Cabrera, presagis d'una guerra

PalmaEl que passà en el microcosmos de Cabrera l’estiu del 1936 fou una representació a petita escala del que es viuria a la resta del país. Situada a tretze quilòmetres i mig del sud de Mallorca, l’illa, de 16 km2, és la major de les denou illes que formen l’arxipèlag, convertit el 1991 en el primer parc maritimoterrestre de l’Estat. El 1915, en el marc de la I Guerra Mundial, havia estat expropiada per l’Estat a la família Feliu. El 1920 el Ministeri de Guerra accedí a arrendar-la per fer-ne l’explotació agrícola i pecuària. La subhasta fou adjudicada a Damià Suñer Mascaró, de Manacor, que s’instal·là a l’illa en companyia la seva dona montuïrera, Jerònia Mas, amb qui tindria cinc fills. Des del 1933 tindrien l’ajuda d’una serventa, Teresa Vicens, que s’hi endugué els seus quatre fills.

Damià Suñer, tanmateix, preferí ocupar-se només de la cantina i de l’estació del telègraf. L’explotació de la terra i els animals la cedí a un amitger. Des del 1932 aquesta feina estaria en mans del matrimoni format per Marc Bonet, de Santanyí, i Maria Barceló, de Cas Concos, pares també de cinc fills. El juliol del 1936 ambdues famílies gaudien del paradís en plena harmonia, pescant i anant d’excursió juntes. Així ho testimonien nombroses fotografies. Compartint aquella Arcàdia feliç, també hi havia una guarnició de vint-i-cinc militars, dos faroners, tres carrabiners, alguns pescadors i el comandant retirat Mariano Ferrer, que es trobava a l’illa passant-hi uns dies de descans amb la seva família. En total, eren una seixantena de persones.

A la guerra per accident

El diumenge 19 de juliol els cabrerencs s’informaren per Ràdio Barcelona del cop d’estat. Joan Suñer, fill de l’arrendatari, s’embarcà de seguida cap a la Colònia de Sant Jordi per presentar-se a Falange. Mallorca i les Pitiüses foren ràpidament preses pels insurrectes. De sobte, els pescadors ja deixaren d’aparèixer al moll de Cabrera. Tampoc no hi atracà més el vapor correu encarregat de dur-hi, dos pics a la setmana, queviures. El 30 de juliol l’illa ja entrà de ple en la guerra sense que fos un dels objectius dels contendents. Va ser per culpa de l’avaria d’un hidroavió republicà, que es va veure obligat a amarar a cala en Ganduf. Els militars no dubtaren a detenir i maltractar els sis tripulants. Ajudant-los, hi havia Joan Suñer, que ja havia tornat de Mallorca vestit amb camisa blava i proveït de pistoles.

De seguida, Menorca, que seria republicana fins gairebé al final de la guerra, es mobilitzà per rescatar aquells presos. Envià a l’illa un centenar de mariners a bord de dos submarins i un remolcador. En arribar-hi, l’1 d’agost, detingueren l’arrendatari Damià Suñer, de 50 anys; els seus dos fills Joan i Gaspar, de 19 i 17 anys, respectivament; el comandant Ferrer, l’alferes Flores i la seva guarnició militar. Tots foren portats fins a Menorca. Els Suñer i Ferrer serien assassinats als afores de Maó. Poc temps després Flores correria la mateixa sort.

Al final, a Cabrera només hi quedaren devuit persones, que el 5 d’agost rebrien la visita de dos vaixells amb un centenar de milicians de la FAI i la CNT. Formaven part de l’expedició republicana del capità Bayo que, have nt salpat de Barcelona tres dies abans, ja havia arribat a Menorca amb l’objectiu de recuperar les Pitiüses i Mallorca. Els anarquistes obligaren l’amitger Marc Bonet a proveir-los de queviures i li prohibiren subministrar a la dona dels Suñer els productes fixats en l’acord d’arrendament –suposadament a causa dels antecedents falangistes del seu fill Joan. 

El 15 d’agost, amb Formentera i Eivissa de nou ja republicanes, Bayo es desplaçà fins a Cabrera amb quatre-cents homes per coordinar amb els anarquistes l’assalt a Mallorca, previst per al dia següent. Jerònia Mas escoltà amb el cor romput l’arenga que el capità amollà a la seva tropa. S’havia assabentat que feia dues setmanes que el seu marit i els seus dos fills grans havien estat assassinats a Menorca. El 4 de setembre, gairebé tres setmanes després, els soldats de Bayo ja deixaven Mallorca, impotents davant l’arribada de l’aviació italiana de Mussolini. L’endemà un vaixell passà per Cabrera per evacuar cap a Menorca els milicians que hi quedaven. També s’emportaren tots els homes cabrerencs, entre els quals hi havia Marc Bonet, de 57 anys, i els seus fills Jeroni i Antoni, de 26 i 21 anys, respectivament. 

