Superlliures

Kierkegaard va dir que la gent exigeix la llibertat d’expressió com a compensació d’una llibertat de pensament que rarament fa servir. La mateixa idea de llibertat, en qualsevol cas, corre el risc de desgastar-se si s’empra massa a la lleugera; talment com ocorre amb l’amor, la democràcia o el feixisme, l’ús abusiu d’un concepte pot acabar corrompent-lo, afeblint-lo, banalitzant-lo. Buidar de contingut una paraula ve a ser com llevar-li l’ànima, l’essència, la raó de ser; quan les paraules es tornen buides, doncs, només en queden les despulles –pell i esquelet–, l’empremta raquítica i desvirtuada de tot allò que alguna vegada varen significar.

La llibertat no és patrimoni exclusiu de ningú, per això els partits polítics i les ideologies no haurien d’apropiar-se-la com qui es declara màxim exponent d’un nou moviment artístic. La llibertat, com tots els grans principis, és naturalment susceptible als matisos, a les subjectivitats, al desacord. De fet, la llibertat no existiria sense la discrepància, perquè, en certa manera, ser lliure vol dir triar entre un ventall d’opcions diferents, i aquesta elecció perdria força si l’escenari fos d’un consens absolut, rígid, sense fissures. Quan unes sigles polítiques converteixen la llibertat en un eslògan electoral, només aconsegueixen simplificar l’abast de la paraula i tornar-la excloent, en una trampa perversa que, de manera molt primària, vindria a expressar “si no em votes a mi, no vols ser lliure”.

Els sofismes són una tònica habitual en el món en què vivim, i totes les ideologies poden caure de tant en tant en excessos demagògics que fan més mal que bé –per exemple, referir-se a alguns polítics populistes i conservadors com a “feixistes” pot provocar que, més enllà de l’impacte inicial de l’adjectiu, les noves generacions acabin suavitzant el concepte i analitzant amb menys severitat els casos de feixisme real que ens ha deixat la història. Quan una paraula rotunda es fa petita –quan els mots que sempre hauríem de pensar en majúscules es formulen, per contra, en lletra minúscula–, la rotunditat inicial es perd i ens quedem orfes de grandiloqüència; quan la llibertat és l’argument dels somiadors i dels manipuladors, dels íntegres i dels canalles, dels coherents i dels irresponsables, aleshores ja no podem estar segurs de què significa la paraula per si mateixa i ens hem de fixar en qui la diu, en com la diu i en què hi ha al darrere: les proclames de llibertat, com les declaracions d’amor, no tenen el mateix pes quan venen d’algú que actua de manera incongruent i contrària als principis que verbalitza.

El final del toc de queda, lluny de democratitzar la defensa de la llibertat, només va fer extensiva a altres llocs una actitud egoista que, sota el pretext de la llibertat, ja havíem detectat a la capital de l’estat durant la pandèmia. En veure aquells carrers i places plens de gent més o menys jove, més o menys imprudent, més o menys eufòrica, vaig tenir sentiments ambivalents: d’una banda, em va envair una indignació que cercava l’empatia amb els col·lectius que, com el sanitari, arrosseguen encara un estrès i un esgotament pandèmics enormes; d’altra banda, vaig sentir una onada involuntària de tendresa en observar l’aglomeració d’individus que, tassó en mà i ridículament entranyables, se sentien més lliures que mai pel fet d’esperar rere la porta de casa fins a mitjanit i, aleshores, sortir fora a fer botellot, en una forma de transgressió tan de manual, tan estudiadament previsible, tan fidel a l’estereotip que, de fet, transmetia de tot excepte una celebració de la llibertat individual.

Al capdavall, és possible que molta gent tingués ganes de veure una sèrie o una pel·lícula, aquella nit; en comptes d’això, però, va sortir als carrers –perquè sí, perquè “ara es pot”–, i va retre homenatge a una concepció de la llibertat que s’assembla molt més al poder, a l’automatisme de fer alguna cosa pel simple fet que és possible fer-la –“puc i ho faig”–; a una forma de sobirania, però, en què la responsabilitat o el sentit cívic no hi tenen cabuda. La mentalitat que ens du a esprémer al límit unes determinades possibilitats sense atendre’n les conseqüències té molt més a veure amb una concepció amoral i infantil del poder que no pas amb una idea de llibertat real i genuïna. Ben mirat, la corrupció neix d’un plantejament molt semblant –“si tinc al meu abast la possibilitat de fer-ho, per què no ho hauria de fer?”– en el qual el seny, el deure, l’ètica, la prudència o l’autocontrol esdevenen recordatoris rancis que fan més nosa que res. Per això som un país amb una taxa altíssima de corrupció. Sort, però, que també som superlliures… no?