OPINIÓ
Opinió 25/11/2016

Secretament, tots l’estimam

4 min

Hi ha vivències impactants que ens queden marcades per sempre a la memòria. Són aquelles que “podríem pintar”, encara que faci un boldró d’anys que passaren. D’altres de més banals, intranscendents, àdhuc absurdes, sense saber com, se’ns fan una bolla de la mida d’una llentia i no s’escolen pel sedàs de l’oblit. Romanen entre els records inesborrables.

El meu primer record actiu en l’entorn del PSM va ser un acte que feien al carrer de general Riera, no record per què. Jo devia tenir devuit anys o denou. Roger Gotarredona s’abraçava desolat a un home negre que feia cara, ja, d’històric. Amb el temps vaig saber que qui consolava el líder de les JEN era el gran Cil Buele, que amb la seva abraçada mirava d’apaivagar la pena del jove lluitador per la derrota de Daniel Ortega a les eleccions de Nicaragua.

L’altre gran record juvenil relacionat amb el PSM era la passió per un de tants mites a la meva vida. Un jove de cabellera estufada, amb ulleres d’intel·lectual, universitari, sortia setmana sí setmana també a la premsa local de l’època, que jo devorava amb voracitat d’esponja. L’incommensurable i mai prou ponderat Guillem Roman havia sortit elegit regidor lluitant contra l’establishment (de la dreta i de l’esquerra) del moment, i tan sols amb denou anys!

No hi he militat mai, al PSM. De fet, gairebé des del primer moment de la meva consciència política (que reconec de consolidació relativament tardana, ja a la universitat) he considerat la independència com a única via de salvació per al nostre país, tan maltractat. Les vies possibilistes del partit de Pons, de Sampol, de Serra, de Morro, aturaren en el seu moment un acostament més fondo de part meva.

Ara bé, al tasser d’un bar, a la taula de la universitat, en un sopar entre amics, en els primers temptejos com a articulista, i en els darrers, el PSM ha format part del meu, del nostre, univers simbòlic. Per això, secretament, tots l’estimam. Aquests serien, si fa no fa, els nostres motius sentimentals. Però tot amor necessita sempre una cama racional que l’expliqui, fins i tot que l’alimenti i que el sostengui.

El PSM ha pretès sempre de ser el pal de paller del sobiranisme a Mallorca. Ha estat, és, el partit dels mallorquins, el que ha tengut la identitat com a bandera, la llengua com a guia. Com passa en els partits que tornen grossos, molts dels ideals que ha dit defensar s’han vist aigualits pel possibilisme, amb discursos i programes electorals sovint poc valents, i amb actuacions governamentals poc decidides. On més còmode s’ha trobat el partit ha estat a l’oposició. On més eloqüent i contundent ha estat Pere Sampol ha estat picant pedra al Parlament contra els governs de Cañellas, o de Matas. Biel Barceló ha sabut rendibilitzar la seva feina de formiga silent al capdavant del partit, mentre encara sagnaven les ferides del darrer fracàs. Potser perquè mai ha acabat de créixer tot el que havia de créixer, el PSM ha estat sempre un partit anímic, que s’abraça i riu i somriu amb tothom quan està content, i que panteixa entotsolat al racó de pensar quan les coses van maldades, que sol ser quan governa, on hom té la impressió que compon, més que no construeix, que frena més que no impulsa, que gestiona més que no il·lusiona, condicionat sempre pel fet de ser força secundària, marcat inevitablement, també, per l’herència rebuda.

Hi ha una bossa de votants formada per la mateixa militància i també per molts de ciutadans que oscil·len entre l’esquerra marxista i l’independentisme més abrandat, entre l’ecologisme més radical i el liberalisme econòmic més tronat, que tant són capaços de votar-lo entusiàsticament com de donar-li l’esquena amb la més absoluta de les conviccions.

Que si les incineradores, que si TV3, que si Punta Reina, que si la independència, que si tal i que si qual. Sempre hi ha un motiu per creure que es pot anar més enllà. I sempre hi ha de ser.

Ara, el PSM ha fet quaranta anys (molts d’anys, per cert), i ho fa de la mà de MÉS. Això presenta riscos i oportunitats. El risc de diluir una idea de com volem Mallorca. L’oportunitat de tenir una marca per créixer fins a esdevenir i ser un partit que vol liderar un govern, no acompanyar-lo. El risc d’aigualir el sobiranisme. L’oportunitat d’enfortir-lo definitivament, incloent (sense comèdies ni paripés, anant per feina) en el projecte de MÉS partits que el defensin sense complexos, com Esquerra Republicana. Sense quotes de persones, sinó d’idees.

Quaranta anys és l’edat de la maduresa definitiva, el moment de fer les grans gestes de les nostres vides. He dit, de vegades, que Jordi Pujol i Pere Sampol havien viscut camins paral·lels a l’hora d’abraçar la idea independentista. Quan ja no governaven, ha estat que han tornat sobiranistes d’arrel. Ara, el PSM, MÉS, hauria de ser capaç de fer el mateix camí que Convergència. Governant és que ha de fer el sorpasso definitiu i esdevenir llum i guia. Després, per iniciativa pròpia, o a remolc de les necessàries demandes dels ciutadans, ha d’assumir que sense independència no hi ha país (perquè se’ns mengen) i bastir un nou relat, un nou discurs que faci passes senceres i sinceres per un camí que només pot menar a un final: la llibertat i la pervivència com a poble. Posem-nos-hi, que no podem esperar quaranta anys més.

Nota: als anys vuitanta, l’Ajuntament de Manacor va impulsar una campanya amb el lema Secretament, tots l’estimam, que venia a mostrar l’amor que sentíem els manacorins pel nostre poble, tot i que sovint ens costàs manifestar-lo, atès que Manacor era (és, encara) dels pobles més lletjos de Mallorca, si no el més lleig.

stats