Simplificacions

Entendre la complexitat del món fa que es pugui explicar de manera senzilla. Seguir el camí contrari no implica cap esforç, però porta a resultats erronis. És el que fa normalment la gent. No entén un fenomen, no s’esforça per comprendre’l però intenta donar-li una explicació ràpida i fàcil. Si a més aquesta explicació està basada en un estereotip molt estès socialment, la majoria aprovarà la conclusió, que en realitat és una de les fal·làcies que descriu l’epistemologia, la fal·làcia ad populum : quelcom és cert si la majoria pensa que ho és, encara que no ho sigui. Una de les estupideses que més mal han fet a la humanitat al llarg de la seva història.

S’utilitza constantment. Les religions, abans de passar a la fase molt més teològica en què es troben ara, van seguir també aquesta via. Contemplaven el món i, com que veien que cap humà era capaç d’haver construït cel, mar, rius i muntanyes, van generar la idea que ho havia creat un déu. La ciència els va desmentir, com han acceptat algunes religions, que han centrat la fe en altres punts que no siguin la “creació”, però bastantes tendències ho continuen creient. Simplement és més fàcil creure que tot és màgia que no pas entendre les actuals teories físiques, ben interessants, per cert, i ben convincents.

La política és, però, la que més sovint ha recorregut a aquests infantilismes. Cal entendre que venim d’un món on es va considerar durant mil·lennis -i fins fa quatre dies- que un cap d’estat o era escollit per la divinitat o era la mateixa divinitat personificada. Al governant se li feia molt fàcil dominar el seu poble si l’identificaven amb un déu, i de fet al poble li era més senzill entendre això que no pas el detall de les decisions polítiques del governant. Ben fàcil i ben nociu. Tots els totalitarismes repesquen aquesta idea parlant del líder com un “superhome”. De fet el totalitarisme, de dretes o esquerres, és una nostàlgia d’aquestes simplificacions. Res de complicacions amb partits polítics, institucions democràtiques o participació del poble. Un sol líder a qui obeir, i prou. Tan fàcil com ser infant i fer cas als pares. L’abolició de la llibertat.

Per això, quan els partits o les tendències polítiques cauen en hiperlideratges, es produeix una regressió terrible. S’atribueix a una simple persona absurdes facultats d’encert. Amb això s’anul·la la democràcia. Tots obeeixen el líder. Deixen d’haver-hi debats. Molta gent, de manera sorprenent, sent que hi participa, però només ho fa en realitat quan vota o paga el que demani el líder. La resta del temps és ignorada completament, malgrat que se senti sempre concernida per la constant referència del líder a tòpics generalistes que criden a les essències de la gent. La bandera és dels tòpics més estesos i més utilitzats en aquest sentit amb una increïble mala fe.

Però hi ha més simplificacions. També busquen ser simplistes els periodistes o els polítics que fan entendre que una tendència política és l’enemic, quan tots, també ells, tenen amics, íntims fins i tot, de totes les tendències, cosa que a més és saludable. Igualment són simplistes aquells que defensen el feminisme només amb etiquetes o usos lingüístics, mantenint, però, conductes de discriminació o encobriment que són hereves del masclisme. No canviem res parlant sempre en femení. Canviem només quan, amb independència del gènere de les paraules, transmetem el que és la dignitat de les persones, inqüestionable en qualsevol escenari.

També és infantilista ignorar el que és l’extrema dreta: hiperlideratge d’una persona -o d’un partit o grup dirigent- amb exclusió i menyspreu del discrepant o del diferent, sense rebutjar el recurs a la violència, sovint amb connotacions racials o d’exclusivisme cultural. Increïble que després de tota l’experiència històrica que acumulem hi tantíssima gent a Europa incapaç de mirar-se al mirall d’una vegada i identificar-se amb una persona d’ultradreta. És un fenomen dissortadament creixent. Persones que segueixen fil per randa els paràmetres indicats però que rebutgen l’etiqueta perquè els sona malament.

Tant de bo en un futur proper siguem capaços d’entendre que es pot ser independentista, espanyolista, francesista, germanòfil o el que es vulgui, sempre que això no derivi en l’extremisme indicat. El virus del totalitarisme és molt persistent. No es pot tractar amb condescendència qui parla en termes totalitaris, perquè això condueix a la destrucció de l’ésser humà. Mai cal mirar amb simpatia un fanàtic. Només desitja la desaparició de qui no sigui com ell. És a dir, tornar a la dictadura.