D’acord amb la majoria d’enquestes publicades fins ara, al PSC, que va primer, semblava que li convenia fer el paper de força tranquil·la (el tarannà d’alt funcionari del candidat hi ajuda cosa de no dir) i que al final sortís a escena el president espanyol Pedro Sánchez a fer la màgia habitual en forma de promesa de millora del finançament de la Generalitat. Però després de l’anunci de Sánchez, acabi com acabi, el PSC es veurà abocat a posar-hi més emotivitat perquè, ara més que mai, un vot a Illa és un vot a Sánchez.
A Esquerra, esclar, li convé agitar la campanya, perquè la demoscòpia el situa més a prop de la tercera plaça que de la segona. Igual Aragonès recupera una frase de la campanya del 2021: Illa “és el candidat del PSC, del PP, Cs, Vox, la Moncloa, l’Íbex-35 i el TSJC”. Però el problema d’Esquerra no s’acaba amb Illa, sinó que abans hi ha Puigdemont, que acaba de rebre el suport del president Pujol ("Ara toca Junts. I votaré Puigdemont"), és un polític que toca la guitarra elèctrica i que té quinze dies per desmentir les enquestes.
Però per més que els sondejos estiguin coincidint en els grans números, només són enquestes i el resultat de debò el donarem nosaltres, el cos electoral. Tinguin per segur que hi ha distàncies que es poden escurçar, que hi haurà partits que entraran o no al Parlament per pocs milers de vots, i que això pot canviar el panorama de dalt a baix, i si no, que l'hi preguntin a Pedro Sánchez la nit de juliol que va descobrir que si comptava amb els famosos set escons de Junts, ell, que havia perdut davant Feijóo, podia ser investit. El més probable és que costi formar govern, però tant si costa com si no, els pactes a què s’arribi en nom de la governabilitat disgustaran part de l’electorat i poden tenir conseqüències en el futur. O sigui que valdrà molt la pena seguir aquesta campanya.
