Videoclub Torres: resistència eivissenca contra la tirania dels algoritmes

PalmaHi va haver un temps que el cinema s’agafava amb les mans i es confiava en les recomanacions d’altres persones, perquè l’algoritme no existia, ni se l’esperava. Sortir de casa, anar al videoclub i llogar una pel·lícula és un hàbit que sembla que es va extingir amb el segle XX, però també hi ha qui resisteix, en aquest cas per amor al setè art. A Sant Antoni de Portmany tenen aquest privilegi gràcies al videoclub Torres, que regenten cinc germans des del 1982, juntament amb una botiga d’electrònica i el cine Regio, que el seu padrí va inaugurar l’any 1931.

“Hem mamat el cinema, però no sé quant de temps aguantarem”, diu Sergio Torres, i assegura que no recomanaria a ningú obrir un videoclub sense que fos “el complement d’una altra cosa”. Així i tot, Sergio té l’esperança que “el format físic torni a estar de moda” al cinema, com ha passat amb el vinil a la música. Precisament el col·leccionisme és un dels elements que dona sentit a l’existència dels videoclubs, juntament amb el contacte humà. “Tenim directors que venen des de Madrid per comprar pel·lícules nostres en Blu-ray. La gent a qui li agrada el cine vol tenir les pel·lícules a ca seva, com passa amb els llibres”, apunta Sergio, encara que no revela els noms d’aquests clients.

Comprar “aire”

El professor de Comunicació Audiovisual, crític de cinema i col·leccionista, Ivan Bort, destaca el “canvi generacional” que ha deixat de banda el format físic. “Els videojocs en són un exemple: compres un estoig i dins no hi ha res, només un codi”, comenta. “A les plataformes, la sensació és que fas transaccions amb aire, amb fum. Pagues per aprofitar un temps un contingut que no pots controlar, que va i torna”, explica. De fet, Bort remarca l’esforç que les plataformes fan per promocionar el que tenen al seu catàleg mentre que, a la vegada, “no trascendeix el que van perdent”. “Si vols veure una cosa, estàs condicionat al que té la plataforma que, a més, té els originals segrestats. D’aquesta manera, has de pagar la mensualitat inaeternum”, insisteix. Aquest crític considera que l’existència del format físic s’ha de plantejar com “una qüestió de valor afegit”. “Quan compres una pel·lícula, pots tenir, per exemple, un audiocomentari i això no t’ho donen les plataformes”, afegeix.

Pel que fa a la part humana, la interacció a les plataformes no es fa en temps real, per molt que els usuaris puguin deixar constància de les valoracions d’una pel·lícula. “La gent ens demana què pot veure i per pel·lícules que no sap si trobarà. Nosaltres oferim informació sobre el producte, mentre que a les plataformes et limites a mirar les classificacions dels usuaris. Hi ha molta oferta i nosaltres oferim una cosa molt més personalitzada”, apunta Sergio Torres.

Així ho corrobora Neus Prats, una de les sòcies del videoclub Torres. “Un videoclub és cultura, i més avui dia que les xarxes socials i les plataformes no et deixen sortir de casa”, comenta, i explica que, a més de l’oferta de DVD i Blu-Ray, els germans Torres també conserven milers de pel·lícules en VHS –un format per al qual costa trobar reproductors. “Són títols raríssims, que en la vida trobaràs a cap plataforma. Anar allà és una sensació preciosa, tornar als temps en què coneixies el botiguer. Fas comentaris i parles de la impressió que t’han fet les pel·lícules. A més, ells ho fan per amor al cinema, perquè no guanyen diners amb això”, afegeix.

Una de les coses que Sergio recorda durant la conversa amb l’ARA Balears, just abans de penjar, són els sortejos per als socis que feien al videoclub per Nadal. “Fèiem regals com viatges, reproductors d’VHS, Game Boys, lots de pel·lícules... Era una festa”, comenta. “Aquestes coses han desaparegut progressivament”, lamenta també.

El cine Regio

A banda del videoclub, els germans Torres també gestionen el cine Regio. El balanç d’això és que una localitat que no arriba als 30.000 habitants com Sant Antoni de Portmany té, a més d’un videoclub, un cinema en el seu nucli urbà que no té res a veure amb els de grans superfícies comercials que hi ha als afores de molts municipis de les Balears. “Va començar el meu padrí el 1931, quan venia amb un carro i una mula. Li donava la volta al projector i tenia cinema d’estiu i d’hivern: a l’estiu era a l’aire lliure i a l’hivern, a una part tapada. La gent duia les seves cadiretes per veure la pel·lícula”, recorda Sergio Torres. “Funcionam com qualsevol altre cinema, amb pel·lícules d’estrena. Però, com que només tenim una sala, de vegades ens equivocam de tria i ens estavellam!”, explica, i riu amb ganes.

Una de les iniciatives més importants que duen a terme és el cicle Zinètic, una aposta pel cinema alternatiu en versió original –el 9 de gener projectaran Bugonia, de Yorgos Lánthimos– que fa vuit anys que funciona. “Té molt èxit, i això que són pel·lícules que, teòricament, haurien de ser per a una minoria. Penses que no hi anirà ningú i després veus que està tot ple. Té molt de mèrit”, diu Neus Prats.