Lul·lians contra antilul·lians: la batalla per Ramon Llull

El llarg enfrontament entre enemics i partidaris del beat, la figura del qual es commemora el 27 de novembre

6 min
Ramon Llull a l’església de Sant Miquel de Palma.
21/11/2026 - 16:41 h
  • CAST
  • ENG
  • DE

PalmaVa començar en vida del Doctor Il·luminat i es va perllongar fins a finals del segle XVIII, ara fa 250 anys. L’enfrontament entre partidaris i detractors de Ramon Llull va arribar a ser ferotge. Recordam aquesta batalla quan som a prop de, com cada 27 de novembre, la festa del beat, reconegut com a tal per l’Església catòlica, tot i la suposada heterodòxia de què havia estat acusat.

Ja en vida de Ramon Llull, entre mitjans del segle XIII i començament del XIV, començà l’antilul·lisme, de llarga trajectòria. Segons Pere Xamena i Francesc Riera, se n’hauria de cercar l’origen a la universitat de París: el consideraven massa racionalista, en tractar de demostrar la fe amb arguments, la famosa ‘Ars’ lul·liana.

Un dominic i inquisidor de Girona, Nicolau Eimeric, al segle XIV, i un altre de mallorquí, Guillem Caselles, al XV, varen fer tot el possible per desacreditar-lo, tant ell com també la seva obra. Eimeric va fer passar anotacions seves per cites textuals de Llull, per provar la seva suposada heretgia. Una butlla del papa Gregori XI, que en teoria sustentava aquella acusació, mai no va aparèixer als arxius vaticans.

Caselles va exercir de versió corregida i augmentada d’Eimeric i d’intens propagandista de les seves tesis. Els llibres de Llull començaren a ser inclosos als índexs o llistats de lectures prohibides, fins que el poderós Felip II, un entusiasta de la canonització del mallorquí, va aconseguir que el llevassin. Això, de moment, perquè en morir el monarca l’hi tornaren a incloure.

En el fons, tot i que segons la tradició Sant Francesc i Sant Domènec havien estat grans amics, allò responia, talment com a El nom de la rosa, a una rivalitat sistemàtica entre els franciscans –l’orde a la qual va estar vinculat Llull tota la vida– i els dominics, que habitualment feien d’inquisidors.

La controvèrsia no va quedar en una disputa per matisos teològics, sinó que va arribar a les classes més populars. Se’n componien cançons i se’n redactaven pamflets, a favor i en contra, en què de vegades es recorria a l’insult. Els detractors de Llull es coneixien com a ‘marrells’, i els partidaris, com a ‘teuladers’ o ‘gorrions’, ben igual que els fanàtics religiosos de Joc de trons. El 1699, va aparèixer decapitada una estàtua de Ramon Llull, amb la inscripció –en llatí a l’original– “el seu lloc és entre els heretges”. El bisbe Pere d’Alagó va convidar els antilul·lians a exposar públicament les seves opinions, però no hi va comparèixer ningú.

El 1749, fou apedregat l’avui desaparegut convent de Sant Domingo, a Ciutat, i els frares varen haver de demanar ajuda a l’autoritat judicial. Cap al 1761, segons relata Rafel Ramis, circulaven “coples en contra de Llull”. El 1763 es produïren aldarulls entre partidaris i detractors del beat no només a Palma, sinó també a Santa Maria, Andratx, Felanitx, Manacor i Calvià.

El bisbe ‘antilul·lià’ de Mallorca, Juan Díaz de la Guerra.

Com el de Cabrit i Bassa –els mítics defensors del castell d’Alaró contra el rei d’Aragó Alfons el Franc–, el culte a Ramon Llull era tradicional i molt arrelat entre els mallorquins. Això podia ser un argument a favor de mantenir-lo, per l’antiguitat. Però també, si efectivament les seves idees eren sospitoses, podia tractar-se d’una forma de superstició. Paradoxalment, el sempre lúcid Benito Feijoo, erudit del XVIII que, per exemple, va defensar la igualtat de capacitats d’homes i dones, es va mostrar prou crític amb l’obra lul·liana, i la considerà una antigalla medieval.

