Tenc l’ego més gros que tu

2 min
Manuela Cañadas i Sergio Rodríguez aquest matí al Parlament
22/11/2026 - 08:00 h
Subdirectora
  • CAST
  • ENG
  • DE

Si ens deixam endur i no ens controlam, els periodistes som un gran ego amb cames. Ens encanta pensar que som els millors i gairebé arribam a l’èxtasi quan algú ens diu que els agrada el que feim. Tenim olfacte, sabem escriure, trobam temes interessants, firmam el que feim, descobrim el món als altres... En el meu cas, tot és fum i buidor, inseguretat i necessitat de reconeixement. “La teva feina és molt trista: contes el que fan els altres en lloc de tenir vida”. Això és el que em va dir una vegada el meu fill gran. Ho duc clavat al cos. Quan el vaig sentir, no sabia on amagar-me, bàsicament perquè té raó.

Però moltes vegades m’oblid de tocar de peus a terra i torn a aspirar al meu Pulitzer imaginari. Quan faig un bon reportatge o una bona entrevista (el qualificatiu ‘bo’ me’l pos jo tota soleta, no necessit els altres), pas dies mirant les visites de la pàgina web. Què passa que no hi ha milers de persones llegint el que he fet? Que no s’han adonat de com és de bo? És que són curts? Com és que no aprecien l’enorme esforç que he fet? Què s’han cregut?

Els periodistes som com els pallassos. Uns necessitam lectors i els altres, rialles. Si no, la nostra autoestima entra en el terreny de la desolació. Els periodistes sortim al carrer esperant que algú ens reconegui, que ens digui que és el nostre lector. Llavors li donam les gràcies amb aire d’intel·lectual, una mica per damunt del bé i del mal, com per fer veure que no ens afecta gaire, quan la veritat és que pegam bots d’alegria per dins.

El pitjor que ens passa als periodistes és que ens relacionam amb polítics, una espècie humana paradigmàtica pel que fa a les qüestions d’ego. Si les coses van bé, no competim per veure qui té l’ego més gros. Com a bons paràsits, establim una aliança simbiòtica que alimenta amb minúcies les nostres ànsies de triomf. Els polítics solen recórrer als periodistes per fer públiques les seves misèries: una proposició no de llei inútil, unes declaracions absurdes, una filtració ridícula... A canvi, de tant en tant passen un tema que sí que és interessant de veritat. Els periodistes intentam dosificar la informació inútil a l’espera del moment en què la nostra firma brilli com una estrella en la constel·lació dels mitjans locals. Si ho aconseguim, entram al Parlament amb el cap una mica més alt que un dia normal i entre pregunta i pregunta revisam si la nostra notícia imprescindible per al funcionament del món ja té milers de visites.

Però hi ha una diferència entre periodistes, pallassos i polítics. L’ego dels polítics no és feble, no s’hi juguen l’autoestima. És un ego cec i sord, mai no defalleix davant les crítiques. Ells estan segurs que són els millors, que els altres són imbècils. I cap opinió no els farà canviar. Quantes vegades he sentit al Parlament: “Lliçons vostres, cap ni una”? Els polítics no volen aprendre, ja ho saben tot. Tenen la raó, la veritat i la seva manera de fer les coses és la més bona de totes. Són éssers evolucionats. Ells el tenen més gros.

stats