27/06/2022

Sánchez (creu que) no deu res a ERC

3 min
Pedro Sánchez, en una imatge d'arxiu.

A Pedro Sánchez les coses se li han complicat. Les eleccions andaluses no li van anar gens bé (resulta fascinant contemplar la transformació radical que s’ha produït a Andalusia, comunitat que durant tants i tants anys va simbolitzar i encarnar l’hegemonia socialista). En les últimes hores, a més, el suport de Sánchez al govern marroquí després de la matança a Melilla ha provocat una autèntica i més que justa indignació. Tanmateix, res no és massa complicat per a Sánchez, un polític que no passarà a la història ni per les seves conviccions ni pel seu bagatge intel·lectual, però sí per ressuscitar una i altra vegada davant dels ulls dels qui el donen per mort.

L’aguant de Sánchez, la fortalesa d’esperit, el menyspreu per la paraula donada i els seus pocs escrúpols han contribuït enormement a aquesta seva capacitat per a la supervivència. Ell n’és perfectament conscient, de tot això, de quines són les seves armes, cosa que sens dubte també l’afavoreix. Les seves cèlebres peripècies entre el 2014 i el 2018 van ser recollides en un llibre d’Irene Lozano, construït a còpia d’entrevistes amb el dirigent socialista. El títol amb què va batejar el volum és expressiu: Manual de resistencia.

Quan Sánchez es va convertir en president del govern espanyol mitjançant la moció de censura a Mariano Rajoy, el problema català era un gran problema. Pràcticament el Problema. Tan sols cal evocar, en aquest sentit, els greus aldarulls de la tardor del 2019 arran de la sentència del Tribunal Suprem contra els líders independentistes.

Aleshores, encara amb Iván Redondo al costat, llança la dita Agenda del reencuentro i accepta la taula de negociació amb el govern de Quim Torra. Amb el pas dels mesos, però, el problema, per a ell, es va fent petit i en conseqüència cau de la llista de prioritats. Malgrat això, ara fa un any, Sánchez compleix la promesa que havia fet a ERC i indulta parcialment els presos polítics. Naturalment això té, per al govern PSOE-Podem, un cost important, un desgast, encara que val a dir que menys del que es preveia. Sánchez ho fa perquè necessita els vots d’ERC, uns vots que, com més avança la legislatura –i un cop aprovats, amb els republicans, els pressupostos de 2022– van perdent valor.

Amb l’indult dels presos, desenganyem-nos, Sánchez considera que ja ha fet el que havia de fer respecte al que, temps enrere, havia acceptat qualificar de “conflicte polític” amb Catalunya. Ja ha complert. A partir d’aleshores, en aquest flanc, es dedicarà a deixar que corri el temps i a tirar la pilota endavant, sempre amb desgana. Al cap i a la fi, es diu, el merder amb Catalunya és culpa de Mariano Rajoy i del PP, i, esclar, dels independentistes.

Aquest era el pla fins que el New Yorker publica l’escàndol de l’espionatge dels telèfons d’una seixantena llarga d’independentistes i els seus entorns professionals, familiars i d’amistat. Poc després, el govern espanyol s’adona que el mateix Sánchez, així com dos ministres més, ha estat també espiat. Això li permet crear una cortina de fum a fi d’emmascarar la seva responsabilitat pel que fa als telèfons dels independentistes. Perquè d'aquest escàndol –pura pornografia política– ell n’és el responsable últim.

L’assumpte galvanitza el malestar amb ERC i la resta d’independentistes. De nou, Sánchez torna a fer el peritatge i estableix quin és el preu a pagar per superar el tràngol. Recordem aquí que el Manual de resistencia de Sánchez consisteix bàsicament en explicar com sortir una vegada i una altra del pou, no pas a reflexionar sobre com abordar els grans i greus reptes que se li plantegen a Espanya.

El que maquina Sánchez en aquesta ocasió és la destitució de la directora del CNI. Als independentistes els diu que la castiga per l’espionatge que han sofert (autoritzat per ell, cosa que mai no admet) mentre que a la resta els dona a entendre que és perquè el CNI va badar i va deixar que a ell li punxessin el mòbil. Val a dir que això no és completament cert. La mateixa destituïda i boc expiatori, Paz Esteban, va declarar davant del jutge que qui ha de garantir la seguretat de les comunicacions és el ministeri de la Presidència.

Com dèiem a dalt, a Sánchez se li han complicat les coses per culpa d'Andalusia i la sanguinària actuació marroquina a Melilla. Naturalment, hi ha nervis al PSOE. Sánchez, a desgrat de considerar que res no deu ni a ERC ni a Catalunya, que ja ha donat el que tocava, no tindrà cap més remei que moure peça i intentar el retrobament amb els republicans. En aquest escenari, sembla que el més intel·ligent de Catalunya estant és esperar a veure què passa, a veure quin oferiment concret té a fer Sánchez.