Tots els Shives d’aquest món (1979)

De l’article de Manuel de Pedrolo (l’Aranyó, 1918 - Barcelona, 1990) a l’Avui (10-V-1979) i acudit gràfic de Francesc Vila Rufas 'Cesc' (Barcelona, 1927-2006) a Serra d’Or (VI-1979). En aquells finals dels anys 1970 era ben viu el debat sobre les centrals nuclears, esperonat per les incertituds derivades de la crisi pels preus del petroli en els inicis del decenni.

Fins no fa gaire era força corrent de sentir dir que “els negocis són els negocis”, una curiosa referència tautològica molt sovint pronunciada amb l’èmfasi que es mereixen les grans revelacions i darrera la qual, fet i fet, tot just hi havia el convenciment que “fer negoci” ho justificava tot: el sacrifici dels interessos o del benestar dels qui no en feien o no en sabien tant, l’astúcia, la murrieria i, algun cop, la mentida, l’engany més o menys enginyós; al capdavall, qualsevol maniobra que, en d’altres sectors de les activitats humanes, considerem immoral, […] El senyor Gasca, administrador general de les obres d’Ascó, considera que el funcionament de la central nuclear és inevitable, atesa la importància de la inversió. “Això és massa gran per a abandonar-ho”, diu. I ho diu després de l’accident de Harrisburg i de tants altres que no han estat objecte de la mateixa atenció, bo i que la mereixien. Aquí, en aquests mots exemplars, en aquesta actitud estòlida, es veu què hi ha darrera el joc que “diverteix”, darrera la suposada creació d’alguns tipus de riquesa: una explotació. Certament, acumular diners no és important; ho és poder-ne disposar per aconseguir poder. I sabem quina és la condició indispensable perquè algú en tingui: que d’altres estiguin a sota. En el cas de les centrals nuclears, que ara per ara no ens fan cap falta, ni ens en faran potser mai si aprofitem d’altres recursos que no poden monopolitzar-se amb tanta facilitat, hi ha hagut una certa mobilització popular que posa bastons a les rodes del gran capital, però en d’altres terrenys no s’observa el mateix interès, potser perquè el risc immediat no és tan visible o espectacular, potser perquè es tracta d’indústries instal·lades de fa anys, d’activitats que ja comencen a ser velles i a les quals, a poc a poc, durant el llarg silenci forçat de l’època franquista, ens hem acostumat. I el costum sempre és mal costum, car suprimeix o adorm la nostra capacitat crítica. No és pas impossible, si ara acceptem, com sembla que en gran mesura hem acceptat, que se’ns converteixi en consumidors de merda (i, si us plau, no objecteu la paraula, sinó el producte), que temps a venir declarem benefactors i pares de la pàtria tots els Shives que juguen amb nosaltres i se’n riuen. Perquè és riure-se’n oblidar que l’única cosa massa gran per a abandonar-la és la humanitat, ara despietadament subordinada a la “inversió”.