D’una de les crítiques sobre cançó popular de Jordi Garcia-Soler (Barcelona, 1947-2020) a l’Avui (26-IV-1976). Avui fa quanta-vuit anys de la publicació d’aquesta peça sobre Ramon Pelegero Sanchis ‘Raimon’ (Xàtiva, 1940), el cantautor més representatiu dels pobles de llengua i cultura catalanes. L’IEC l’ha guardonat ara amb el 66è Premi Prat de la Riba en reconeixement a la seva trajectòria i al seu compromís.
El Pavelló Esportiu del Real Madrid fou l'escenari insòlit d'un esdeveniment que ja de bell antuvi desbordà ben llargament tots els pronòstics i se’ns confirmà com una demostració claríssima dels afanys més genuïns del poble madrileny. Aquest poble hi fou representat a bastament per més de sis mil persones que emplenaren el local de gom a gom per tal d’assistir a l'esperada reaparició de Raimon a Madrid després de gairebé vuit anys de prohibicions governatives absurdes i constants. Tot i que l'acte no va poder tenir la desitjada i inicialment programada continuïtat de tres actuacions més a causa d'una nova i encara menys comprensible decisió burocràtica, el fet és que el 5 de febrer del 1976 resta ja definitivament com una fita importantíssima a la història de la nova cançó, i per lògica extensió i a causa de la gran transcendència cívica del recital, resta com a extraordinària manifestació unitària de totes les forces polítiques democràtiques de la capital de l'estat espanyol, a la història més recent de la nostra comunitat nacional, agermanada en un acte d'afirmació democràtica i solidaritat ibèrica amb els sectors més representatius del poble madrileny. Gairebé tres mesos després d'aquella nit inoblidable, he pogut reviure les vivències d'aleshores tot escoltant-ne l'enregistrament pràcticament íntegre, publicat ara en un doble àlbum discogràfic de llarga durada titulat simplement i succintament “Raimon: Madrid 76”. Es tracta d'un document sonor realment històric, que no solament dona testimoni viu i directe d'un fet la transcendència del qual depassa llargament el camp estricte de la cançó popular, sinó que ens permet una nova aproximació crítica a l'obra raimoniana i ens ofereix l'estrena discogràfica nacional d'algunes cançons fins ara prohibides, com ara Quatre rius de sang, Quan jo vaig nàixer o La muntanya es fa vella, publicades anys enrere en edicions foranes, i absoluta primícia editorial d’altres composicions de creació més recent, com Jo vinc d'un silenci o Es veu. Ultra les cançons suara esmentades, “Raimon: Madrid 76” és una mostra pràcticament antològica de l'abundosa, variada i sempre interessant producció artística de Raimon, amb cançons dels primers temps —Al vent; D'un temps, d'un país; Diguem no...— fins algunes més recents, bo i passant per d'altres basades en textos aliens —Inici de càntic i l'Indesinenter, d'un clàssic contemporani com Salvador Espriu— sense oblidar les que tracten de la solidaritat entre els pobles ibèrics —País Basc i 18 de maig a la "villa",- ambdues prou significatives. [...] Aquest disc és una obra històrica que ajuda a comprendre la importància del fenomen de la nova cançó, indiscutiblement el fet cultural quantitativament més decisiu de cara al nostre redreçament cívic d’aquests últims anys. [...] Gràcies a Raimon s'ha arribat a produir un fenomen que sembla realment un miracle i que aquest doble àlbum discogràfic recull amb una fidelitat absoluta i emocionant: sis mil veus madrilenyes, sis mil veus castellanes, cantant en català a favor de la llibertat de tots els pobles de l'estat espanyol.
