Entre la suspensió i la limitació de drets fonamentals a través dels estats excepcionals

El dret d’excepció sorgeix com una manera d’establir mesures de reacció per fer front a les crisis (de diversa natura) que pertorben el manteniment de la convivència ordenada i el funcionament normal de les institucions. Durant els treballs preparatoris de la Constitució es va plantejar la regulació dels estats excepcionals pensant, principalment, en situacions de conflictivitat política (mitjançant els estats d’excepció i de setge), per reaccionar contra greus alteracions d’ordre públic o actuacions dirigides contra l’existència mateixa de l’Estat. Però el record de dues situacions 'catastròfiques' (un incendi industrial de grans dimensions a la localitat italiana de Seveso, que va provocar una fuga de gas tòxic, o l’encara més dramàtic accident causat per l’explosió d’un camió que va provocar la mort de 243 persones al voltant del càmping Los Alfaques, a Tarragona) va determinar la previsió de l’estat d’alarma per poder reaccionar davant situacions extremes derivades de causes naturals. Per a aquest darrer cas no es preveu la possibilitat de suspendre drets fonamentals, per bé que el legislador disposa que es podran establir certes limitacions al seu exercici també en el cas que no hi hagi la mà de l’home en l’origen de l’estat excepcional.

Ja durant els treballs constituents es posa en relleu que no sempre és fàcil distingir entre la suspensió i la limitació dels drets fonamentals. Fins al punt que Solé Tura anuncià l’abstenció del Partit Comunista en relació amb aquest punt, arran del temor que l’estat d’alarma fos utilitzat per suspendre drets fonamentals sense seguir el procediment establert. El plantejament d’un dels pares de la Constitució resultà premonitori sobre un debat que ha provocat una autèntica escissió en el Tribunal Constitucional. L’anunci de la sentència que resol el recurs d’inconstitucionalitat formulat per Vox contra determinats preceptes de la disposició que va declarar el primer estat d’alarma ha sacsejat la controvèrsia política i jurídica sobre un dels elements nuclears del sistema de garanties dels drets fonamentals i els poders excepcionals de l’Estat. 

La resolució, que estima parcialment el recurs, s’ha adoptat per sis vots a cinc i declara inconstitucionals determinats preceptes de la norma impugnada. Sabem, d’allò que ha transcendit a través dels mitjans de comunicació, que la majoria dels magistrats mantenen que mentre va estar vigent l’estat d’alarma es va produir una forta restricció de drets fonamentals –i no una simple limitació de llibertats. En concret, es considera que l’estricte confinament domiciliari produeix una suspensió indiscriminada i general de la llibertat de circulació. Per això, l’alt tribunal conclou que per adoptar aquest tipus de mesures calia haver declarat l’estat d’excepció, mitjançant autorització del Congrés dels Diputats a iniciativa del Govern.

El debat és complex, però podem fer unes primeres valoracions al respecte. En primer lloc, aquesta resolució s’allunya de la interlocutòria dictada pel mateix Tribunal Constitucional, el 30 d’abril de 2020, en la qual, per avalar la restricció del dret de manifestació durant la declaració de l’estat d’alarma, afirma que mentre estigui vigent aquest estat excepcional sí que es podran establir mesures limitadores dels drets fonamentals si estan prou justificades i són proporcionades. Altrament, el Tribunal Constitucional no pondera suficientment la possibilitat de limitar la circulació o condicionar-la al compliment de certs requisits mentre estigui vigent l’estat d’alarma. Certament, la intensitat de la limitació de la llibertat de moviment, ordenada a partir de la declaració de l’estat d’alarma, fou forta, però es podria considerar que no era absoluta, atès que els ciutadans podíem sortir a comprar aliments, anar a treballar o anar fer gestions a les oficines bancàries, per posar alguns exemples. A més, segons els organismes internacionals i els experts sanitaris, la limitació de la llibertat de circulació es planteja com l’instrument més eficient per contenir la propagació del virus i salvaguardar la integritat física i la vida de les persones. I, finalment, es mantenen dubtes raonables sobre el camí que marca la majoria del Tribunal per reaccionar davant una crisi sanitària imprevista i imprevisible, que no va lesionar l’ordre públic ni va impedir el funcionament normal de les institucions, més enllà de les mesures adoptades per controlar el perill per a la salut col·lectiva.

Haurem d’esperar a conèixer el detall de la fonamentació jurídica de la resolució. Però a hores d’ara es pot pensar que s’ha perdut una bona oportunitat perquè el Tribunal Constitucional, defugint la tensió política, definís clarament quines són les possibilitats i la finalitat de l’estat d’alarma. Amb la resposta que ha donat el Constitucional les qüestions que queden enlaire són importants. Què passarà si demà es produeix una crisi derivada d’una emergència climàtica? S’hauria de declarar l’estat d’excepció, a través del qual les restriccions de drets fonamentals que poden patir els ciutadans són molt més severes? En quin punt queden les decisions del Tribunal Suprem i dels diferents tribunals superiors de justícia que han permès mantenir mesures limitadores de drets fonamentals sense la cobertura jurídica de l’estat d’alarma? Sense haver llegit la sentència, ja es pot intuir que la majoria del Tribunal Constitucional potser no hagi calibrat, tenint en compte la situació fàctica que provoca la crisi sanitària, les derivades d’una decisió fonamental per al sistema de garanties dels drets i llibertats constitucionals. Per no parlar dels seus efectes sobre les sancions imposades durant el temps que va estar vigent l’estat excepcional o la possible responsabilitat patrimonial de l’Estat pels danys i perjudicis derivats de l’aplicació dels actes i disposicions adoptades durant aquell període.