Sembla que hem tornat a tenir, aquests dies, una mica –massa– de controvèrsia cultural arran de la publicació en castellà del que ara considerem que és la millor novel·la de Mercè Rodoreda. David Uclés, la recent estrella de la literatura castellana (porta trenta edicions venudes de la seva primera novel·la, i la segona, premiada amb el Nadal, s’està venent força bé) n’escriu un epíleg i fins i tot il·lustra, més aviat lletjament, la coberta de l’obra.
A alguns líders d’opinió se’ls ha acudit criticar la proposta, com si la literatura catalana no pogués ser prologada per autors castellans, per bé que és l’èxit d’Uclés el que fa que pugui ser temptador que el seu nom acompanyi la novel·la de Rodoreda de cara als lectors d’Espanya. Uclés, agradi o no el que escriu (i deu agradar, perquè es ven) pot servir per atraure lectors, en un país, Espanya, on ni Rodoreda ni ningú català ha fet gaire fortuna literària escrivint en català (però no els catalans que han escrit en castellà, de Gironella a Cercas passant per Mendoza…). Uclés, però, no deixa de ser un símptoma, i ara ja un símbol.
És indiferent que la seva literatura sigui fluixa –com apunta la millor crítica–: ven. I perquè ven se li dona després un premi com el Nadal, perquè ja s’havia fet un nom, per bé que se sap que, quan no era ningú, va mirar de guanyar-lo unes quantes vegades. Ja sabem el pa que s’hi dona, doncs: se li dona un premi perquè ja és algú, no perquè hagi fet un bon llibre (tothom diu que és una collonada). Abans, però, les coses no funcionaven així. Els editors pretenien dirigir el gust del públic, no satisfer-lo o emmotllar-s’hi cegament. La literatura, o més aviat el món del llibre comercial, és una més de les branques de l’economia de l’atenció, la qual ara mateix també dona forma a la cultura.
Qui crida l’atenció? De qui se’n parla? Qui aconsegueix atraure les mirades i centrar les converses, o els articles, encara que sigui per posar-s’hi a la contra? Doncs aquells de qui parlem aconsegueixen traduir aquesta atenció en diners, sigui a través de la literatura o de la política. Això és el trumpisme, però també és Rufián, que afirma aquests darrers dies que prefereix estar a TikTok abans que a les biblioteques; és a TikTok on la gent passa més hores ara mateix. I sabem que té raó, però al mateix temps sabem que no hauria de tenir-la. Hi ha gent molt hàbil per saber on s’han de posar: capten què han de dir, què han de fer, amb qui s’han de relacionar per capitalitzar l’atenció dispersa. Ho ha fet Mendoza aquesta setmana parlant contra Sant Jordi, i ho fa Uclés apropant-se a un referent del qual mai s’ha deixat de parlar: sigui Rodoreda o una ciutat de Barcelona reduïda a museu de folklorismes culturals, a imatges de samarreta, com la que ell mateix ha elaborat per a la coberta de La mort i la primavera. Que tot això sigui polèmic o criticat l’afavoreix, curiosament, no cal dir que molt més que si fos excel·lent i, per tant, no fes aixecar els ulls de la pantalla a ningú… Visca la cultura.
