Traça, gràcia i perspicàcia

PalmaTot i que ja són quinze anys des que va partir Alexandre Ballester, sempre estarà present a la memòria dels que vàrem gaudir de la seva traça, gràcia i perspicàcia. Que el teatre Principal Palma decideixi posar-lo a l’abast de tots els que no varen tenir la nostra ventura és, sens dubte, no tan sols un encert, sinó també un merescut homenatge. La producció, per una altra banda, és de les de pinyol vermell, una escenografia grandiosa, amb l’inconvenient de la mobilitat perquè pugui anar a altres escenaris de l’illa, i un repartiment de luxe, encapçalat per Miquel Àngel Torrens, juntament amb Luca Bonadei, Mariona Hauf, Sofía Muñiz, Maria Rosselló Josep Orfila i Patxi Arostegui. L’obra, Un baül groc per a Nofre Taylor, que en el seu dia Joan Lluís Bozzo va posar damunt els escenaris alternatius catalans, una mica abans de la creació de Dagoll Dagom, havia quedat al cul del baül de les peces oblidades. Marga López ha estat l’encarregada d’aquest rescat, d’aquest hiperrealista retrat de la condició humana, perquè això és, i no una altra cosa, la peça de Ballester. Tots els trets del ric i poderós no han canviat ni poc ni gens, perquè ja eren així des que el temps és temps. Aquesta seria una lectura acurada, però senzilla, perquè els súbdits dels emperadors/empresaris també juguen el mateix rol de sempre, el de la submissió. Encara més, a tots i cadascun dels personatges que van apareixent els podríem posar nom i llinatges de qualque conegut, tan conegut que per ventura són els nostres. El pinzell de Ballester no deixava mai cap racó sense pintar.

Tan sols aquests atributs i particularitats fan imprescindible Un baül groc per a Nofre Taylor, per la senzilla raó que d’aquí a cent anys ben segur que tindrà idèntica vigència. Per una altra banda, el teatre de Ballester té una característica que agermana el seu currículum: la combinació de l’humor, la befa i fins i tot l’escarni amb el discurs i la transcendència. Tot dins un embolcall multicolor, amb una pàtina d’absurda extravagància. Ajuntar-ho tot té molts riscos. Passar de la pantomima al melodrama, amb tragèdia inclosa, necessita molta subtilesa perquè l’autèntica raó de ser de tot plegat no perdi l’equilibri. Potser aquí és on el muntatge necessita polir, que el canvi de registre no sigui tan trencador, per així dotar de coherència el final, que la imprescindible metamorfosi tingui la fluïdesa necessària i no perdi eficàcia pel camí.