La violència de les desigualtats
Esperances. Fa temps li vaig sentir a dir a un antic alcalde de la ciutat de Medellín que “no hi ha res més violent que les desigualtats”. És més fàcil legislar contra el dret a la protesta que no pas contra els abusos, els desequilibris o les injustícies que empenyen a la mobilització. No és només l’encariment del bitllet de metro o de la benzina, la indignació per la corrupció o l’angoixa climàtica el que encén, en un moment donat, els carrers de ciutats, grans o petites, convertides en “llocs on convergeixen els productes dels processos caòtics i irrefrenables de la globalització”, com deia Zygmunt Bauman. És que la realitat s’ha carregat la idea clàssica de progrés i benestar. La incertesa desfà esperances. Com tan bé explica el pensador búlgar Ivan Krastev, els fonaments d’aquesta Europa, creada per una generació que tenia por del passat i moltes esperances en el futur, tremolen ara per la força d’una generació nostàlgica del passat i temorosa d’un futur que sembla cada cop més incert i desigual.
Vulnerabilitats. Les nostres pors són cada cop més complexes. Són fruit de “l’experiència de caminar per una terra fràgil, que trontolla, i la durada indefinible de les nostres condicions, que es posa en evidència pràcticament en tots els aspectes de la nostra vida”, resumia Bauman en una conferència a Barcelona, l’any 2004, parlant de fronteres, en un món globalitzat. Aquella terra fràgil encara havia de patir la concatenació de crisis que han transformat la UE. D’aquelles pors per la pèrdua d’innocència davant noves amenaces globals a la crisi financera que vindria després, la profunda erosió institucional, la desconfiança davant la mobilitat i la consciència d’una acumulació de vulnerabilitats.
Encara que les xifres confirmin que la Unió Europea continua sent la regió més igualitària del planeta, la tendència és global. La riquesa del famós 1% superior es manté estable tant als Estats Units com a Europa. A més, segons l’Informe Mundial de la Desigualtat 2022, el que creixen són les asimetries entre europeus. Les desigualtats dins dels països són fins i tot més grans que les importants desigualtats observades entre països.
Respostes. “La desigualtat és una opció política, no un fet inevitable”, com diu l’informe. Per això la protesta s’alimenta també del desencantament o la desconfiança en unes vies democràtiques que han fallat, ja sigui per afavorir els interessos d’una minoria, per la corrupció, l’elitisme, l’autoritarisme, o per la pròpia incapacitat d’adaptar-se a l’acceleració de les transformacions actuals. Ho explica l’estudi sobre la protesta global al segle XXI que han publicat un grup d’investigadors entre els quals hi ha Hernán Saenz Cortés, d’Oxfam, i que analitza tots els factors del despertar d’aquestes mobilitzacions: des de la Primavera Àrab fins als armilles grogues, passant pel 15-M o les protestes a Xile, i a l’Amèrica Llatina en general. El llibre confirma que no estem davant de disturbis aleatoris i no articulats, sinó que el malestar amb els sistemes polítics i econòmics ha acabat alimentant unes “protestes òmnibus” on es concentren molts nivells de frustració.
“El món no veurà cap inversió d’aquesta tendència en favor de moviments nacionalistes autoritaris tret que s’incrementin els esforços per lluitar contra la polarització, la desigualtat i la desinformació”, conclouen els autors. I, en canvi, la resposta continua prioritzant la repressió.
