Calabruix a sa Pobla
Hi ha mals importants, però no per aturar la campanya d’exportació de la patata
Cap a dimecres migdia va arribar el primer vídeo de la calabruixada: es veien unes taques blanques que pareixien flòbies de neu, però que eren bocins de gel com a macs que durant vint minuts varen caure sobre una part de Muro i sa Pobla, terres d’hortolans i gent lliurada a la producció de patates. Ho vaig contar a un amic i es va posar a riure per no plorar: simplement no s’ho volia creure. Mai les desgràcies venen totes soles. En un primer moment semblava que gran part de la collita quedava compromesa, amb el pas de les hores es va veure que no tot era perdut, sense negar que hi ha mals importants, però no tant com per aturar la campanya d’exportació, que podrà continuar malgrat les calabruixades i les ruixades.
El darrer vaquer de Ciutat
En Miquel Moll de Son Pi és un cas de pagès forçat a tancar
En Miquel Moll de Son Pi és el darrer vaquer de l’Horta de Ciutat. És vaquer com ho eren els seus pares i els seus padrins, no lluny dels hotels que clouen la plana de Sant Jordi, allà on abans hi havia les dunes i els algars de vora mar. En Miquel és un cas de pagès forçat a tancar, un més, perquè ja ningú no li vol recollir la llet, i més ara que amb el tancament d’hotels i restaurants la llet de Mallorca no troba comprador, perquè hi ha cadenes de supermercats que no en volen ni sentir l’olor. La llet ens arriba de fora, com tantes coses, per això ja no fan falta pagesos. El problema és greu i no se li veu el final. Si no es consumeix la llet i el formatge local en els punts de venda de Balears no hi podrà haver vaqueries. A Son Pi no volen abandonar, fins i tot ara que ja no els recullen la llet, estan omplint de llet, potser per darrera vegada, els dipòsits de refrigeració, ja sense esperança que ningú la reculli.
La producció lletera de Menorca
La llet líquida i el formatge es poden trobar compromesos en aquesta crisi
En aquests moments de sotracs sorprèn la tranquil·litat menorquina, la serenitat dels seus ramaders, l’estabilitat confiada d’un sistema agroramader que ha demostrat molta resistència i, així i tot, no deixa d’estar amenaçat de bon de veres. Tant la llet líquida com el formatge es poden trobar seriosament compromesos en aquesta crisi del coronavirus, però l’impacte es veu atenuat per un sistema de relacions productives articulat. En aquests moments el que necessita el món agroramader menorquí no és diferent del d’altres llocs: treure les seves produccions al mercat i poder aguantar la maltempsada. La producció lletera balear ha perdut uns clients importants com són l’hoteleria i la restauració, però hi ha un mercat de consum que s’ha d’activar, que es pot activar si es dona prioritat a les produccions locals.
Pasqua, bens i porcelles
La distribució domiciliària està funcionant molt bé
Una Pasqua ben estranya. Hi haurà panades i crespells, però les jornades de Setmana Santa es viuran en un confinament expectant, i això afectarà el consum alimentari. La comercialització de bens va viure un col·lapse absolut just començada la crisi del coronavirus, però els animals continuen el seu curs i s’han d’alimentar sense poder sortir de les explotacions ramaderes. S’ha posat en marxa una campanya de promoció lligada a l’avinentesa d’un temps en el qual el consum de carn de xot és tradicional i, malgrat tot, hi ha una incertesa molt gran, ja que el consum en bona part es concentra en la restauració i l’hoteleria. La distribució domiciliària està funcionant molt bé, gràcies a diverses iniciatives dels ramaders, i la reactivació de les vendes pot permetre superar les dificultats.
Ni bates, ni mascaretes, ni menjar
No deixam de pensar en l’absurditat del model de globalització irracional
Quan observam un exèrcit de metges que no tenen bates, milers de ciutadans que no troben mascaretes o dotzenes d’hospitals que no tenen respiradors, i que tot plegat ens ha d’arribar de la Xina, perquè nosaltres ja no ho sabem fer, no podem deixar de pensar en l’absurditat del model de globalització irracional que s’ha instaurat en el món, que ens aboca a tota casta de dependències, després de destruir la capacitat de producció local. Així com no podem esperar que el material sanitari ens arribi de fora i l’hauríem de saber produir aquí, tampoc no podem esperar que els aliments ens hagin de venir tots de fora i hauríem de recuperar la producció local. Quan passi tot això no podem deixar que tot continuï igual i hauríem de ser capaços de reorientar moltes coses que s’ha demostrat que no funcionen.
