Festival de Jazz de Manacor: El món cap dins una plaça de Manacor

ManacorEl ritme neix a Àfrica. Convé començar per aquí abans de demanar-nos què és el jazz. Perquè encara hi ha qui l’imagina com una música de clubs foscos, copes cares i una certa litúrgia cultural reservada als iniciats.

Però el jazz va néixer de la mescla, de la diàspora africana i de les tradicions afroamericanes que varen anar prenent forma als Estats Units. Spirituals, work songs, blues, el ragtime i les músiques de Nova Orleans. Músiques relatives a la memòria, per la comunitat, per la desigualtat racial i social, reminiscències d’esclavitud, colonització, i la necessitat de convertir l’experiència en ritme.

Per això resulta paradoxal que una música amb unes arrels tan profundament populars i afroamericanes hagi acabat associant-se, en alguns espais, a una certa idea d’elitisme. I potser per això un festival de jazz en una plaça té una cosa tan encertada. Sense portes que seleccionar, sense codis de vestimenta i sense necessitat de saber distingir un acord disminuït d’un d’augmentat per poder seure, escoltar i gaudir. El jazz també pot ser una plaça, una nit d’estiu, gent que en sap moltíssim, de música, i gent que simplement passava per allà i decideix fer una paradeta. Això és el que es va respirar dissabte passat a Manacor.

A les vuit del vespre va començar la primera vetlada de la tercera edició del Festival de Jazz, amb Toni Saigi Quartet i Anggie Obin Quartet. Els llums blaus i morats varen il·luminar les parets de marès de l’església dels Dolors, a la plaça del Rector Rubí, mentre damunt l’escenari succeïa aquell estrany diàleg que només permet la música quan és viva. Una part escrita, una altra improvisada i un públic disposat a deixar-se dur. El temps va passar més de pressa del que semblava. O potser érem nosaltres qui, durant una estona, vàrem deixar de mesurar-lo.

L’organització calcula que al voltant de tres-centes persones varen compartir aquell vespre l’espai. Tres-cents cossos, tres-centes petites històries, tres-centes maneres diferents d’arribar fins allà i, durant unes hores, una mateixa experiència sonora.

Nazareth Castellanos fa anys que explica des de la neurociència una cosa que potser els qui ballam o escoltam música ja sabem intuïtivament, és a dir, que el cervell no funciona aïllat del cos, i que l’activitat del cor i la respiració participen també en la nostra manera de percebre, atendre i relacionar-nos.

En estudis sobre interacció humana s’han observat, a més, correlacions entre les dinàmiques cardíaques de persones que es troben i s’escolten. Això no significa que tres-centes persones passin a tenir un únic cor, però sí que els nostres cossos poden començar a respondre, en certa manera, a allò que succeeix en els cossos que tenim al voltant.

M’agrada imaginar aquella plaça com un petit bosc de persones. Un bosc de neurones, potser, si li demanéssim prestada la mirada a Santiago Ramón y Cajal. Cossos aparentment separats que, tanmateix, estableixen connexions. Cadascú arriba amb el seu propi món, però durant un concert hi ha alguna cosa que ens uneix a totes i tots alhora.

I aquí em ve també Merleau-Ponty. Per a qui la fenomenologia, el cos no és simplement aquell objecte que transportam d’un lloc a un altre mentre la nostra veritable consciència viu en alguna part del cervell. Som cos viscut.

Simplificant: percebem el món des d’ell i amb ell. També la música… no només l’escoltam, sinó que la sentim, l’anticipam, la seguim amb la respiració, amb el peu (tac… tac… tac…), amb el cap o amb aquell moviment gairebé imperceptible que comença en alguna part del cos quan una melodia aconsegueix trobar-nos.

I quan una balla, encara que sigui asseguda en una cadira, hi ha alguna cosa alliberadora en deixar que el cos segueixi un ritme distint del del rellotge i la productivitat, de la feina o de les obligacions.

Potser per això hi havia alguna cosa tan recognoscible en les cares extasiades dels músics i les músiques —i d’algunes persones del públic, ho he de dir— aquell vespre. No només estaven interpretant. També estaven sent seduïdes i seduïts per allò que estaven construint en comunitat mitjançant la creació.

La música els connectava entre ells i ens connectava a noltros amb ells. Allò que durant molt de temps hem explicat amb paraules com trànsit, comunió o fins i tot espiritualitat comença ara a poder estudiar-se també des de la neurociència i des de les ciències del cos.

Però una explicació científica no té per què expulsar les altres. Que puguem estudiar com funciona una experiència no significa que l’hàgim de buidar de misteri.