Prohibit el nom Ramon per als nins

A mitjans del segle XVIII, el papa Urbà VIII va prohibir que es rendís culte a aquells que no havien estat canonitzats per l’Església. Ara bé, Roma quedava molt enfora i el bisbe de Mallorca del moment, José Antonio Cepeda, el va permetre. Un altre papa, Benet XIV, en canvi, qualificava Llull de “Sanctus Martyr”, el 1757.

La batalla va arribar al seu zenit en ser designat com a bisbe de Mallorca, el 1772, l’andalús Juan Díaz de la Guerra. Es va plantejar dos objectius essencials: imposar el castellà en perjudici del català i suprimir el culte a Ramon Llull. Totes dues campanyes encaixaven amb el reformisme borbònic del moment: castellanitzador, d’una banda, i desconfiat dels cultes locals dubtosos, de l’altra. Aquests dos postulats estaven més relacionats del que pugui semblar: els nobles mallorquins feren servir en el seu favor la batalla lul·liana contra els castellans antilul·listes que copaven els alts càrrecs. A més, com observa Rosa Planas, Llull era “un símbol de la identitat mallorquina” i menyspreat pels reformadors com una de les “antiguitats pintoresques d’un regne diluït en la història”.

La persecució del culte a Llull va arribar a extrems surrealistes. El nou bisbe va prohibir que als nounats se’ls posàs el nom de Ramon, i va amenaçar amb multes als rectors que no en fessin cas. Com que el sagrament de la confirmació li correspon al bisbe, Guerra mateix ho va aprofitar per canviar-li el nom a un nin, de Ramon Pau a Francesc Pau, ordenant als pares, que degueren quedar-se astorats, que es mantingués la modificació.

Per descomptat, les imatges de Ramon Llull que eren a les esglésies mallorquines s’havien de llevar, fossin quadres o escultures. Ara bé, era impossible controlar-les parròquia per parròquia i de manera constant, així que, en bona part, quedaren al seu lloc. La dèria del bisbe arribà a tal punt que va amenaçar el sagristà de la Seu perquè li entregàs unes estampes que eren a la vista a la sagristia.

Es va tancar l’oratori consagrat al beat a Randa, del qual se’n llevaren les imatges. A Deià es va retirar un quadre amb la seva efígie, molt venerat. A Calvià se suprimiren les festes en honor de Llull. I a Felanitx, Guerra mateix va amenaçar el rector amb l’excomunió immediata –una pena temible, perquè suposava l’exclusió de l’Església– si no llevava del mig la imatge del Doctor Il·luminat.

Esclata la revolta a Andratx

Una d’aquelles retirades d’imatges de Llull va generar un colossal rebombori. Segons relata Francisco José Garcia Pérez, dia 10 de setembre del 1776, en plena missa, els veïnats observaren que un quadre del beat que, segons deia la llegenda, havia pintat algú que l’havia conegut en persona, havia desaparegut. Tot d’una, les sospites recaigueren sobre Salvador Vadell, el substitut del rector, antic alumne de Sant Domingo a Palma. Vadell es va tancar a la rectoria i el batle, Pere Joan Palmer, va haver d’ordenar que fos rodejada per la guàrdia, talment com a les pel·lícules de l’Oest quan el xèrif protegeix el sospitós de les ires de la població.

Allò va representar un bon compromís per a Antoni d’Alòs, el capità general –equivalent a governador– de Mallorca. El bisbe Guerra li va exigir que enviàs l’exèrcit a Andratx. Un jutge de l’Audiència hi va estar d’acord, atès que suposadament el capellà d’Andratx estava sense aigua i sense menjar. Però la resposta d’Alòs, que no devia estar gaire content amb les protestes per l’actuació del bisbe, fou salomònica: “Que torni el quadre i li assegur que li donaran menjar i, si no, jo el convidaré a pollastre rostit”. Es veu que això del desacord entre bisbes i polítics constitueix una llarga tradició a l’Arxipèlag.

