Quinze, potser? Vint, a tot estirar? No fa tants anys que tenc una consciència política mínimament documentada i fonamentada, però no som capaç de recordar cap època en què els ànims del país hagin estat tan avall. Vaig viure la irrupció dels moviments socials a Twitter, indignats inclosos; vaig participar tant com vaig poder i més en l’espectacular resposta de la societat illenca als intents d’extermini lingüístic del Govern de José Ramón Bauzá; vaig testimoniar, com a observador llunyà, el goig ataronjat de la primavera valenciana, i no fa gaires anys vaig bategar amb la tardor catalana i el referèndum d’autodeterminació, el moviment antirepressiu després… I ara? On som, ara, que els ciutadans dels Països Catalans pareixem estar tan desanimats?
Tot apunta que el país viu un moment de ressaca d’allò que podríem haver estat o aconseguit i que no va poder ser. I no només em referesc a la independència del Principat, que hauria estat una magnífica primera passa per a la constitució d’una república federal entre els diferents Països Catalans, sinó també a les idees de progrés que proposaven els governs del País Valencià i de les Illes i que, fos per manca de consens entre les forces que els conformaven, fos per manca de valentia i de contundència a l’hora d’avançar, no es varen arribar a consolidar. L’ús social de la llengua pareix estar sota mínims, el debat polític està corcat de dalt a baix per l’odi i pel ressentiment, i de sobte, a Mallorca i al Principat, dues noves forces suposadament autocentrades (a València, ja comanda Vox…) han començat a defensar a tort i a dret els mateixos discursos excloents de l’extrema dreta mundial.
Qualque cosa, però, em diu que hi ha esperança, i que aquesta vegada l’esperança vendrà d’un dels col·lectius més jutjats i posats en dubte al llarg de tots els temps: els que salvaran la llengua (és a dir, el país) seran els joves. Després de la generació d’herois que els anys setanta i vuitanta varen lluitar per establir les lleis i institucions pròpies que avui encara conservam, i de la posterior onada dels ‘baby boomers’, que amb tot l’amor ho dic, es varen pensar que ja ho tenien tot pagat i ara veuen que no, una nova fornada de joves amb empenta ha esclatat arreu del territori. M’ho fan pensar iniciatives com ara l’Acampallengua, no fa gaires dies a Manacor, o bé el Correllengua Agermanat, que entitats de joves d’arreu del domini lingüístic han posat en marxa gràcies a l’esperó i punt de trobada que ha estat el Nou Congrés de Cultura Catalana. O bé el Sant Jordi per la Llengua, amb manifestacions a diferents ciutats del Principat, organitzat en gran part, també, per entitats i sindicats liderats pel jovent.
Sí: potser seran elles, ellis i ells. Ho faran des de l’autoestima i l’amor per la diversitat, en línia o en assemblea o en rotlanes de ball de bot, i els altres no sempre els entendrem. L’important, però, és que hi ha una generació que no pensa rendir-se, i amb això, sovint, ja basta per tornar a començar.
