Marta Ferré: "Queda molt camí per fer en l’àmbit musical, de la dansa o en altres tipus de teatre més jove"

ManacorMarta Ferré Freitas-Morna (Lisboa, 1978) ja exerceix com a nova gerent del Teatre i Auditori de Manacor. Un relleu que arriba després de quatre dècades de Tomeu Amengual al front i que obri un nou període d'Il·lusions i reptes per ampliar la repercusió i les propostes que van més enllà del teatre de text.

Com se sent ara que la temporada ja és a punt de començar?

— Sent moltíssima alegria, amb una responsabilitat increïble i amb una miqueta de por també... Serà una experiència enorme perquè Manacor és un referent, i no només a Mallorca.

Quina va ser la seva primera impressió quan va saber que el càrrec estava lliure?

— En una conversa algú va dir: Escolta, que ha sortit això... tot d'una vaig pensar que m'hi havia de presentar. Encara que la veritat és que no m'imaginava que anés a arribar aquest moment... Crec que tothom que s'ha dedicat a la gestió cultural i a la gestió d'espais escènics a Mallorca veu Manacor com un espai tan interessant, tan emblemàtic i tan potent, que és molt golós. És un lloc important dins d'una trajectòria professional.

Com comença la Marta Ferré a fer-se un lloc en la gestió cultural?

— Vaig arribar a Mallorca el 1996 per començar a fer feina al Grup Serra, on vaig conèixer en Guillem Frontera. Vaig anar i tornar de Barcelona vàries vegades durant aquells anys. A Barcelona feina com a documentalista i traductora. Sempre havia organitzat esdeveniments o havia ajudat a organitzar-ne. Però no fou fins en tornar definitivament quan en Guillem me va proposar entrar a formar part d'un projecte nou que es deia Balears XXI, una fundació del Govern que mesclava turisme i cultura i que es va crear l'any 2001. Em va proposar d'entrar-hi com a cap d'activitats culturals i de projectes. Aquesta va ser la meva primera experiència grossa en la gestió cultural.

Com es fa per gestionar una cosa que funciona o que en teoria funciona tan bé?

— Cada projecte és diferent; té coses bones, coses dolentes, coses que s'han de mantenir i coses que s'han de rencaminar. Manacor té una feina feta increïble, principalment en l'àmbit del teatre de text en català. En aquest sentit és un exemple d'un espai que funciona. També hi ha altres àmbits que, si d'aquí 30 anys, aconseguim que estiguin al nivell del teatre de text, seria meravellós. Perquè hi ha molt de camí per fer en molts altres àmbits. En l'àmbit musical, en l'àmbit de la dansa, en altres tipus de teatre més jove... També hem de tenir en compte que el món està canviant molt ràpid. Hi ha formats híbrids, hi ha molta gent jove que està experimentant amb altres llenguatges que també seria interessant incorporar-los. Bàsicament es tracta d'intentar mantenir allò que en Tomeu [Amengual] ha cuidat durant tants anys, que és el teatre de text en català o la mostra de teatre escolar, que és una pedrera increïble. I d'altra banda poder començar a fer aquesta feina en altres àmbits, anar a cercar altres públics, posar en contacte i fer xarxa també entre espais... crec que hi ha molt de potencial en aquest camí.

El món de la dansa, per exemple, no està gaire representat. També hi ha un cinemaclub aquí a Manacor que se n'ha d'anar a peregrinar als multicinemes quan potser podria tenir una programació estable al teatre. Com s'ha de fer per contentar tothom?

— És molt difícil; no aconsegueixes mai que tothom estigui content i tampoc pens que sigui aquesta la idea. Has d'intentar fer les coses seguint una lògica, seguint un pla i perquè hi hagi fruits ara i d'aquí a molts anys. Són espais municipals i això sí que ho hem de tenir molt present. Un espai municipal ha de tenir aquestes dues cares. La més espectacular, d'unes propostes que directament interpel·len un públic i que són espectacles professionals dins d'una programació de temporada. Però després, com deia, aquests espais són municipals i per tant pertanyen a la comunitat. I la comunitat els ha de poder fer servir, òbviament, per segons quines coses i en segons quins moments. I s'ha de fer, si és possible, sempre un ús racional dels espais, perquè no tenim infinits treballadors ni infinits recursos. El més important és determinar quins dies a l'any se poden dedicar a cada cosa. Fer feina amb reglaments clars, que ja sàpigues d'entrada que els pots atendre. Quantes hores et podem deixar a la sala o què et podem oferir.Aquesta feina ja ha començat i l'Ajuntament en això m'està ajudant moltíssim; a crear tota aquesta base de paperassa, que és important en qüestió de seguretat administrativa. Saber que t'estàs acollint a unes bases que són clares i justes... i en aquesta fase estam, per un costat, mirant com i quants de dies podem dedicar a cada part d'aquest projecte, i d'altra banda resolent tota la part administrativa per poder-ho fer bé.

Els actes culturals són econòmics també

— Sí, sense doblers òbviament no se poden fer coses. Però no només són econòmics... Crec que el gran repte, més que econòmic, és d'organitzar l'espai, els temps, el personal i els recursos de la manera més eficaç i eficient possible.

