La veu de l'arna
No sé si trobareu una segona interpretació, com jo, del fet que l'Home-arna sigui com aquell qui diu l'últim ésser fantàstic que la humanitat ha erigit a mite. És un símbol que s'esmenta per primer cop (en lletra impresa) als Estats Units, baldament participi de la mitologia popular en països de l'Amèrica Central i Llatina, al Regne Unit, en zones localitzades de l'Europa de l'Est i a la Mediterrània, i en algunes tribus africanes. El mothman (en anglès) aparegué el 1966 en un poble de l'estat de Virgínia, on va desfermar el caos i la destrucció durant diverses nits. Se'l va descriure com una figura enorme, antropomòrfica i alhora amb forma de papallona nocturna; se'l va veure ben bé abans de la guspira d'un incendi en una fàbrica abandonada, del catacrac d'un arbre mil·lenari que tombava, del temperi d'un pont massa transitat que es migpartia. Una criatura d'ulls vermells que volien sang.
“No matis l'arna ni la papallona, el judici final s'acosta”. Això és el que aconsellava William Blake (en trad. d'Enric Casasses), al seu poema llarg Auguris d'innocència, com si ell ja l'hagués guipat, aquest ésser de mal averany; o, tal vegada, com un manifest en defensa dels insectes. Des de temps immemorials, les cuques ens són útils per una pila de coses, per bé que tendim a fer-ne escarafalls i a relacionar-nos-hi amb la crueltat que solament la nostra espècie és capaç de proferir. Per exemple: quan Blake escrivia aquests versos, pels volts del 1800, l'exèrcit britànic tenyia els uniformes dels seus soldats amb el carmí que obtenia d'aixafar pasteretes (Dactylopius coccus) –uns hemípters que viuen aferrats a les fulles de la figuera de moro. Aquests cactus, dels quals Espanya dominava el conreu (havent-los espoliat a l'Amèrica Llatina), es cultivaven a la Península per criar les cotxinilles grana que augmentaven els ingressos del mercat espanyol. D'on sortia el tint meravellós, es va callar com un secret d'estat o la fórmula d'una poció màgica; fins que se li escapà a algun llengua-llarg. Aleshores els britànics també plantaren cactus a Austràlia, la Índia i Sud-àfrica (les seves conquestes), per no haver de dependre de “nosaltres”.
Aquests Opuntia van proliferar una cosa de no dir, i a Austràlia van arribar a esdevenir una plaga –una espècie invasora que no deixava arrelar cap altra planta a la terra. Els aborígens maldaren desesperats per talar selves de cactus disforjos, fins que un equip de botànics (ja érem al 1920) se'n va témer que les larves d'una arna mexicana –la nostra arna de la farina–, en xuclaven la saba amb delit i els deixaven assecats i morts; la introduïren a l'illa i l'explotaren, per aturar la invasió. Des de llavors, la Cactoblastis cactorum és la plaga nova.
El 1990, l'Home-arna va fer acte de presència a Barcelona, potser per alertar de les decisions aberrants que es prenien en el marc el pla estratègic pre-Jocs Olímpics, i de la misèria social que tots aquells canvis i especulació representarien pel gruix del poble; però ni la premsa ni les institucions no s'hi van interessar gaire gens i, si bé els diaris i l'administració van rebre una pila de cartes i trucades confirmant albiraments de la bèstia gegantina, els avisos es van respondre amb un somriure sorneguer i prou.
Al món d'avui, les arnes en general es descriuen com una plaga, perquè sols les podem foragitar emprant un compost químic que resulta ser cancerigen per als humans –la naftalina. L'arna d'estar per casa, la Tineola bisselliella, és un lepidòpter que s'alimenta de teixits, rebuig i productes del rebost. El que li agrada d'aquestes menjues és la queratina, una proteïna fibrosa que els humans també posseïm (a la pell, els cabells i les ungles: les parts del cos que, si no exfoliem i tallem, creixen ad infinitum).
Any 2021: sobrepoblació i una epidèmia de capitalisme afecta pràcticament tothom. Un virus que es manifesta, al principi, amb una coloració llampant, plastificada i “nova” de la realitat infectada; però, a poc a poc, va destenyint, arrugant i, finalment, arnant els sistemes, territoris, sectors i col·lectius que se n'han contagiat. Ampliacions aeroportuàries, l'autopista immunda de Campos, més morts de ciment com el Palau de Congressos, la reactivació d'un turisme híper-agressiu, sostenibilitat de panfonteta, carta blanca als bancs i mega-corporacions, mercantilització i despolitització de l'art... Ens relacionem amb l'entorn amb deixadesa i menysteniment, i tot està ple de pols i pollat, malaguanyat, fet malbé. L'Home-arna no s'ho atrapa i es presenta davant d'uns humans que, en el fons, ja no creuen en el futur (malgrat que no ho pronunciïn en veu alta)... Ara que s'acosta Sant Joan i, aprofitant les fogueres, convindria calar foc als “objectes” contaminats, com s'ha fet sempre.