El fantasma dels francesos

Llavors, a Cabrera només hi restaren quatre dones i els nou fills menors d’edat. Abandonades a la seva sort, es posaren a estendre llençols blancs en punts vistosos per demanar ajuda als avions i vaixells que passaven per allà. Tot fou en va. Cada dia creixia més el temor de patir el mateix destí que els soldats de les tropes napoleòniques, que, entre el 1808 i 1814, durant la Guerra del Francès, foren fets presoners a la batalla de Bailén (Jaén) i portats a Cabrera –dels 9.000 reclusos només en sobrevisqueren 3.600.

L’11 de setembre el fill de devuit mesos de la criada dels Suñer es posà malalt. La mare, desesperada, agafà els seus quatre fills i es llançà a la mar amb un petit llaüt en direcció a la Colònia de Sant Jordi. Les dues filles majors de cada família, Francisca Bonet i Margalida Suñer, també la volgueren acompanyar. L’anguniosa travessia durà cinc hores. Un cop arribades a Mallorca, informaren les autoritats que a Cabrera encara hi quedaven dues dones i quatre nins. L’endemà ja foren rescatades.

A partir d’aquí les dues famílies, que tan bons moments havien compartit al petit paradís balear, se separaren per sempre. Maria Barceló i els seus fills tornaren a Santanyí, i Jerònia Mas i les seves filles, a Montuïri. Allà la vídua de Damià Suñer s’assabentà que els feixistes acabaven d’assassinar el seu germà Joan Mas Verd, de 37 anys, batle d’Esquerra Republicana del poble. Després d’haver perdut el marit i dos fills, la tragèdia la tornava a colpejar. Jerònia, però, tenia un cosí germà falangista, Antoni Mas Roig, àlies Calco, que veié en la barbàrie de la Guerra Civil una bona oportunitat per als seus interessos. Ell solia anar a Cabrera a comprar llana als Bonet, a qui devia doblers. Per cancel·lar els deutes pendents, el 23 de setembre detingué la matriarca i la filla major, Francisca. Les dugué a la presó dels Caputxins de Palma sota el pretext d’haver fet propaganda comunista –hi estarien tres mesos. 

Amb els homes Bonet a Menorca i les seves dones entre reixes, Calco va aprofitar per desplaçar-se a Cabrera per tal de robar-los els béns que hi havien deixat: els animals, el formatge, el llaüt, etc. La justícia s’acarnissaria amb aquella família. Juntament amb una vintena més de residents de l’illa i d’altres que hi havien passat, els Bonet Barceló varen ser processats en el que es coneix com la Causa 1029/36. Els testimonis militars els qualificaren d’esquerrans, tot recordant que en les eleccions del mes de febrer del 1936 el patriarca havia votat el Front Popular. Per contra, destacaren la militància falangista de Joan, el primogènit dels Suñer.

Foragitant el rancor

En el judici, fou important el testimoni de Jerònia Mas, víctima dels dos bàndols. L’antiga amiga dels Bonet Barceló insistí que, arran de l’arribada dels anarquistes a l’illa, els amitgers havien refusat donar-los els productes que els corresponien segons el contracte d’arrendament. Igualment culpà Jeroni Bonet del fatal destí del seu home i els dos fills per, suposadament, haver-los acusat de feixistes. Qui, però, s’encarregà d’intoxicar més la causa amb mentides va ser el cosí germà de Mas, el falangista Calco. 

Finalment, el març del 1938 un consell de guerra absolgué Maria Barceló i la seva filla Francisca. El 1939, en caure la Menorca republicana, el seu marit Marc Bonet i els seus fills Jeroni i Antoni foren detinguts i traslladats a Mallorca. El març del 1943 els arribà la condemna: trenta anys de presó. Al cap d’un any, tanmateix, el patriarca sortí en llibertat condicional gràcies a la política d’indults que aplicà Franco per descongestionar el sistema penitenciari. Tenia 65 anys. 

Els dos fills de Bonet, en canvi, patiren un periple per diferents penals franquistes i camps de treball forçat de mitja Península. El 1946 es varen beneficiar d’un nou decret d’indult. Aquesta vegada la mesura de gràcia serviria a la dictadura per tal de maquillar la seva imatge davant els guanyadors de la Segona Guerra Mundial. Malgrat recuperar la llibertat, els Bonet sempre serien els vençuts. Els Suñer, a qui els insurrectes volgueren alinear en el seu bàndol, tindrien una creu de memòria a Cabrera. 

Vet aquí la història de dues famílies anònimes ben avingudes a qui la Guerra Civil va obligar a enemistar-se a còpia d’assignar-los etiquetes ideològiques. Tot un presagi del que succeiria a Espanya. Els darrers anys els nets d’ambdues famílies han refet les relacions. Han aconseguit amb èxit foragitar tant de rancor acumulat.