DirectorQue més de la meitat dels ciutadans de la comunitat autònoma de Catalunya –un 51%, segons una enquesta del GESOP encarregada per la Plataforma per la Llengua– consideri que el català, el valencià i el mallorquí són idiomes diferents és un fracàs. Una derrota compartida entre el sistema educatiu del Principat, els polítics, els mitjans de comunicació i els ciutadans desinformats. Al país de la immersió lingüística, que sempre s’ha reivindicat com el valedor de la nostra llengua comuna, els secessionistes lingüístics són més que els que són conscients de la unitat de la llengua. El somni més humit dels blavers i els gonelles s’ha fet realitat, però a l’inrevés del que haurien pensat.
Aquesta dada és sorprenent perquè a Catalunya s’ha fet molt per protegir el català, arrancant espais i engrunes de sobirania al sistema estatal del postfranquisme. Que el secessionisme lingüístic venci allà és inesperat. O no tant: el valencià, i sobretot les diferents varietats del català de les Balears, rarament es poden sentir i llegir amb normalitat als mitjans de comunicació del Principat. Que el director –valencià– de TV3 consideri “de difícil comprensió” la sèrie Mai neva a Ciutat ja diu molt. No pocs universitaris mallorquins han hagut de sentir que no se’ls entén quan van a fer la carrera a Barcelona.
Ben segur que el gruix més important dels 1.602 enquestats pel GESOP eren de la capital. Isi a alguns nascuts allà els costa reconèixer com a pròpies les altres varietats de català, és perquè no les senten ni les llegeixen prou. El català estàndard no és el barceloní, però sovint s’imposa com si ho fos. Això, i ignorar –voluntàriament o no– les altres maneres de parlar-lo, només empobreix la llengua i tots els que l’empram.
