Aquests dies i fins al 30 de maig l’artista visual Mireia Sallarès exposa una retrospectiva de la seva obra al Casal Solleric. Entre d’altres coses, a través de la seva obra interroga diferents formes narratives alternatives a la convenció testimonial i documental per, precisament, treballar la dimensió política de les vides que s'escriuen des dels marges de l’hegemonia. Només en iniciar el trajecte expositiu comparteix una voluntat: com fer que les vides viscudes siguin patrimoni de la humanitat. Doncs reconèixer les vides és un deure humà. I explicar-les, també.
Inevitablement, el repte de l’artista m'ha fet pensar en la denúncia d’Òscar Camps, responsable d’Open Arms, que fa poc més d’un mes s'exclamava de l’escassíssima importància que per als mitjans de comunicació –ens alegra que el diari que dona suport a aquest article sí que denunciés la tragèdia– va suscitar la mort de 130 persones en la ruta marítima Líbia-Itàlia després que, havent passat dos dies a la deriva, cap autoritat competent activés una operació de rescat. Vides que, malauradament, se sumen a les més de 20.000 persones mortes que, segons l’Organització Internacional pels Moviments Migratoris (OIM), són les que han mort a la Mediterrània des de 2014. Xifres que il·lustren les vides mortes que s’ha pogut comptar –tantes d’altres no–, i xifres que han de ser enteses com la punta de l’iceberg de les terribles condicions en les quals viuen o són tractades les persones que migren o que viuen confinades en els mal anomenats ‘camps de refugiats’.
Esgarrifa saber de les múltiples deficiències i la injustícia sobre la qual treballen les lleis proteccionistes europees, que blinden la comunitat per unes polítiques que cohesionen el territori per aliances eminentment econòmiques. Polítiques frontereres tan injustes com violentes. Però també esgarrifa que els mitjans de comunicació que cada dia mouen cels i agendes per, suposadament, construir una opinió crítica formada i informada, no activin cap alarma mediàtica en narrar aquestes situacions que avui han esdevingut tan cruels com habituals.
I és que sembla que, en termes generals, ens trobem davant una cultura informativa alineada amb els valors d’una societat que protegeix vida i llibertat en termes d’individualisme i competitivitat. Succeeix també que ens trobem davant relats que s’apropien d’un to que no els hauria de ser propi tot mimetitzant-se amb els organismes de vigilància fronterera –al servei, és clar, dels organismes de poder. Perquè podríem tornar a repetir que les de les persones que migren són unes vides que per manca de reconeixement burocràtic entre països es troben a la mercè de màfies que les trafiquen i exploten, i no tenen més remei que posar-se en risc en rutes marítimes no controlades, al servei de les inclemències i en condicions paupèrrimes. Però davant la ineficàcia de la cultura informativa a l’hora d’interpel·lar un agitament i transformació social, i que no aconsegueix interpel·lar a la responsabilitat institucional global, potser el que realment succeeix és que hi ha un problema en els relats. En definitiva, un problema de narrativa.
Davant l’aparent fredor que ens provoquen els relats convencionals, potser la manera de fer-ho sigui aquesta: la necessària deconstrucció de les convencions narratives i la imprescindible deslocalització –fora del privilegi occidentalista– de qui narra. Cal una cultura informativa que contextualitzi les vides de les persones que migren i que moren a la mar, que expliquin el seu esdevenir d’acord amb les decisions geoestratègiques i neocolonials sobre les quals es tracen les relacions de poder nacionals i internacionals, que, en definitiva, són les que tant les atorguen un valor de “segona” alhora que les objectualitzen. Una cultura informativa que no narri els fets com si els esdevenirs d’aquestes vides fossin l’inevitable dany col·lateral del “sistema”.
Ens cal una cultura informativa que polititzi i garanteixi el dret a la pròpia veu a totes les vides. Una cultura informativa que es vinculi a la comunitat. Una cultura informativa que descobreixi les falles del sistema des del respecte i les subjectivitats. No cal compadir-se, cal explicar. Potser d’aquesta manera aconseguirem sumar-nos repte de Mireia Sellarès: que tota vida viscuda sigui patrimoni de la humanitat. És de responsabilitat traçar altres mapes cognitius. Una comunicació transformadora per apel·lar a un canvi social transformador.
