Voldries viure en un país governat per tu mateix?

Atribueixen a Groucho Marx aquella frase que mai no voldria formar part d’un club que l’admetés com a membre. Jo sovint he d’insistir als meus amics, quan parlam de política i despleg el meu pensament, sovint obertament cafre, que han d’estar tranquils, que en el fons mai no voldria viure en un país governat per algú que pensés com jo mateix. 

No és que no pensi tot el que pens(!). És només que som massa conscient dels biaixos amb què carregam, jo i tots, dels meus tics i manies, dels prejudicis i de la meva tendència a adoptar discursos taxatius i radicals encara que només sigui per impostura, perquè, en el fons, tenc esperit d’allò que en bon castellà se’n diu ‘asustaviejas’. 

Però per a mi és tan obvi que un país governat per mi seria un autèntic desastre que, per força, m’he de fer la següent pregunta: quina mena de psicòpata vol viure en un país governat per ell mateix? 

Idò, sembla que uns quants. Cosa que em preocupa i molt. 

Perquè, us heu escoltat parlar? Heu llegit els vostres comentaris a xarxes? I què us sembla tot plegat? 

A mi, sincerament, m’escarrufa només pensar que el meu vot, ja per si mateix prou extraviat, val el mateix que el d’aquells que comenten cada notícia de la web de cert diari local. A la majoria d’ells, de fet, no els deixaria ni acostar-se al meu fill, si sabés qui són. Però alguns d’ells semblen tenir molt clar què fer per resoldre problemes i qüestions complicadíssims i saben les causes i culpables rere temes d’actualitat rabiosa que ni els mateixos protagonistes han tengut temps de processar. De fet, ells i només ells veuen clar solucions senzillíssimes a conflictes que requereixen equilibris finíssims per no armar un crist de cal Déu. I jo els llegesc i sent un pànic total. Perquè veig alguna gent molt segura que aquests temps tan complexos, entrelligats i caòtics s’arreglen tirant pel dret i que amb quatre consignes carregades de nostàlgia i ingenuïtat basta per redreçar la cosa social. 

Tant de bo fos així, però tenc males notícies per a tots vosaltres... El món serà sempre més inaprehensible i divers del que qualsevol de nosaltres és capaç d’entendre, almanco sense un gran esforç, i qualsevol acció que no reconegui aquest fet serà insistir, com fan els nadons, a fer passar la peça quadrada pel forat triangular. 

I vivim en un món d’una complexitat nivell expert, d’una complexitat tan espessa que no te la podries inventar... 

Jo, sense anar més lluny, mai no hauria imaginat que hi hagués gent tan desenfeinada i a la vegada carregada de rancúnia com per deixar segons quins comentaris per damunt l’internet i, mirau, allà són. Tampoc m’hauria pogut inventar, ni en els meus més profunds deliris, personatges tan improbables i tronats com Milei o Trump, i allà els teniu, el viu retrat del psicòpata amb una missió, un perill públic de primer ordre, perquè no hi ha idiota més perillós que un idiota mascle i segur de si mateix.