Després va arribar Anggie Obin, amb la flauta travessera i una música que no es conformava a sonar bé. Va parlar també de les lluites contra el racisme i va convertir l’escenari en un espai on la creació i l’activisme podien trobar-se sense demanar permís.

Perquè una de les grans possibilitats de l’art —i també de la filosofia— consisteix precisament en això: a fer-nos pensar quan no ens ho esperàvem, obligar-nos a mirar allò que preferiríem no mirar i, si tenim sort, moure’ns una mica per dins.

Hi va haver molta música pròpia i moments progressius, envolupants, d’aquells en què un deixa de distingir exactament on acaba la composició i on comença la improvisació.

I també hi va haver un homenatge al recentment desaparegut Guim Cifré, una figura vinculada a l’escena del jazz de Barcelona, el recorregut del qual va estar estretament lligat al Milano Jazz Club fins al seu tancament el 2023 i la mort del qual va truncar nous projectes al voltant d’aquella escena.

I llavors vaig pensar en una cosa que encara em costa de creure. Fa uns quinze o disset anys, quan tot just imaginava la possibilitat que existís un festival de jazz amb una certa ambició a prop nostre, em semblava gairebé una fantasia, fins i tot a Palma. I ara està passant a Manacor.

Però no només està passant. Està passant amb una qualitat i un nivell artístic que fa que resulti difícil mirar cap a una altra banda.

I això mereix ser sostingut. No com una concessió, ni com un luxe per a superexperts, sinó com a part d’allò que una ciutat pot oferir democràticament als seus habitants.

La cultura i l’art també han de ser als carrers. Han de ser patrimoni compartit. I, sempre que sigui possible, han de poder gaudir-se independentment del compte corrent, del llinatge o de quant en sàpiga un, de música.

En això, a poc a poc, sembla que avançam. Molt a poc a poc, això sí. I això no acaba aquí.

Aquest dissabte, la plaça del Rector Rubí tornarà a convertir-se en escenari amb K12 Trio i Irene Reig Quartet. K12 Trio proposa un viatge al voltant d’un planeta imaginari, K12, un univers propi en què ciutats, rius, deserts, habitants i emocions es converteixen en matèria musical.

És un projecte que juga amb la improvisació, però també amb la imaginació i amb la construcció d’una narrativa que va més enllà del concert convencional.

Irene Reig Quartet, liderat per la saxofonista, compositora i arranjadora Irene Reig, reuneix Will Barry al piano, Pau Sala al contrabaix i Andreu Pitarch a la bateria.

La formació combina la tradició del bebop i el hard bop amb elements de la música contemporània, l’escriptura de cambra i la improvisació moderna. La trajectòria internacional de Reig, formada entre Barcelona, Amsterdam i Filadèlfia, es tradueix aquí en un llenguatge propi i en un repertori íntegrament original.

I diumenge arribarà Jorge Rossy Quartet, amb Jorge Rossy al vibràfon i la marimba, acompanyat per Milena Casado a la trompeta, Robert Landfermann al contrabaix i Cornelia Nilsson a la bateria.

Un quartet de dimensió internacional que reuneix diferents generacions i escenes del jazz europeu al voltant de les composicions i arranjaments de Rossy.

El vibràfon i la marimba ocuparan el centre d’un univers sonor obert a la improvisació, acompanyat per una formació en què conflueixen músics procedents de Catalunya, els Estats Units, Alemanya i Suècia, amb trajectòries internacionals i reconeixements propis.

Tres dies, tres propostes diferents i una mateixa idea de fons. El jazz pot ser moltes coses alhora. Memòria i experimentació, o tradició i ruptura. Intimitat i espai públic. Música i introspecció.

Res d’això seria possible sense l’organització de l’Associació Musical i Cultural s’Escat, que des de la seva seu social de Via Alemanya, 22, a Manacor, treballa per la promoció i divulgació de la música, especialment del jazz.

L’associació compta entre els seus fundadors amb músics mallorquins de trajectòria internacional i manté una programació pròpia d’audicions i activitats per als amants del jazz i socis i sòcies, a més d’una jam session dominical oberta al públic freqüentada per extraordinaris músics de jazz de l’illa (horari d’hivern 18:30 i d’estiu 19:30).

I tampoc no podem oblidar els qui fan possible que un projecte cultural d’aquestes dimensions es pugui sostenir: els patrocinadors privats que li donen suport i l’Ajuntament de Manacor, la col·laboració del qual permet que una programació d’aquestes característiques pugui ocupar els nostres carrers i les nostres places.

Perquè potser parlar de jazz a Manacor no sigui només parlar de música. És parlar de quina ciutat volem construir al seu voltant.