04/02/2022

La temptació portuguesa

4 min

La caravel·la portuguesa (Physalia physalis) és una falsa medusa, agressiva i intensa, de picada dolorosa, que pot arribar a produir greus trastorns de salut. Seguint amb aquests aires lusitans, a hores d’ara, es donen els ingredients suficients per pensar que podem entrar en una nova fase del calendari polític sota la influència d’una temptació portuguesa, que pot ser tan agressiva o més que la mateixa caravel·la. António Costa, del Partit Socialista portuguès, en contra del que deien les enquestes (a Portugal sembla que existeix una febre desmesurada per la demoscòpia), ha aconseguit la majoria absoluta i ha enviat al galliner parlamentari els antics socis. Recordem que la convocatòria d’eleccions s’havia anticipat quan els seus aliats minoritaris li havien negat el vot per aprovar els pressupostos. L’acció es podria batejar com a precipitació interessada d’esdeveniments. 

Sens dubte, la temptació portuguesa ara només és un lleuger oratge que prové de ponent, però, en qualsevol moment, podria mutar a huracà que portàs desitjos de majoria absoluta i de convocatòria electoral anticipada. Els motius, les excuses, per rendir-s’hi començarien a confitar-se ara. Sant Antoni i el dimoni i les temptacions. La ratificació del decret de reforma laboral, en una votació un tant psicodèlica, podria tenir una primera lectura de preàmbul de final de legislatura amb aroma d’història anunciada (s’han conjurat perquè això no passi, significatiu). La incapacitat (o la no voluntat) d’una part del govern per incorporar-hi, tan sols, una sola mesura de gestió descentralitzada en favor de les nacionalitats pot crivellar definitivament el bloc que va quallar entorn del suport a la investidura i als pressupostos del govern. Rompre un conglomerat com aquest, que es mantenia relativament estable, crea una situació greu i poc responsable, en la qual sembla que algú se sent còmode.

La tensió entre la centralitat i la perifèria s’ha tornat a reproduir, un cop més. És un clàssic en la “mecànica nacional” hispana. Centralitat i perifèria amb la seva màxima expressió política. La coalició és un bon resultat de l’equilibri entre elles. En aquesta ocasió, la novetat és que hi pot quedar engrunada una peça principal de “l’esquerra de l’esquerra” (perifèria), com és Unides Podem. Tanmateix, fer-los la pinça s’havia convertit en una obsessió dels socialistes i de l’establishment econòmic des del mateix moment en què els morats aparegueren com a nova força política. Eren una pedra a la sabata. No obstant això, cal recordar que a Sánchez, sempre que els ha intentat arraconar, en benefici de Cs, el tret li ha sortit per la culata. Convindria no oblidar-ho. Tanmateix, seria una ironia de la història que ara ho pogués aconseguir a partir del que havia de ser el major èxit dels ara col·ligats seus. Precipitació interessada d’esdeveniments a favor d’un mateix i en contra d’altri.  

Crida molt l’atenció l’estoïcisme que han mostrat els signataris directes de l’acord per la reforma laboral davant la possibilitat que aquesta provocàs una ruptura en la dinàmica del vot que fins ara donava estabilitat a la coalició. Darrere això, no deixa d’haver-hi una certa irresponsabilitat, en el sentit de distanciament, amb relació a altres problemes importants de convivència a l’Estat. Si el que es busca és estabilitat en benefici de tots, la reforma laboral no pot obviar la complexitat en la qual es mou, ni el paper transcendental dels governs regionals en aquesta dinàmica. Sincerament, semblen un cost i un risc massa elevats per poder estar satisfets. Reforma laboral versus pacte polític no és una bona dinàmica. Per alguns, no hi ha manera d’entendre que l’estabilitat es troba en el respecte a la perifèria, més que en la imposició de la centralitat. Els agents socials no haurien de servir d’excusa per obviar altres tipus de voluntats.

Però no seria únicament aquesta la qüestió que alimentàs la voluntat de sucumbir a la temptació. L’excusa no serien només els crivells apareguts en el bloc de la investidura i els pressupostos, sinó que també es podria trobar en la correlació de forces en el camp de l’oposició. Des d’aquesta perspectiva, la temptació estaria covant, a l’espera dels resultats de les eleccions del proper cap de setmana a Castella i Lleó. Un augment de l’extrema dreta posaria en dubte la solidesa del PP, i les seves contradiccions internes es farien encara més patents. La moderació se’n ressentiria. I ja se sap... precipitació interessada d’esdeveniments a favor d’un mateix i en contra d’altri. El president del govern és l’únic que té aquesta potestat.  

Hem parlat de la temptació portuguesa i maror conservadora, i podríem fer-ho també de l’efecte Rigoberta Bandini i el “pit a l’estil Delacroix” o La llibertat guiant el poble. Com un clau en treu un altre. O de Mecánica Nacional, la magnífica pel·lícula de Luis Alcoriza, una aguda crítica a les màscares socials. De la necessitat de la puntada de peu endavant per tapar problemes transcendentals que s’ajornen, com si fos veritat “qui dia passa, any empeny”. Ay mamá ha arribat al Congrés quan encara Pablo Hasél resta tancat a la presó i Valtònyc rebentant les costures de la justícia espanyola a Brussel·les. Una polèmica tapa l’altra, i algunes importants qüestions de fons segueixen pendents.

Aquests dies el president Pere Aragonès ha iniciat moviments per “rearmar” l’independentisme i liderar un consens per avançar cap a la independència. Mentre les trobades de la taula de diàleg entre el govern espanyol i català es dilaten en el temps. Sempre hi ha una excusa per ajornar la cosa... Entenen quina és la vertadera toxicitat de la temptació portuguesa? Sincerament, m’agradaria no encertar en l’anàlisi d’avui.

Celestí Alomar és geògraf

stats