Adrià Fortet: "Netanyahu busca protegir l'aliança amb l'Aràbia Saudita"

BarcelonaAdrià Fortet (Terrassa, 1994) és doctor en història comparada i especialista en el Pròxim Orient. Amb el seu professor i mentor, Joan B. Culla, és coautor d’Israel, el somni i la tragèdia (Pòrtic), llibre que l’historiador català, que sempre va defensar amb passió Israel, va poder actualitzar el passat novembre abans de morir víctima d’un càncer.  

Com va ser el procés d’elaboració del llibre que ens queda com el llegat pòstum del professor Culla?

Ens coneixíem des del 2017: ell va dirigir la meva de tesi doctoral i amb els anys vam desenvolupar una relació molt bona, professional i personal. Aquest llibre, publicat el 2004, havia estat en el seu dia una referència historiogràfica, però després havien passat moltes coses: la retirada de Gaza, la presa del poder per part de Hamàs, les primaveres àrabs, les guerres de l’Iraq i l’Afganistan... Quan va sortir l’oportunitat de reeditar-lo, el professor Culla ja estava malalt, però semblava que s’estava recuperant: ell havia d’actualitzar l’obra que havia escrit i jo m’ocupava dels capítols nous. El professor Culla no va arribar a veure el llibre acabat. El tema del Pròxim Orient l’havia apassionat des de molt jove: des de la Guerra dels Sis Dies [1967], que havia viscut com a adolescent, en tenia retalls de diaris. De fet, quan va fer l’última classe a la UAB en jubilar-se, encara sense saber que el final seria tan imminent, va triar de tema el Pla de Partició de Palestina de 1948-49. Per a ell era un tema molt important.

Expliqui’ns la figura de Netanyahu.

Jo el definiria com el fill d’un historiador que té la visió que els jueus són perseguits al món, on hi ha molt d’antisemitisme, i que d’alguna manera s’ha de blindar l’estat jueu, que no té la seva continuïtat garantida. Així és com Netanyahu entén la seva missió històrica. L’aposta de les elits israelianes als anys 90 era encaixar Israel a la regió amb una solució de dos estats: establir un estat palestí al costat del d’Israel i normalitzar les relacions amb els règims àrabs. Netanyahu pensa que aquesta aposta és un error perquè no confia en els palestins. Però també és conscient que fent això deixa Israel en una posició diplomàtica difícil, ja que no està complint amb els requisits de la comunitat internacional. I busca una manera de resoldre el problema i normalitzar les relacions sense haver de negociar amb els palestins: la seva aposta és la normalització de relacions amb l’Aràbia Saudita, que empenyi tots els països de la regió a fer el mateix, i passar per sobre del problema palestí. 

Netanyahu va afavorir Hamàs? 

No directament, però és veritat que la seva política era afeblir l'Autoritat Palestina. Si Gaza està governada per Hamàs, que és un grup molt més irredemptista i que no accepta la solució dels dos estats i Cisjordània per a l’Autoritat Palestina, era difícil que els Estats Units li imposessin un altre procés de pau. No li anava malament que Gaza estigués controlada per Hamàs i sí que busca comprar una mena de treva permanent a través de diners de Qatar. Per entendre el 7 d’octubre, cal saber que Hamàs no representa una gran amenaça per a Israel. La gran amenaça és l’Iran. I Hamàs seria només un dels tentacles del pop iranià. Hi ha un segon element que és la divisió interna dins d’Israel: hi ha una gran polarització perquè Netanyahu intenta modificar determinades estructures de l’estat que ell entén que li van en contra. I en aquesta divisió hi ha un seguit de sectors, particularment de l’esquerra israeliana, que inclou estaments importants de l’exèrcit i de la judicatura, que veuen Netanyahu com un perill per a les institucions d’Israel. Saben que no poden tombar-lo al Parlament, perquè el Parlament té una majoria sòlida de 64 diputats sobre 120, i per tant el que intenten és tombar-lo als carrers. Això va preocupar determinats cossos de seguretat, que estan més ocupats a gestionar aquesta situació que no pas el que està preparant Hamàs. 

Ara evita una treva a Gaza per salvar el seu futur polític?

Netanyahu busca protegir l’aliança amb els saudites. Entén els fets del 7 d’octubre com un missatge de l’Iran als saudites, advertint-los que no comptin que normalitzant relacions amb Israel estaran segurs, perquè Israel no és capaç de protegir-se ni a ell mateix. Així els vol empènyer a la via alternativa, que ja van explorar al març, de normalitzar les relacions amb l’Iran amb la mediació de la Xina, que els garanteix que Teheran no tindrà la bomba atòmica i els ofereix comprar el seu petroli, per passar dels petrodòlars als petroiuans. Al darrere de l’Aràbia Saudita venen els Emirats Àrabs, Bahrain, Kuwait, i fins i tot Egipte... Netanyahu no pretén tornar a annexar-se Gaza, sinó demostrar que pot derrotar l’Iran eliminant Hamàs com a govern de Gaza. I establir-hi alguna forma de govern àrab hegemonitzada pels saudites. En canvi, l’Iran vol que Hamàs es mantingui al govern de Gaza per demostrar que pot derrotar Israel. Els actors no estan pensant en les vides i en la destrucció, sinó en qui guanya i qui perd l'endemà. I tots hi tenen molt a perdre. Està en joc l’alineament dels saudites amb la Xina, i l’Iran, que canviaria del tot el panorama a la regió.