La reflexió del president Sánchez
El 29 de gener de 1981 va dimitir el president Suárez. “Me voy porque las palabras parecen no ser suficientes y es preciso demostrar con hechos lo que somos y lo que queremos”. El 23 de febrer, quan el govern i els parlamentaris de tots els partits eren a les Corts per votar Leopoldo Calvo-Sotelo com a nou president, hi va haver un intent de cop d’estat que, com sabem, va fracassar. No van ser ni els partits d’esquerra, ni els de dreta, els que van portar Suárez a la dimissió; van ser els poders de l’Estat profund, i els executors, els militars. Va dimitir per evitar el que s'acabaria produint el 23-F: “Mi marcha es más beneficiosa para España que mi permanencia como presidente”.
El president Sánchez s’ha pres un temps per reflexionar i ha decidit continuar. La raó ha estat l’acusació de corrupció contra la seva dona, basada en notícies periodístiques sense fonament de diaris fortament ideologitzats, que un fals sindicat d’extrema dreta presenta com a base de la seva acusació –tot remarcant, per cobrir-se, que poden ser falses– i que un jutge accepta com a suficients per iniciar un procediment judicial d’acusació.
La qüestió és doble. En primer lloc, com deia el president Suárez, “que no se recurra a la descalificación permanente”. Això és difícil i respon a la lliure actuació de la ciutadania. Ho va dir fa gairebé un segle Antonio Machado: “Españolito que vienes al mundo te guarde Dios, una de las dos Españas ha de helarte el corazón”.
En segon lloc, hem de preguntar-nos si Espanya té, en el seu sistema judicial, un problema que demana la reforma que no es va fer el 1978, quan es va transicionar de la dictadura a la democràcia. S’acumulen els conflictes que dificulten el normal funcionament de la justícia. Portem sis anys sense renovació del Consell General del Poder Judicial, òrgan central del sistema. L’etern dilema. ¿S’ha de seguir la llei actual i nomenar els membres del Consell, i després reformar-lo, o a l’inrevés? L’argument del PP a favor de prioritzar la reforma és clar, perquè és més lenta i, si no es canvien els membres, la permanència de la situació actual l’afavoreix.
Entre Suárez i Sánchez hi ha dues similituds: la crítica desaforada i la pressió de l’Estat; en un cas, fora de la Constitució –els militars i Suárez–, i en l'altre, dintre de la Constitució –el jutges i Sánchez–. I hi ha una diferència: Suárez dimiteix perquè creu que és millor marxar, mentre que Sánchez es queda perquè es veu capaç de fer les reformes necessàries per solucionar els problemes. Ara bé, aquesta voluntat del president Sánchez de continuar l’obliga a dur a terme les reformes polítiques que aquests dos problemes impliquen.
D'una banda, una llei que permeti perseguir la difusió de notícies falses utilitzades contra persones o institucions. No es tractaria d’opinions o idees –això és la intocable llibertat de premsa i opinió–, sinó de fets contrastables. De l'altra, una reforma del sistema judicial que, preservant la independència dels jutges, eviti que interfereixin en la política. Mesures com la formació i el sistema d’elecció i promoció dels jutges haurien de revisar-se per evitar un biaix ideològic. A les democràcies europees hi ha models que poden ser utilitzats, però caldrà disposar de prou suport parlamentari per aprovar lleis que tenen un alt contingut polític. Per desgràcia, l’actual desqualificació política entre PSOE i PP no farà fàcil aquesta tasca, que possiblement s’haurà de dur a terme sense un consens polític ampli.
Aquestes reformes, sigui quin sigui el seu final, afectaran la política espanyola, que avui ja està condicionada per Catalunya, un focus que el president Sánchez ha abordat políticament, primer amb els indults i ara amb l’amnistia. Aquestes dues mesures de pacificació no tenen marxa enrere, però l’objectiu de l’atac al president és fer-lo fora, perquè la dreta, contaminada per l’extrema dreta, sap que Sánchez representa per a ells un obstacle polític determinant que els ha impedit governar durant sis anys. La desaparició del president Sánchez faria perdre un escut sòlid al centre i a l’esquerra de la societat espanyola.
Per al catalanisme, perdre Sánchez seria greu. És conegut quina seria l’alternativa, i és sabut que, si arriba a governar, canviarà molt del que s’ha fet, tal com s’ha vist on ja ha passat, com València i les Balears.
Cal que de les eleccions catalanes en surti un govern capaç de desfer el retard en el finançament, que, en la hipòtesi més conservadora, ens fa perdre 3.500 milions d'euros cada any, i que entomi les reformes que permetrien avançar en infraestructures (Rodalies i aeroport), indústria, recerca, start-ups, redireccionar el turisme... Qüestions en què arrosseguem problemes que afecten negativament el nostre creixement. Per això cal un govern amb una base parlamentària sòlida. Són tan importants les eleccions com la coalició que es basteixi per fer el govern.
No cal que la Generalitat dirigeixi la seva reivindicació contra el govern central, perquè aquest necessita els partits catalans per governar. Però, dit això, és millor la proximitat que la confrontació. La sortida del partit socialista del govern central seria per a Catalunya una tragèdia. Aquesta és la nostra línia vermella.
