Sortida cap al silenci: un confinament de poble (5)

Dimarts d’aquesta setmana, entre les vuit i les nou del matí, l’autopista entre Llucmajor i Palma tenia aspecte d’al·lucinació. El cel era gris i baix i donava a entendre que tornaria a ploure en un moment o un altre. No era cert que no hi hagués ningú: adesiara hi havia cotxes en la mateixa direcció que duia jo, i a l’altra banda de l’autopista, uns altres que feien l’itinerari invers. Passaven clars, tanmateix (per als lectors que ja no entenguin l’expressió ‘passaven clars’, vol dir que en passaven ben pocs). La sensació era ben bé la mateixa que la de tantes pel·lícules distòpiques, o de terror, en què hem vist un personatge recorrent grans vies que habitualment estan desbordades de trànsit i de sobte apareixen desertes. A la benzinera, la cara de pocs amics de l’encarregada, protegida darrere una mampara alta i reforçada, suggeria que la distància que han après a imposar alguns germans d’espècie durant aquestes darreres setmanes no és només de seguretat: hi ha qui ha après a marcar-les, les distàncies, i que segurament les continuarà marcant quan la crisi hagi passat. A la ràdio del cotxe, polítics i entesos en tota casta d’assumptes xerren i xerren, s’exclamen i vociferen, només per acabar transmetent que es troben sumits dins la mateixa incertesa i la mateixa perplexitat que tothom. Ningú no sap què ha de fer, ni davant la crisi sanitària ni per afrontar l’econòmica, per bé que alguns volen suggerir que ells saben millor que ningú què s’hauria de fer. La pregunta és òbvia: si ho saben, per què no ho diuen?

És la setmana que fa sis, un mes i mig. Podem dir que ens trobam en el confinament profund. Aquesta setmana, de manera excepcional i per qüestions de feina (Sant Jordi), he de sortir dues vegades de Llucmajor i acostar-me a Palma. Aquest era un itinerari que, en la nostra vida anterior, feia quasi cada dia, de vegades més d’una i de dues vegades en un sol dia. Era sempre necessari fer-ho així? Estaven justificats tots aquests desplaçaments? Justificats sí, d’acord, en el sentit que responien a algun motiu, però eren eficients? Es podien organitzar d’una altra manera que contribuís menys a l’excés de trànsit i a la contaminació de l’aire via emissions de CO2? Són preguntes que crec que hauríem de començar a fer-nos i a respondre’ns a nosaltres mateixos, tan honestament com en siguem capaços.

De la filmografia apocalíptica de referència em va venir al cap La carretera, de John Hillcoat, que en realitat és la transposició cinematogràfica de la novel·la amb el mateix títol de Cormac McCarthy, encara més aspra i dura que la versió filmada. És una ficció en què la civilització s’ha acabat fa anys, a causa d’un desastre que no s’especifica però que podria ser, per què no, una pandèmia. La natura no es regenera, o no ho fa amb prou força. El món s’apaga de mica en mica, i als supervivents els queda deambular per un planeta tal vegada moribund, competint pel menjar i els recursos. Hi ha qui practica el canibalisme. Els protagonistes són un home (al film, Viggo Mortensen) i el seu fill d’uns deu anys, que avancen per una carretera en ruïnes, empenyent un carretó de supermercat amb les quatre coses que els queden.

Controls d’un en un

A La carretera el màxim perill, evidentment, era topar-se amb els caníbals. Aquí no arribam a tant, però és quasi segur que en el teu camí hi trobaràs la Guàrdia Civil o la Policia Nacional. A pesar del poc trànsit, aconsegueixen provocar embossos restringint el pas a un sol carril i fent passar els cotxes d’un en un, o en petits grups. Només en una ocasió em toca donar explicacions, demanades per un agent de la Guàrdia Civil amb un somriure d’orella a orella, com si aquella situació fos la més agradable del món. Afortunadament, duc el permís de l’ARA Balears, segellat i firmat pel nostre senyor director, que m’autoritza a anar amunt i avall.

-Venc de la redacció del diari -dic, com a explicació. El guàrdia civil em mira i pregunta, amb el seu somriure enorme:

- ¿Y el diario es de los suyos o de los míos?

-És de tots -responc, procurant somriure també.

- ¡Claro, como debe ser! ¡Pase, pase!

Palma, després de més d’un mes de no haver-hi estat, impressiona. Començant pels pàrquings, buits i silents: per primera vegada hi ha lloc per triar, però això no causa alegria, sinó desassossec. Un pàrquing enorme on no s’hi veu ningú, i ben pocs cotxes aparcats, té alguna cosa d’amenaça. Un s’hi ha de sobreposar, i en sortir no li ha d’importar admetre que un calfred li ha recorregut l’esquena. Veure el passeig de Mallorca (a la primera visita) i el del Born (a la segona) quasi sense ningú, tret d’alguna persona que passeja el ca, és objectivament trist. A més, les poques persones que passen abaixen els ulls i eviten el contacte visual. A la plaça de la Reina, la petita font del monument a Joan Alcover fa pensar més que mai en el seu poema La relíquia. En acabar la segona visita, ja cap al tard (més Alcover), pujar les Avingudes també quasi desertes impressiona. Camí de Jesús amunt per anar a cercar la via de cintura, la sensació que s’ha esvaït el límit entre la ciutat i el cementiri.

I l’aparició que recordaràs: al parc de la Feixina, al costat del monòlit, una dona i una nina d’uns tres anys que passegen, saltant-se el confinament. Les veus d’esquena i des de dalt, fràgils, elegants, passant pel costat del monument feixista sense dedicar-li gens d’atenció. Cridaries i els diries qualque cosa, però evidentment no ho fas, perquè tampoc no tens res a dir-los. Lentament es desplacen i les perds de vista entre els arbres. Quan tornes a baixar amb una certa aprensió les escales del pàrquing, et preguntes si no te les has imaginat.