La crisi es va perllongar fins a finals de l’octubre següent i el capellà Vadell, del disgust, va haver de ser sotmès a sagnia, un recurs sistemàtic dels metges de l’època, fins que fou traslladat a Palma, entre llàgrimes. Guerra va decretar l’excomunicació del batle i dels regidors que li havien donat suport. El bisbe va ordenar que el decret d’excomunió es penjàs a la porta de l’església de la veïna Calvià, i el seu batle, en solidaritat amb el seu company andritxol, va fer una foguera a la plaça i va llançar l’ordre al foc, entre clams dels veïns. A Algaida, Felanitx i Deià també es registraren aldarulls. A Ciutat es formaren cadenes humanes –no, no és un invent d’ara– al voltant dels convents, per evitar que es llevassin les imatges de Llull. La gent cantava i ballava en honor del seu heroi medieval i llançava insults a les portes del palau del bisbe.

Com degué ser de gros allò perquè el que estava passant a un territori perifèric arribàs a Madrid. I en efecte, Carles III, que no era beneit, va ordenar al bisbe aixecar les excomunions i tornar les imatges de Llull al seu lloc. El març següent, Díaz de la Guerra partia de l’illa, per prendre possessió d’un altre bisbat, el de Sigüenza. A diferència del que havia passat a Mallorca, hi va deixar molt bon record. El quadre d’Andratx a la fi es va trobar, si bé fet bocins, i se’n va haver de posar un de nou.

Ramon Llull fou per fi declarat oficialment com a beat pel papa Pius IX uns decennis més tard, el 1847. Ara bé, al grau màxim –el de sant– encara no ha arribat. Des del seu reconeixement oficial per l’Església catòlica, però, l’antilul·lisme s’ha convertit en tan sols un record d’uns temps ben moguts per a un lloc al qual alguns han anomenat “l’illa de la calma”.

La dominica lul·lista silenciada pel bisbe Guerra

Sor Anna Maria del Santíssim Sagrament, nascuda Margarida Mas Pujol, va representar un cas curiós de monja dominica del segle XVII estudiosa de Ramon Llull i comentarista de la seva obra, com recull Rosa Planas Ferrer al seu llibre de recent publicació Si tota la mar fos tinta (Lleonard Muntaner Editor). Allò trencava la sistemàtica oposició entre tots dos ordes i, per descomptat, va ser aprofitat pels partidaris del beat, com a argument a favor del lul·lisme.

La monja mallorquina es va acostar a la obra lul·liana per iniciativa del seu confessor, que la va animar a llegir el Llibre d’Amic e Amat. La vàlua dels escrits de Sor Anna fou reconeguda pel bisbe de Mallorca Llorenç Despuig, que en va propiciar la publicació dels seus textos.

Margarida Mas va morir el 1728 i poc després es començà a parlar de curacions miraculoses per contacte amb les seves relíquies. I fou així com li va arribar la “doble mort”, com diu Planas. Ara són a punt de fer-se 250 anys de la condemna del bisbe antilul·lià Juan Díaz de la Guerra que, el 29 de novembre del 1776, va prohibir “l’edició o difusió d’estampes amb la imatge de sor Anna Maria o de qualsevol forma d’expressió de culte o de veneració a la seva memòria”. Dona, dominica i lul·liana? Això no es podia consentir.

Informació elaborada a partir de textos de Josep Amengual i Batle, Francisco José García Pérez, Pere Xamena i Francesc Riera, Rosa Planas Ferrer, Miquel Àngel Casasnovas Camps i Rafel Ramis Barceló.

stats