Gossos per la democràcia
El meu gat em diu que cada cop hi ha més gossos als quals porten dins de cotxets de bebè. M’hi fixo. I té raó. Enveja? Perquè esclar, no veig circulant gats, ni musaranyes, ni esquirols... Són quissos. Petits. Sí, semblen un infant, o potser ja fan P3, fins i tot P5. Em costa endevinar-ho només amb el morro. Alguns porten un jerseiet, o manteta, o rebequeta, o abriguet. No sé. Roba. Els tapen prêt-à-porter. A fora fa fred. Potser per això cada cop hi ha més humans que es vesteixen de gossos.
A veure... de més bèsties, però hi ha molts gossos. Per què? No ho sé. El meu gat, que està a l’última de tot –des de la cotització de la rata a la borsa de Boca Raton fins al darrer accessori per a l’afilador de bigotis d’energia eòlica–, em diu que aquests homínids són furry. Perdona? Sí, sí. Són éssers humans que es vesteixen d’animals. Però, ei, amb trets antropomòrfics. És a dir, tu pots veure un gos de pelfa caminant amb dos cames. Parlant. O movent els braços com un individu. N’hi ha a tot el món, de furries. De fet, es troben. Juguen a cartes, mengen pizza, beuen cervesa, roten, es furguen el nas o van al cinema (a les gosseres?). Com faria qualsevol terrícola. Però ells ho fan vestits d’animal. Per què ho fan? El meu gat no té una resposta gaire clara. Digues, minin...
N’hi ha que busquen empolainar-se no ja físicament sinó espiritualment. Si escullen un marsupial fosforescent és perquè creuen que el marsupial fosforescent són ells. Vaja, humà i animal es confonen, com qui està sota els llençols de la confusió de cames del coit. I neixen els furries. Tu et sents realitzat existencialment empolistrant-te de conill. Per què? És igual, això. Tu et sents catxapó. I fas d’això. Potser botes. Potser ensenyes les dentetes. Potser busques conilles. I després has de conillar. No sé. Tu vols ser un conill i ho pots ser a hores convingudes. Trobar-te amb una guineu, una formiga, un mussol o un escarabat. És bonic. Una Arca de Noè sense aigua, ni res, però plena a vessar de bèsties que no són bèsties, però ho semblen. Una arcàdia animal global de cotó.
De furries n’hi ha arreu. Sobretot als Estats Units i Europa. Però s’estén, s’estén. El furrisme no s’atura. Té futur. Fa fred. Molt fred. Tothom necessita abrigar-se. El gos del cotxet. I el veí del 5è 3a que vol ser un lleó morat incandescent. Això és l’inici. De la decadència més absoluta, total, plena, d’una societat. Que va començar amb "no mateu pollastres perquè és un crim contra la humanitat, però jo em fotré a cabassos els nuggets d’oferta capitalista, però sobretot no em digueu que són cadàvers de pollastre". Que continua amb la retòrica feixista que el gall viola les gallines. Que dobla de conyac amb "no podem agafar els ous de les gallines perquè estem, no ja robant, sinó matant infants!" El que ens cal és un altre furrisme.
A casa som furros. Que vol dir, de sempre, esquerps, salvatges, feréstecs. Aquest és el furrisme que ens cal. Perquè quan veiem una colla de gossos humans amb vestits de tres mil euros i amb actitud d’harmonia còsmica i de bon rotllo-vigileu-les-carteres, els explicarem que també volem jugar. Els despullarem. Els hi fotrem tot. I els deixarem allà: a córrer. Perquè l’amic furri llop se’ls foti vius. Esclar, la vida és una altra cosa. Però esclar, la vida voleu que sigui una disfressa. I el més cruel: condemnar als animals reals a ser esclaus de persones irreals. I a voler ser animals irreals quan sou persones reals. El llop ja us explicarà el conte.
