Tiranies per democràcies

El congrés del Partit Comunista Xinès va començar amb el concepte de “democràcia de procés complet”, que es caracteritza –no se n’amaguen– pel control ideològic, amb l’objectiu, segons paraules de Xi Jinping, “d’assegurar-se que els mitjans difonguin els valors correctes i fomentin una generació de joves influïts per la cultura tradicional, el patriotisme i el socialisme”. Vaig citar aquesta mateixa frase fa una setmana, però és bo tornar-hi, perquè és definitòria. Per a les ideologies il·liberals, l’adoctrinament (una paraula que sentim i llegim sovint a prop nostre, utilitzada sobretot pel nacionalisme espanyol) és una peça clau de la construcció de les societats. Podrien estrafer el dictum famós de Joan Fuster i dir que “tot l’adoctrinament que no fem nosaltres serà fet contra nosaltres”.

Així pensen al Partit Comunista Xinès, que ha tancat el seu congrés confirmant el tercer mandat (i, de fet, tots els que vulgui, fins que la parca el vingui a cercar) de Xi Jinping i establint els fonaments per a una reunificació nacional de la Xina que serà de tot menys positiva per a les llibertats democràtiques i els drets humans, començant pels dels ciutadans de Hong Kong i Taiwan. I també, fent una escenificació prou contundent del que podem entendre com a “democràcia de procés complet” en la persona de l’expresident Hu Jintao, l’abducció del qual va ser televisada per a tot el món tret dels mil quatre-cents milions de xinesos, que no n’han vist cap imatge ni als seus mitjans de comunicació ni a les seves xarxes. Les conjectures sobre el destí de Hu Jintao són (i és previsible que segueixen sent) innumerables, però el missatge és clar, i queda reforçat per la composició granítica del nou equip de Xi Jinping: ni una concessió a cap contrapoder, a cap facció que es pugui percebre com a contrària al líder. Lleialtat monolítica per al moment en què la Xina es prepara per acabar de fer el camí cap al “socialisme de característiques xineses” (una economia capitalista controlada per una dictadura) i per rellevar els EUA com a primera potència i àrbitre de la geopolítica mundial. Fa uns anys un mandatari xinès (ara no recordo quin, potser era el mateix Xi, però qui fos tampoc és important) ho va enunciar amb clarividència: “A la Xina no li cal fer cap guerra per dominar el món”. La guerra que la facin altres: Rússia i Ucraïna, per exemple, o, arribat el cas, Rússia i l’OTAN. Sembla que ens hem desprès de la paraula tirania perquè deu resultar inconvenient, però el DIEC ens en dona una definició prou clara: “Poder d’una sola persona exercit d’una manera opressiva”. I també, en segona accepció: “Autoritat opressiva”.

A Itàlia és diferent, perquè no es tracta d’un poder unipersonal, sinó de la socialdemocràcia disposant-se a ser administrada per la ultradreta i el neofeixisme, amb il caimano Berlusconi culpant la resistència ucraïnesa de la guerra del seu amic Putin, i il porco Salvini com a ministre de ports i, per tant, de migracions. El cinisme, i el buidatge del sentit de les paraules, continuen.