Recepta fàcil i tradicional: Aguiat de gallina amb salsa de ciurons (o fesols)
Us explicam com preparar aguiat de gallina amb salsa de ciurons (o fesols) a casa
-
CAST -
ENG -
DE
PalmaLa morera presidia el corral. L’arbre gegantí estenia les branques i aixoplugava les gallines que pellucaven els brins d’herba i els insectes desafortunats que tenien la mala idea d’entrar al recinte. A les solls feia anys que no hi habitava cap matancer i, en lloc d’això, hi ponien les aus, que hi entraven i en sortien en voler, ja que la porta, un antic somier, quedava sempre oberta. Un temps hi conviviren quiques, galls i gallines que hibridaren en uns animals deformats, com si en un mal trencaclosques els haguessin muntat amb les peces que no els corresponien. Els galls poderosos fa temps que no hi canten i només hi tresquen un grapat de gallines velles, bones ponedores.
La criança de gallines ha estat una pràctica habitual sobretot a foravila i els pobles. Amb unes necessitats relativament modestes, aquests animals s’alimentaven de gra, restes de menjar i de tot el que trobaven pel corral. Les gallines asseguraven una provisió d’ous bastant regular, mentre que els mascles i els exemplars que ja no resultaven productius acabaven a l’olla. Les quiques, de dimensions reduïdes, eren especialment apreciades per la seva capacitat de covar i surar els polls, una qualitat que les convertia en unes bones aliades de la reproducció natural de l’aviram.
Valor gastronòmic
Tanmateix, no totes les aus tenien la mateixa consideració ni es destinaven a les mateixes preparacions. L’edat, el sexe i les característiques de la carn en condicionaven el valor gastronòmic. El pollastre, avui una de les carns més consumides, no sempre ha estat un aliment quotidià. Abans de la generalització de la producció intensiva, la carn de pollastre era molt apreciada i sovint es reservava per als diumenges, per als malalts i per a les celebracions familiars. El gall adult, de carn més ferma i saborosa, demanava una cocció llarga i reposada. Els aguiats i els escaldums permetien estovar-ne les fibres i extreure’n tot el gust. La gallina, en canvi, tenia una doble vida culinària. Primer havia estat ponedora i havia contribuït a l’alimentació de la casa amb els ous; quan deixava de pondre, encara conservava un valor considerable. La carn, més dura que la del pollastre jove, era especialment indicada per a brous, sopes i preparacions de cocció prolongada. El receptari Caules. Cuina menorquina del segle XVIII ens mostra un ampli ventall de fórmules per cuinar la gallina de múltiples maneres, sovint en aguiats enriquits amb herbes aromàtiques i espècies. Una de les receptes, titulada ‘Per aguiar una gallina vella’, recomana fer-li beure mig tassó de vinagre mitja hora abans de matar-la i, després, untar-la amb llimona i penjar-la perquè reblanís.
En un altre nivell se situava el capó, un mascle castrat abans d’assolir la maduresa sexual i engreixat per obtenir una carn més tendra, sucosa i infiltrada de greix. La cria requeria una dedicació especial i el resultat era una au de gran qualitat gastronòmica, tradicionalment associada als dies de festa i, sobretot, a les celebracions de Nadal. A Mallorca, el capó a lob rei en Jaume constitueix un bon exemple d’aquestes elaboracions festives, en què l’aviram es converteix en el gran protagonista de la taula.
Cada animal tenia el seu moment i el seu destí: els ous per al consum diari, la gallina per al brou, el gall per a la cassola i el capó per a les grans festes. Amb la industrialització de la producció avícola, aquell model domèstic s’ha anat transformant i el pollastre ha esdevingut una carn assequible i habitual mentre que és més difícil trobar exemplars de gallina o de capó al mercat. Tot i això, rere aquestes aus encara perviu la memòria d’una gastronomia que sabia distingir-ne les qualitats i aprofitar-ne cada possibilitat.
Per a la recepta d’avui he interpretat la gallina amb salsa de fesols del receptari Caules. Un plat molt interessant per la barreja d’herbes aromàtiques i d’espècies com la vainilla. En el meu cas he canviat els fesols per ciurons per pura preferència personal.
Sofregirem la gallina. Quan sigui ben rossa, hi afegirem la ceba tallada a daus. Poc després hi incorporarem la tomàtiga, la cabeça d’alls, el llorer i la farigola. Quan la tomàtiga sigui cuita, hi afegirem la vainilla, la clovella de taronja, el vi ranci i el brou. Salpebrarem. Després d’uns tres quarts d’hora, o quan la carn sigui cuita, hi abocarem els ciurons i la picada. Ho tindrem cinc minuts més al foc i servirem ben calent.
l 1 gallina trossejada
l 1 ceba grossa
l 2 tomàtigues
l 1 cabeça d’alls
l 1 clovella de taronja
l 1 beina de vainilla
l 2 fulles de llorer
l 1 branca de farigola
l ciurons o fesols bullits
l 1 tassó de vi ranci
l 1 l de brou
Per a la picada
l 1 grapat d’ametles
l 1 galeta
l julivert
l 1 all