Mentre als carrers de les barriades i els pobles de Mallorca revivíem la Passió de Jesucrist i dels fumerals sortien les flaires de les panades i els rubiols, milers de visitants i turistes baixaven a tota velocitat, amb furgonetes i tot terrenys negres, del coll de Tizi n’Tichka en direcció al desert, allà, a les immenses serralades nevades de l’Atles africà. Què cercaven aquells visitants?
Pels altaveus dels vehicles sonava una música enganxosa, moderna i rítmica, una mica hipnòtica. Era del grup amazic Tarwa N Ayur, amb la veu de la cantant Sarah Mou. Aquell ritme misteriós d’afrofusió els acompanyaria fins a les dunes d’Erg Chebbi –conegudes per la seva sorra daurada i per ser de les més altes del Marroc–, just als afores de Merzouga i Khamlia.
Els joves guies i xofers, molts d’ells amazics, mentre conduïen, cantussejaven les lletres que Sarah Mou anava musicant; una cançó titulada Amoudou els motivava especialment.
Caminem junts en aquest viatge,
fills de la terra i de la lluna,
portem la força dels pares,
i no ens aturarà ni tan sols el vent del desert.
Abans del 1936, la ruta 9, que va de Marràqueix a Ouarzazate, no existia. Les tropes colonials franceses –amb el 4t Regiment de la Legió Estrangera– es posaren al capdavant d’aquesta obra, que va durar un bon grapat d’anys. Evidentment, la població amaziga de les muntanyes immenses i blanques s’hi va bolcar.
Sense la carretera, només hi havia senders estrets i passos de roca, aptes únicament per a mules i ases, perquè els dromedaris tenien massa fred durant les nevades que sovintejaven. Durant segles, les lentes caravanes dels fills de la lluna havien hagut d’arriscar-se en silenci per la neu per fer arribar les seves mercaderies a Marràqueix i Casablanca.
Aquella carretera tenia finalitats colonials de domini, però l’actual acosta dos mons, especialment dues cultures –l’àrab i l’amaziga– separades per la natura, la tradició i la identitat. Cal recordar que el poble amazic és molt anterior a l’arribada dels àrabs a aquests territoris. Aconseguiren –els amazics– un fet gairebé únic: després de l’arribada i l’abraçada de l’Islam, aconseguiren tenir la seva pròpia escola alcorànica; els coneixem com els seguidors de Malek o malekites, en la qual la seva identitat, la tradició i els costums han tingut un espai propi que ha perdurat fins avui.
Parlar de civilitzacions seria massa agosarat, però sí que podem parlar de cultura. La ruta cap al desert negre, la ciutat de Zagora i les gorges del Todra ens va obrir les portes del coneixement de la cultura amaziga. Tan íntima, atractiva, diferent i misteriosa per a nosaltres, els occidentals.
En el nostre cas, els amazics del Rif havien arribat a Mallorca cap a l’any 1981 aproximadament, i el seu nombre va anar augmentant amb el pas dels anys. Hem de puntualitzar, però, que el poble amazic no forma un conjunt estrictament homogeni. La geografia i la història han jugat el seu paper i han fomentat els matisos entre ells. Per entendre-ho, i ja que parlàvem de música al començament, la podem posar com a exemple d’aquests trets específics.
La música dels amazics del sud –Agadir, desert, Atles– té uns ritmes lents, quasi hipnòtics; sovinteja la repetició amb un efecte mantra, i l’ambient que genera és obert, contemplatiu, gairebé espiritual. Les veus són suaus però profundes –el cas de Sarah Mou–, canten cap a l’interior de l’ànima. Els temes solen parlar del viatge, del camí pel desert de la vida, de la terra, la gent, el temps i la lluna. El grup Tarwa N Ayur –els fills de la lluna– seria un bon representant d’aquest arquetip. Per contra, a la zona del Rif –els nostres amazics de Mallorca– solen tenir ritmes més ràpids i marcats, menys repetitius, més directes i vius. Solen ser músiques més festives, fins i tot combatives. Les veus solen ser fortes, reivindicatives. Parlen de la vida quotidiana, de l’emigració, de les dificultats socials i d’una identitat més explícita.
En aquest punt m’agrada recordar que el nom de la mesquita de sa Pobla és Ibno Amazic –fills del poble amazic–; evidentment, quan arriben de visita els funcionaris del consolat marroquí de Palma, alcen les celles i arrufen el nas. Les diferències donen riquesa a un poble; les homogeneïtzacions el maten. Mentre el sud canta i mira cap a dins, els amazics del nord canten cap a fora, enfora de si mateixos. Tots dos empren llenguatges metafòrics i evocadors. Tots dos fan referència a imatges de la lluna, el vent, el camí, les dificultats, les muntanyes i el desert.
Quan preparava aquest article em va sorprendre la poca informació que hi ha a les xarxes del conjunt musical i la solista que ens han acompanyat al llarg del text. Curiosament, han desenvolupat part del seu projecte en circuits internacionals, sempre tenint cura i cercant cançons profundament arrelades a la cultura, la llengua i l’espiritualitat amazigues. Ara entenc que aquest fet explica moltes coses. Molts artistes amazics prioritzen la comunitat, el poble i la música per damunt de la seva pròpia figura individual.
Pens, i estic convençut, que els sons del desert són imperceptibles per a les nostres orelles occidentals. Solem escoltar i sentir cap a fora i no cap a dins. Curiosament, sant Agustí d’Hipona, molt probablement un amazic del segle IV, va treballar i predicar a partir d’un pensament en el qual la necessitat del viatge sempre va cap a la interioritat:
“No surtis fora; torna a dins teu. En l’home interior habita la veritat.”
Un pensament i una necessitat mística, entesa pels amazics des de l’antiguitat.
Els balears de cultura catalana ens sentim identificats amb els amazics; ens entenem. Dos pobles, sense estat nació, amb clar retrocés lingüístic i identitari. En lluita constant per la supervivència. Envestits per altres gents, amb altres maneres d’entendre el món, que necessiten expandir-se i controlar els seus veïnats per no morir. Què cercaven aquells visitants? Cercaven els fills de la lluna.