Falta personal, això és evident

— Falta personal, però aquí i per tot. Abans me deia que la dansa està poc representada. La dansa està poc representada per tot... Feim feina en un àmbit que és complicat. Però és veritat que aquí, a Manacor, hi ha poc personal per les infraestructures que tenim i és un miracle que les coses funcionin tan bé. I és perquè aquest personal s'hi deixa l'ànima. M'he trobat una gent meravellosa que dedica moltíssimes hores i la seva vida a això. Per això funciona, perquè aquest personal és realment dedicat al teatre.

Hi haurà novetats a curt termini?

— Per sort en Tomeu m'ha deixat bona part de la temporada programada, perquè si no seria impossible arribar aquí i haver de programar tot de zero. L'estructura, per començar, s'assemblarà molt a allò que s'ha fet fins ara. L'únic és que ara tendrem dos abonaments: un per tres espectacles i fins a sis, i un altre a partir de set. Inclouen tota la programació de l'Auditori, tota la programació teatral i també l'Orquestra Sinfònica. Per tant, ampliam l'abonament a tots els espectacles. Aquesta temporada també iniciarem algun projecte, un poc més cap al final, que encara no puc anunciar. Però bàsicament jo crec que la gent que ve a Manacor i que està acostumada a venir al Teatre, se trobarà exactament amb el mateix teatre de molta qualitat i aquest ambient molt familiar. De cara a la temporada que ve sí que mirarem d'iniciar un parell de línies noves, que començarem a treballar des de ja.

Com és haver d'organitzar tants d'espais

— Molts d'aquests espais, que són a l'edifici del teatre, estan ocupats ja des d'octubre per assajos de la mostra del Teatre Escobar. Crec que la gent de fora de Manacor no n'és conscient, i molts s'imaginen que són els finals de curs dels nins que fan teatre... i no és això. La mostra de teatre escolar és un projecte increïble que ha donat tots aquests fruits que avui tenim. Si no hagués estat per la mostra dubt molt que Manacor s'hagués consolidat no només a Mallorca, sinó en tot el panorama catalanoparlant. Manacor és el referent. No hi ha un altre lloc que hagi fet aquesta feina. El teatre està ocupat per aquests joves des del mes d'octubre fins a final de curs. A totes les sales, que són moltes, cada horabaixa hi ha alumnes assajant. Això és una meravella i no en som conscients.

Com feim idò que aquestes sales convisquin també amb la programació?

— És complicadíssim, és un tètris. Però és possible. Clar que són moltes hores de feina entre setmana i després els caps de setmana amb programació per públic. Però es pot aconseguir. I després tenim l'Auditori, que és un espai molt versàtil i imponent, de 800 places. Cosa que no lleva que també s'hagi de poder utilitzar, encara que no s'ompli, per espectacles de menys cabuda. Apart, aquest espai i la seva sonoritat són un regal.

Ha estat al Principal i al Municipal de Palma i a Inca. Cada teatre funciona d'una manera molt distinta?

— Cada espai és diferent. Jo tenc dos perfils molt marcats. Tenc una part més de direcció artística, on el que més puc aportar és xarxa i capacitat de relació, de posar en contacte projectes i establir ponts i, per tant, oferir sempre programacions en què pots jugar amb cicles o camins. I després tenc un altre perfil que és de gerència. I aquest m'encanta... ja sé que és una cosa molt rara, però m'encanta la part econòmica, legal, jurídica o burocràtica. És un repte aconseguir que l'administració sigui més àgil i alhora garantista.

Un desig per aquest camí que comença?

— A llarg plaç sí que m'encantaria que l'èxit que ha assolit Manacor en l'àmbit del teatre de text, pogués s'expandir-se també a altres com la dansa, per exemple. Perquè sempre és el germà pobre de les arts escèniques. Teòricament és un llenguatge més difícil, més complicat, i no és vera. La dansa és el més universal. Així com la música, són llenguatges que entren per la pell. D'altra banda també que m'agradaria que la Fira de Teatre de Manacor tornés a ser el referent que era fa uns anys. La Fira de Manacor com el lloc allà on veies el teatre de text en català i descobries totes aquestes companyies que venien aquí., i s'omplia de programadors. Això s'ha anat diluint en favor de la Fira B! per exemple. Així i tot els programadors, en el seu imaginari, recorden perfectament Manacor com a punt de trobada.

Manacor és un municipi gran amb altres nuclis de població. Com es fa per acostar el teatre a Portocristo, a Son Macià o a s'Illot?

— Sempre és complicat. El Departament de Cultura de l'Ajuntament fa una part d'aquesta feina, la d'acostar propostes a altres nuclis. D'altra banda, per exemple, l'ajuntament fa tots els esforços possibles perquè tots els nins venguin a veure les obres quan es fan de teatre escolar, posant busos a disposició. Òbviament el lloc físic no se pot moure, no podem anar traslladant l'auditori. Per tant, hem d'aconseguir que la gent se traslladi i les distàncies tampoc no són tan llargues.

I amb teatre de carrer?

— Som una súperdefensora de les activitats en el carrer. Quan m'ha tocat fer feina a sala sempre he enyorat molt poder sortir de fora, i quan fas feina només de carrer, sempre enyores tenir una sala on mostrar projectes més complexos, que necessiten una part tècnica més complexa. Allò ideal és fer-ho tot. Però sí, el carrer és la forma més fàcil d'arribar al públic, sempre.