiüses, en canvi, és del tot diferent i és la que ha resistit més temps. Una de les peces més representatives del seu repertori femení és la gonella. Tal com indica l’etimològica gàl·lica del terme, és una mena de ‘túnica’ (gunna) que cobreix tot el cos –abans també la duien els homes. Segons el llibre Dones de pagesa: els treballs i els dies de Vicent Marí Tur, el 2009 a Eivissa i Formentera hi havia prop d’un centenar de gonelles, dones que encara anaven amb el vestuari ancestral. “Ara –assegura l’antropòloga Lina Sansano– en deuen quedar vives tres”.

La gonella podia tenir colors diversos. La peça, però, ha quedat associada al negre, perquè marcava el dol de les seves darreres representants. “Per la mort de qualsevol familiar –apunta Sansano–, les dones podien dur el dol durant set anys. Si quedaven vídues, ja el duien per sempre”. A les Pitiüses, els vestits típics es començaren a deixar de banda als anys 30 del segle XX. “Moltes nines de set anys ja deien a les mares que no se’ls volien posar. Preferien anar més modernes. Tot i això, les dones mantingueren més temps la indumentària tradicional que no pas els homes. Durant el boom turístic, la meva güela, que quedà vídua a 59 anys amb sis fills, no es tragué la gonella per anar a fer feina a un hotel de Sant Antoni”.

Tal com passà a Mallorca, a partir dels anys 50 la vestimenta tradicional pitiüsa es començà a recuperar juntament amb els balls populars sota la supervisió de Coros y danzas, organització controlada per la Secció Femenina de la Falange. Aquella recuperació també implicà una estandardització de peces típiques no sempre prou fidels a la realitat històrica. Llavors, la dona fou abillada amb un vestit molt vistós, tot mostrant l’‘emprendada’, l’exclusiu conjunt de joies familiars, símbol del seu estatus social. A l’home, en canvi, se li posà una barretina al cap i una camisa i calçons blancs amb una toca vermella.

Tot aquell univers de roba es consolidà durant el boom turístic amb les exhibicions de danzas típicas de Ibiza. Eren actuacions que proporcionaven uns doblers extra a uns dansaires convertits per primera vegada en objectes d’espectacle –abans es ballava per passar-s’ho bé. El franquisme potencià així una folklorització de la cultura ‘regional’. Venent una diversitat folklòrica, aconseguia amagar la diversitat política de l’estat espanyol. Inspirant-se en els faldellins que duien les pageses eivissenques, el 1971 naixia a Eivissa la moda Adlib, que avui ja és una marca internacional de roba d’origen artesanal. Inicialment s’aprofità de la tasca anònima de centenars d’illenques que, des del segle XIX, havien començat a emancipar-se econòmicament treballant per a empreses tèxtils catalanes.

stats