Sinceritat sobre els refugiats
La setmana passada, comprant un bitllet de tren a l’estació de Sants, vaig observar que una de les taquilles havia estat habilitada per atendre en exclusiva ciutadans ucraïnesos. Exhibia una petita bandera blava i groga i vaig poder sentir com una persona feia d’intermediari –en anglès– entre l’operari i una desconcertada família. Aquest dispositiu sembla haver desaparegut, però totes les administracions segueixen mobilitzades per facilitar el desembarcament de la diàspora ucraïnesa, amb mesures excepcionals com la promesa que tots els seus components disposaran immediatament de permís de treball. Aquesta excepcionalitat, per altra banda, sembla comptar amb un amplíssim suport popular, fins al punt que no em consta cap manifestació de rebuig. Segurament perquè són conscients de la popularitat d’aquestes mesures, els dirigents de Vox hi han donat suport.
L’entusiasme governamental contrasta vivament amb el fet que justament en aquest moment el govern espanyol hagi segellat el seu pacte –fins ara implícit– amb el Marroc plegant-se als seus desitjos sobre el Sàhara Occidental a canvi que continuï exercint amb zel el seu paper de guardià de la frontera espanyola; o sigui, que continuï barrant el pas als potencials immigrants africans.
Es podria adduir que els ucraïnesos són refugiats de guerra i que, en canvi, els africans –o almenys la seva immensa majoria– són immigrants econòmics, i que els convenis internacionals obliguen a acollir els primers però no els segons.
Ara bé, aquest argument és fal·laç, perquè la guerra a Síria va provocar un èxode similar al d’Ucraïna (de fet, també en aquest cas milions de persones fugien dels soldats russos i dels seus mètodes brutals) i en aquell cas la reacció europea va ser radicalment diferent. Per simplificar, només Suècia i Angela Merkel semblaven disposats a acollir l’allau humana, però la cancellera va haver de recular en constatar que s’enfrontava a una amplíssima contestació al carrer i al Parlament (en aquest, tant per part de la dreta com de l’esquerra). Al final, l’allau es va aturar contractant Turquia perquè fes el mateix paper que el Marroc i Líbia ja estaven fent: retenir els migrants i assegurar-se que no travessin la frontera amb Europa.
Els fets anteriors donen lloc a dues lectures oposades. L’optimista posa de manifest que els europeus hem ampliat el nostre radi de solidaritat –que s’havia limitat als confins nacionals– per incloure-hi tots aquells que puguem identificar com a “europeus”, i que aquesta definició és prou àmplia per incloure els ciutadans d’un país que fa pocs mesos amb prou feines podíem ubicar al mapa. La lectura pessimista, per contra, denuncia que, per molt que els europeus proclamem que el fonament de la nostra societat són els drets humans, a l’hora de la veritat no estem disposats a aplicar-los a tota la Humanitat, de manera que, en la pràctica, tenim refugiats de primera i refugiats de segona.
Que els europeus i els nostres governs estiguem discriminant, ha de ser motiu d’escàndol? Ens n’hem d’avergonyir? Probablement, però el principi de realitat obliga a constatar que els poders públics –tant els democràtics com els autoritaris– es veuen obligats a plegar-se a l’opinió pública, i que per a aquesta la discriminació està justificada.
Malgrat la proclamada universalitat dels drets humans, també cal acceptar que en aquest cas l’opinió pública no és del tot incoherent. Tots acceptem que els governs regulin la immigració mesurant l’adaptació del migrant a la societat receptora; per exemple, constatant que conegui l’idioma, la història o les seves normes legals bàsiques. És inevitable concloure que, comparant els casos de Síria i Ucraïna, l’opinió pública detecta diferències en la cultura dels migrants que afecten aspectes que considerem bàsics, com per exemple el paper de la dona o la relació entre la religió i la llei. Instintivament, rebutja immigrants de cultures on la dona té un paper subaltern i on la llei ha d’estar supeditada a la religió.
La discriminació és especialment incòmoda per als partits d’esquerres. Segurament un dirigent del PP podria justificar amb desimboltura la diferència de tracte entre sirians i ucraïnesos a base de referències a arrels cristianes i a l’Imperi Austrohongarès; en canvi, el mateix Sánchez que pacta avui amb el rei del Marroc cantarà La Internacional en la propera festa grossa del PSOE.
En el seu recomanable Capital i ideologia, Thomas Piketty sintetitza que tota ideologia es basa “en una teoria del capital i una teoria de la frontera”: de què és el que tenim i qui som els que hi tenim algun dret. El gran problema ideològic de l’esquerra contemporània (la que ha de conviure amb la globalització) és que no té una teoria sincera sobre la frontera. Capital i ideologia n’és una mostra: el que hi diu Piketty és poquíssim i no té cap interès.
